El meu home Felip és un encant. És tan especial, tan meravellós. Crec que cada vegada l’estime més. És veritat que té les seues manietes i les seues rareses. Però que potser existeix algun home –fins i tot alguna dona, gosaria afegir– que siga perfecte? No, no existeixen els éssers perfectes, només a les pel·lícules americanes i a les notícies quan parlen del Govern. I pensant-ho bé, crec que m’estime més que siga així. Els homes perfectes han de ser tan avorrits i grisos!
Així doncs, ho vull proclamar als quatre vents, perquè ho sàpia tothom: estime amb deler el meu marit Felip. I també estime les seues manietes, les seues dèries.
Sovint la meua veïna Carla em mira amb condescendència com quan s’observa una criatura que no sap ben bé el que es fa. Pobreta Carla, què sabrà ella del que és estar realment enamorada. El que passa és que ella ha de patir d’una certa malastrugança en el seu matrimoni. Deu ser tan avorrit i desolador haver de conviure amb un oficinista gris i sense manies. Tot el contrari del meu home que és incapaç de treballar més de quatre mesos en el mateix ofici. I tanmateix no perd mai la seua jovialitat, la seua alegria de viure.
Perquè al meu Felip el que realment li passa és que posseeix un cor enorme. Estima el món, la humanitat i la vida, i no ho pot evitar. I quan arriba la nit m’agafa entre els seus braços forts i musculosos i em du al llit on em fa tornar boja de deler. Pobreta Carla, què en sabrà ella d’eixes coses!
Després d’això què m’importarà a mi que el meu Felip tinga les seues manies. En realitat crec que és bo que un home es desfogue d’alguna manera. Diríem que això millora el seu equilibri emocional. Perquè els homes són tan delicats per aquestes coses. I com ja dic, tot li ve de la seua gran i infinita generositat.
Com quan va vindre a casa amb la seua nebodeta Maira. Em va dir que passaria uns dies a casa perquè els seus pares se n’havien anat de viatge. La Maira era rossa d’uns 18 anys i amb una cara com un sol de preciosa que era, i el meu Felip se l’estimava tant que passava totes les nits a la seua habitació per tal de fer-li companyia, perquè ella, em deia el meu home, no podia suportar dormir tota sola i a les fosques. Pobreta.
Ja em direu quin oncle seria capaç de tals sacrificis amb un parent que pràcticament no havia tractat mai.
Una altra vegada va vindre amb la seua cosina Isabel, també ben simpàtica i ben bonica, i es passaven gran part del dia i la nit jugant com si foren infants. Ho feien, em comentava Felip, per a rememorar els jocs que havien realitzat durant la infància. S’ho passaven molt bé; ho sé pels crits, els gemecs i les rialles que venien des de la cambra d’Isabel. Per cert, que no vaig poder esbrinar mai com era possible que la seua cosina es conservara tan bé com per a aparentar 20 anys menys que nosaltres i que tinguera cara d’oriental. Si l’hagués vist pel carrer, hauria jurat que era xinesa. Quines coses!
Fixeu-vos si és de generós el meu Felip, que molt sovint em venia a casa amb tota la colla d’amics per tal de fer la partideta de cartes. A ell no és que li fera gaire gràcia això, però és que eren antics condeixebles d’escola i com que no tenien un altre lloc escaient, se’ls portava a casa per a passar una estona de germanor. Aquests també solien dur alguna nebodeta o germaneta i tots plegats s’hi muntaven unes vetlades de fraternitat d’allò més emotives. Ai, que bé s’ho passaven, gràcies a la bonhomia del meu marit. I jo a la cuina tot procurant que no els faltés res de res. No m’importava, però, no participar-hi; jo ja era feliç veient com, entre trucs, retrucs i asos d’espases, Felip i els seus amics gaudien de la nostra hospitalitat, de les abraçades i besos de germanor i d’aquells curiosos jocs que feien amb una pols blanca que escampaven damunt la taula. Devia ser algun joc de quan anaven junts a escola.
Així de vital, bondadós i meravellós és el meu Felip. Així doncs, no és estrany que quan un dia, després d’haver telefonat a la seua neboda Maggie –que per cert, jo no coneixia de res–, em va fitar amb posat seriós i em va comunicar que havia decidit fer-se invisible, jo el vaig mirar amb tranquil·la complicitat i vaig seguir cosint una camisa que duia entre mans. Sabia que allò no era més que un dels seus jocs, una de les seues manies que l’ajudarien a mantenir el seu equilibri emocional.
I efectivament, Felip, tal i com va prometre, es va fer invisible i de llavors ençà, ja no l’he tornat a veure més. Com s’ho va fer per adquirir el do de la invisibilitat, ho ignore, però el cas és que va desaparèixer de la meua vista. I és que el que no aconseguesca el meu home! Això hauria d’haver eixit als diaris, però com que ell és tan discret. Seguim convivint junts amb la mateixa harmonia conjugal de sempre, però no sé per què que últimament el trobe una mica silenciós... i desganat, es deixa tot el menjar en taula sense pràcticament tocar-lo. En fi, ja se li passarà aquesta nova mania.
El que no comprenc, és el perquè de les contínues visites de la meua veïna Carla. Darrerament es preocupa molt per mi i es mostra estranyada en comprovar que visc tan feliç com sempre. Pobreta Carla, ella no pot entendre que és precís ser feliç amb un marit com el meu. I és que el meu home Felip és un encant.
El present relat forma part de "Parelles imperfectes" (Editorial El Taller del Poeta)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada