L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR: 1.677
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 40.944

dilluns, 15 de març del 2021

REPORTATGE: Valldigna, i si tot no va ser com ens diu la llegenda sobre la fundació del monestir?

El rei Jaume II, anomenat el Just, va organitzar una expedició contra els reis moros de Múrcia  i Almeria a la fi del seqle XIII. De camí cap al sud, la  comitiva  passava per  Santes Creus i l'abat Bononat de Vila-seca s'unia al cos expedicionari com a capella  reial.
 
La campanya  va acabar amb victòria. De tornada passaren  per la  vall  d'Alfàndec  i   el  rei,  meravellat  per la  bellesa de l'indret,  es va dirigir a  l'abat,  dient-li: 
 
- Vall digna  per a  un monestir de la vostra  religió.
 
El seu capella  li va contestar:
 
- Senyor,  vall digna.

Aquesta senzilla llegenda sobre la fundació de Santa Maria de Valldigna realment amaga un conjunt d’elements i esdeveniments històrics més complexos, determinants en la decisió  reial.


No tot va ser com ens conta la llegenda.

Jaume   II  el   Just havia estat  estat nomenat  capità i almirall dels exercits de l'Església pel papa Bonifaci VIII (butlla  "Redemptor Mundi").  El monarca  havia d'agrair el títol a Roma i  l’agraïment reial el va plasmar en l'orde monàstic del Cister, que ja es trobava en plena època de consolidació.

La fundació  de  Valldigna,  com   explica  l'historiador i catedràtic de la UV, Ferran Garcia-Oliver, va estar precedida  d'un intent fracassat d'aixecar un monestir de l'orde del  Cister a la  població del  Real  (Múrcia).

L'empresa murciana s'oblidava quan,  pels tractats firmats pel  rei Jaume II,  les terres  murcianes passaven a Castella  i   es fixaven les fronteres al sud de l'antic Regne de València. Calia per tant,  cercar  un altre lloc  idoni a  les terres valencianes.  I  els monjos cistercencs el trobaren a la vall  d'Alfàndec.

La tria d’un emplaçament per fundar un nou monestir no era tasca senzilla i com remarca l’historiador Alfred Serrano, havia de seguir  les directrius de l'orde contingudes als "lnstituta  Generalis  Capituli". El  lloc  concret on s'aixecaria el  monestir no degué ser fruit de la casualitat, i el rei faria passada per la vall d’Alfàndec per comprovar personalment i amb el seu confessor els estudis a fons que determinarien que la zona reunia les  qualitats  exigides  per l'orde.

 

L’emplaçament triat a la vall d’Alfàndec tenia condicions  per acollir una nova comunitat, encara que en alguns trets, cas de la solitud exigida   per  la  norma,  s'allunyava  de  la   "lnstituta Generalis  Capituli".  En  paraules  de l'abat  de Santes Creus, era una "vall digna" pera a fundar un nou monestir de l'ordre del  Cister. I així va ser.

Condicions del territori, fins i tot polítiques

La nova fundació havia d'estar sota  el  patronatge  de la  Mare  de Déu, en aquest cas reflectit en el nom de Santa Maria  de Valldigna,   i així  també ho  desitjava  el  monarca   fundador. I el nou monestir es va iniciar amb dotze  monjos i   un abat,  simbolisme numèric  de la  figura  de Crist i els dotze apòstols.

Una  altra  condició  era tindre  aigua  suficient  a l'abast,  cosa  que  es  complia   amb  la  Font  Gran,  a  les  portes mateix  de l'abadia.  És un corren menut,   però   satisfeia   les   necessitats   del monestir i  de les terres  de conreu.

El dia 15 de març de 1298, a València,  el rei va donar la vall de Alfàndec al Cister perquè erigís un monestir sota l'advocació  de Santa María. El territori, per desig del monarca, va canviar de nom i passarà a denominar-se Valldigna

Però hi ha més per aquesta tria del lloc d’emplaçament, fins i tot raons polítiques,  de govern del regne, que encara s’estava creant. El rei cercava també amb aquesta elecció el control de la població  mora,  un emplaçament en terres habitades per mudéjars i prop de  nuclis  cristians  com  Xàtiva. AJzirá,  Cullera o  Gandia.

 

El rei disposava d'un instrument per a controlar un vast territori, perquè el monestir valldignense, dotat del privilegi del "mer i mixt imperi", va exercir un gran poder sobre musulmans i cristians

Valldigna atraurà una nova població i serà el lloc des d'on s'expandirà  el sistema foral valencià a les terres del seu domini. El rei ofereix la vall de Alfàndec com a  garantia: el dota de suficients recursos, agraeix a Bononat de Vila-seca els serveis prestats i es repara el buit monàstic valencià, a més d'atendre les necessitats de la repoblació. El prestigi del rei, la salvació de la seua ànima i la dels seus successors estaven ben coberts. I també la glòria de Déu i de la Mare de Déu: Santa Maria de Valldigna, un monestir per a l’orde del Císter.

Una fundació tardana i relaxació de la Regla

La fundació de Valldigna coincideix amb l'inici de la decadència monàstica a Occident. El fet va repercutir en el cenobi valencià, sobretot en la relaxació del compliment estricte de la Regla. Les fundacions tardanes, cas de Valldigna, van haver d'adaptar-se a les recents circumstàncies i adoptar una nova vida per a continuar existint.

A Valldigna  la  Regla monàstica,   les   prescripcions  contingudes   als  "Statuta Monachorum" aprovades  pel papa, i   també  la "Carta de Caritat" no foren  seguides  amb el rigor que calia al monestir valencià,  sobretot el vot de pobresa  i la prohibició de luxe, per un conjunt d'interessos comercials  i  econòmics.

Els estatuts cistercencs assenyalen que les granges  pera conreus  i   ramats han de quedar a  menys  d'una jornada de camí del monestir, però Valldigna, un any després  de la fundació, adquireix una alqueria a a Borriana, no cal ni dir a una distància  molt major.

 

 El Cister prohibia la propietat i gaudi de qualsevol benefici eclesiàstic, esglésies, capelles, cementeris, delmes i fruits exigits sobre el treball aliè, però Valldigna ho convertirà tot en lletra morta.  El rei Jaume II el Just ho va preveure tot en el privilegi de fundació i el monestir no va haver d'adquirir la propietat de forns, molins i censals del treball del llaurador.

L'abat es va convertir en senyor feudal en oposició a la Regla i a l'esperit que va moure el naixement d'aquest nou orde monàstic. I Valldigna creixerà en possessions, territoris, privilegis... però això ja és una història distinta de la fundació.

 Segons el llibre "El Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna - Història i guia visual" de Miquel Joan (2000)