Avui és la vespra de Sant Pere, i ja fa temps, més de 50
anys, encara era costum a Tavernes fer cremar les fogueres en honor a Sant Pere.
I ho fèiem la vespra, el dia 28, nomes fer-se foc i després que les campanes de
la parroquial de San Pere, única parròquia de la ciutat fins la dècada dels
anys 1950, avisaren després de la missa de la vesprada de l’imminent dia del
sant parroquial.
A Tavernes en aquell temps el dia de Sant Pere, el 29 era
festa local. Com eren festes locals el segon dimecres de juliol, Dia de la
Sang, el 10 d’agost dia de Sant Llorenç i el dia Sant Jaume, la festa més
característica a la nostra ciutat de l’estiu. Aleshores les festes no estaven
tan regulades i fixades perquè foren més o menys per igual a tot l’estat espanyol,
que eixes normes vindrien més tard.
Ni més ni menys, com fan en la pràctica molts pobles de la
nostra zona lingüística, Tavernes també celebrava i festejava amb fogueres
l'entrada de l'estiu. Caldrà que preguntem als majors i que ens conten com ho
celebraven quan eren petits i petites.
El dia 28, amb l’escola ja acabada i les classes de les acadèmies
(no hi havia instituts) els xiquets i jovenets s’afanyaven durant tot el
dia, anaven casa per casa dels carrers per arreplega trastos vells, qualsevulla
andròmina, que amuntegaven enmig del carrer, normalment en els encreuament. Cal recordar que no hi havia
cotxes ni motos i els centenars i centenars de carros, a boqueta nit ja havien
tornat cap a casa.
 |
| Una foguera de Xàbia. Les de Tavernes no eren tan grans ni amb tant de trastos |
Tot aquest material recollit al llarg del dia (trossos de fustes
que aconseguien de les fusteries, branques de tarongers, canyes del riu,
cadires velles, ropa vella que reomplien formant un incipient ninot... ) tot allò
que cremés servia per bastir una pira, de vegades bastant alta.
I amb el revol de les campanes, l’encesa. De vegades ràpida
i altres vegades costava un poc de prendre la flama, però sempre al final s’aconseguia
l’objectiu i la pira cremava llançant milers i milers d’espurnes cap al
cel.
Una vegada el foc i les flames havien minvat, i quan
quedaven les brases entremesclades amb la cendra, els xiquets i joves dedicaven
a botar-les, a saltar per damunt, ajudant-se en el salt per canyes llargues i fortes
que prèviament havien preparat agafades del riu, d’algun canyar. No cal ni dir que la reacció de les mares era de
marmolons: no botes que et faràs mal, posa atenció que et cremaràs, etc.
 |
| Parroquial de Sant Pere |
La tradició va desaparèixer a partir dels anys 60, al mateix
temps que els carrers de terra van ser substituïts per asfalt i els cotxes van
anar fent-se els amos del carrer. També hi contribuïa que no es veia amb bons
ulls això de desfer l’asfaltatge i el
mateix Ajuntament sempre aconsellava “llocs alternatius” a les colles que començaven
a muntar la pira, uns llocs que cada vegada eren més llunyans del casc urbà perquè
carrers de terra en quedaven poc. Fins que un any, l'Ajuntament de l'època les va prohibir.
I Tavernes va perdre una tradició més. Com tantes s'han
quedat pel camí. Per cert una tradició
semblant, la de saltar la foguera, es manté a Xàbia, d’ on hem pres la imatge
que il·lustra l’article. Llàstima, però ni tenim ni coneixem cap fotografia de les fogueres de Sant Pere a la nostra ciutat! En honor de la veritat les fogueres de Tavernes
eren més humils, no tan plens d’elements, al cap i a la fi era més cosa
de xiquets i de joves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada