L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR: 1.453
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES:41.892

dilluns, 10 de juny del 2024

En blanc




En blanc
III (a)


[...] no sabia com comportar-se amb les dones. No havia comprés que en realitat [...] no sabia com comportar-se amb ningú.

Jan Swafford. Beethoven.


Potser el romanticisme va resultar ser el segellador entre les parts i el tot, les diferències regionals i el projecte d’estat, en llocs tan diversos com ara França (pàtria de l’analític destructor, Rousseau) i Alemanya, entre finals del XVIII i mitjans del XIX. Un projecte cultural, ideològic i polític que va soterrar per sempre més vel·leïtats pel passat enyoradís. Allà on no hi havia projecte calgué la renaixença per fer-se escoltar. Una provatura que reclamava el projecte, que no va arribar. El segle XX, en aquests casos, amb les sotragades a Europa, ha servit per cloure encara més el doble sentiment de pàtria iniciat el XVIII on va reeixir el projecte, i, en els llocs on no va poder ser, engrandir significativament la sensació d’orfandat d’aquells renaixentistes fracassats. Sense projecte no era possible l’Estat.

I sense projecte no hi ha subjectivitat possible. El concepte de nació serà allò que desterrarà la superstició i ens farà ciutadans, no en comunitat, sinó en un Estat. Quan a la resta d’Europa el romanticisme assenyala el lloc on ningú ha estat, la terra natal (Ernst Bloch), des de Chateaubriand a Wagner, i tothom sap que serà l’hel·lenisme i el cristianisme qui ens hi conduirà, el segle XIX encara arrossega Espanya cap a un monoteisme mosaic generador de l’exclusió: solament pot haver-hi un poble escollit (el castellà).

Europa dels pobles


La poesia, si ho és, hauria de ser revelació, epifania. I la filosofia el seu comentarista. En un episteme en construcció, sustentat en la renúncia a la totalitat, fragmentari a perpetuïtat, on la dialògica infinita fos el marc d’actuació, l’home parlaria amb els déus, i els silencis li serien també propis. En canvi, la pretensió d’assolir el coneixement que ens vàrem imposar ens ha fet a tots prosaics, eterns recitadors de l’evidència, ens que pul·lulen els marges del clar del bosc on hi habita el poeta. Tots som filòsofs després de la caiguda del pensament en mans de la història. Abans la conversa es mantenia directament amb l’ésser. A continuació ja vàrem haver de fer ràtzies per comprendre com paulatinament ens hi allunyàvem irremeiablement i definitiva. L’oralitat iniciàtica deixava pas a l’escriptura del bastard, destinada a la mort (per això Sant Vicent Ferrer mai agafà la ploma).

Escoltar el silenci al clar del bosc (claritas és atribut de la veu), el sentit que es vesteix amb l’escriptura verbalitzada del poeta devora l’ésser, i res més. Altrament, interpretar-lo, o bé, cercar amb la mirada la fulgent presència d’aquest. Hermenèutica o Heurística romandran, així, als marges de la clarícia (de la veu). Únicament hi haurà coneixement en aquell dialogisme il·luminat. Els altres, ni els filòsofs, ni la brama, tindran més accés que la prima intuïció de l’aprenent, provatura de reedificació ininterrompuda i ininterrompudament. A l’alba de la separació vàrem quedar condemnats a l’oblit de l’ésser, i esdevinguérem ens a l’exili de Logos. Uns pocs privilegiats romangueren ancorats a la riba on els déus hi fan estada. Uns pocs escollits aconseguiren de mantenir l’enllaç de les coses al Mite, conservar el ressó de pensar i ser en la durabilitat del temps, agermanar per sempre més la paraula a l’ullal verd, i escoltar. 
 
 
Europa dels estats
 
 
Quan s’imposa la bondat apassionada, aqueix vici primigeni dels pobles que se senten per damunt dels altres, pares superiors que creuen que ens han donat la vida, com la història ha pretès d’ensenyar malintencionadament a ca nostra d’ençà de la guerra de successió, la diferència entre el bé i el mal, sota l’aparença d’un procedir correctiu, s’esborra, i la voluntat, i en cas necessari la violència, crea una nova jerarquia de valors on l’home s’emmiralla. Altrament no es pot concebre, raonablement, que encara en 2019 uns senyors de negre i un estat en retrocés puguen creure’s amb el dret, que no han fundat ni coneixen, de jutjar accions basades en la generositat que atorga el fet d’haver assumit, precisament, l’inici d’un camí que evite la dissolució de la moral i l’ètica, justament en un moment en què Europa requereix, ara més mai des de la segona guerra mundial, d’una fermesa en els valors suprems que la varen dissenyar. Costa d’entendre, després de tantes vies transitades, des d’aquell exili ginebrí del creador del contracte social, que a l’imperi on un temps no es posava el sol, ara cendra de ressol, no hagen comprés que ja s’ha acabat, com l’obligatorietat de la milícia, d’imposar res a qui, nació, no se’n senta part. Imperis més grans ho varen conèixer, la inevitabilitat de reinventar-se entre llengües i pobles diversos.
 
 Josep Franco i Giner