L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR: 1.675
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES:46.657

dimarts, 26 de maig del 2020

CONFINAMENT 1: Memòria



Quan érem menuts jugàvem al carrer i la mare, cansada de tantes vegades d’haver-nos de dir ‘a dinar’, es treia l’espardenya i ens la llançava, amb poca fortuna, s’ha de reconèixer, però ja sabíem que era el darrer avís encara maternal, el següent ja seria una altra cosa, un baticul del pare que segons com podia ocasionar una blaüra.

Quan érem petits anàvem amb el pare a les basses del terme a nedar, gairebé sempre a la Luisita, en el camí al Clot, on feien de guarda familiars dels Cèsar, que vivien a la carretera, davant d’allò que ara és la Biblioteca, a la carretera, i amb quasi absoluta certesa acabàvem sent avisats pel pare, en més d’una ocasió, que anàrem eixint, que es feia tard, que era hora d’anar-se’n a dinar, però encara en fèiem un altre de capbussó, el darrer, o quasi, i ja fora de l’aigua sempre hi havia l’oportunitat de tornar a caure-hi, d’esquitllentes, com si ja no formara part de la nedada, sinó d’un accident, d’una ocurrència, i la paciència del pare s’escurçava de tant estirar-la, esgotada de tant de tràfec incontrolable perdia les propietats i aleshores sabíem que era arribada l’hora de sortir-ne si no volíem que el cas acabara amb una batussada, que l’avís tornara una escridassada. 



Encara paràvem al Bar Cristal a fer el vermut, unes cerveses i alguna cosa comestible, unes papes Noguera, uns ous durs amb maionesa, i cap a casa, que la mare esperava amb la cassola llesta. Quan érem xiquets alguna vegada nedaven a la bassa del passeig, entre peixos de color roget platejat, i fins i tot en conques de zinc que ma mare treia al carrer, com els gitanos. Una delícia, però la temperatura de l’aigua de la bassa Luisita encara la tinc documentada al cervell, i és la cosa més semblant a la fiblada que hom sent quan en menjar-se un producte fresc, orxata, gelat, et sobrevé un cruiximent de la closca de dalt. 

Quan érem nins, tantes coses sabíem de la vida d’infants que el món ens era amic i cap detall li resultava aliè, i la casa tan acollidora que cap mal ens podia sobrevenir perquè les paraules i els estris s’avenien amb absoluta complicitat i senzillesa. El defora no ens tocava i fèiem la nostra al dedins, com els reis de l’univers. Vàrem començar a copsar que la casa, les coses i les paraules no ens pertanyien del tot quan l’escola i els mestres, alguns amics i coneguts, començaren a fer-nos veure que això que nosaltres teníem tan ajustat en forma de correspondències entre el símbol i el món no servia pràcticament per a res, si no era per a jugar perpètuament d’al·lot, que havíem de canviar de codi si volíem eixir a la vida, i fou així com cresquérem expulsats de la terra, com els jueus. 

Josep Franco i Giner