L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR :1.324
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 39.638

divendres, 14 de gener de 2022

Sico Fons presentarà "L'home gris" el dia 27, a les 19'30 hores, a la Casa de la Cultura si les circumstàncies covid ho permeten


Sico Fons, escriptor i novel·lista, presentarà el dijous, dia 27 de gener, a les 19'30 hores, a la Casa de la Cultura - sempre i quan les circumstàncies covid ho permeten - la seua darrera novel·la "L'home gis", una obra que podem considerar com a un híbrid entre novel·la i recull de relats i on l’estranyesa i la sorpresa que ens para sovint la vida, podrien considerar-se com a veritables protagonistes d’aquestes pàgines.

"L'home gris" té com a protagonista Carles Climent, un funcionari d’Hisenda gris i gairebé, podríem dir, mediocre; o si més no, “normal”. Normal? Viu tot sol amb els seus temors d’hipocondríac infatigable en un apartament de la ciutat de València, i sembla viure o observar-ho tot a una certa i prudencial distància. El seu món pareix reduir-se al seu àmbit laboral i als bars que freqüenta amb una certa assiduïtat. No tothom sap que Carles té una gran afició: la literatura. Li agrada llegir novel·les, però sobretot, li agrada escriure. I això és el que fa molt sovint: plasmar la realitat que l’envolta amb relats i contes. Contes que sense més dilació, seran compartits a les xarxes d’Internet. Carles no necessita més reconeixement que els "likes" que li posen amics i desconeguts virtuals. Els seus companys de faena poden servir-li de matèria primera per a crear els seus textos literaris, però també la diversa fauna que pobla els bars i els pubs que visita, la gent del carrer o ell mateix. 
 
Sico ha tingut l'amabilitat -que agraïm - de fer-nos un tast de l'obra, oferint-nos una de les narracions que conte el llibre "La meua mamà em vol molt" que publiquem tot seguit. 
 


LA MEUA MAMÀ EM VOL MOLT


La meua mamà em vol molt, em protegeix molt; sempre està pensant en mi. Crec que sóc la cosa que més adora. Per això, sempre que ix de casa em trau a mi amb ella, perquè l’acompanye i no em senta sol fent els deures o mirant tot capbussat el mòbil.

Normalment, anem a un bar que hi ha, baix, prop de casa i mentre ella comença a xarrar amb els seus amics i amigues, jo m’entretinc jugant amb alguns xiquets que també han vingut amb els seus pares allí o a un restaurant que hi ha costat del bar. Allò és una plaça sense cotxes i, per tant, hi podem jugar sense por que ens atropellen.

De tant en tant, la meua mamà mira i em vigila a vore què faig. I a voltes comença a cridar-me si veu que estic massa lluny del bar. Normalment, això passa a partir de la tercera cassalla. Ella i els seus amics, beuen quasi sempre això: “Una cassalla i un quintet, Natalie! Apunta-m’ho”, demanen. Natalie, l’ama del bar, obeeix l’ordre en silenci i, després, apunta en una llibreta tot els que li han demanat. És una llibreta molt gruixuda.

Al cap d’unes hores, cansat i amb els amiguets ja en casa, comence a protestar perquè tinc fam i son, i me’n vull anar i els deures per fer.

Però en aquells moments la meua mamà sol estar ja cantant i ballant amb els seus amics i amigues amb eixa veu tèrbola i pastosa que se li fa, i no em fa massa cas. I fuma, i no para de fumar, i expulsa el fum per la boca amb contundència com si volguera colpejar a algú d’eixa manera.

A partir de la quarta o quinta cassalla, és quan ja no para de fer visites constants al vàter; moltes voltes acompanyada d’alguna amiga.

Una vegada recorde que tardava molt en eixir i me’n vaig anar a buscar-la, que me’n volia anar a casa.

Vaig tirar a obrir la porta, i com que estava mal passat el pestellet, la vaig poder obrir. Dins hi havia la meua mamà abraçada a un amic seu. Es veu que es volien molt, perquè no paraven de besar-se i tocar-se tots els racons del cos.

La meua mamà, quan em va vore, es va enfadar molt i va començar a cridar-me i a dir-me que me n’anara al carrer; i que als servicis no s’entrava sense tocar la porta abans.

Jo em vaig enfadar també i me’n vaig anar a passejar a un parc veí fins que vaig decidir tornar. Quan ma mare em va vore, va vindre corrents cap a mi, em va abraçar i em va omplir la cara de besos. El seu alé feia pudor d’alcohol i tabac.

Després se li va passar l’alegria i va començar a marmolar-me i a dir-me que era un xiquet molt malcregut i molt roín, i que un dia la mataria d’un disgust.

Més tard, se’n va oblidar de l’assumpte, i va tornar a demanar una cassalla i una cervesa a Natalie.

Una nit, estant allí, va vindre el papà i jo vaig córrer per abraçar-lo ben abraçat. Ja feia quasi un mes que no el veia. Ell em va alçar amb els seus braços forçuts i em va regalar un dels seus esplèndids somriures. “Com estàs campió?”, em va dir, “Estàs portant-te bé? Vas bé en l’escola? No faces patir ta mare”.

Jo vaig començar a contar-li totes les meues últimes aventures a l’escola, al carrer i al bar i vaig continuar parlant no me’n recorde bé de què, fins que va vindre la mamà i li va dir al papà: “Hola, Franc, quant de temps; com estàs?”. I ell li va dir, “Hola Tere, jo estic molt bé, i vós?”. “Pse, anem passant i vivint com podem”. El papà va tirar a besar-li les galtes a la mamà i ella li va oferir la boca.

Després es van acostar al taulell del bar i van demanar... endevina, endevinalla?... dos cassalles i dos quintets.

Van xarrar, es van riure, van beure més, i jo els vaig dir que volia una pizza per sopar, i res... com si haguera parlat un gos.

Però en realitat em vaig alegrar de tornar a vore’ls junts. Igual que abans.

Abans vivien junts en casa amb mi i eixien també els dos a aquell bar a beure les cassalles i les cerveses amb els amics.

Però no sé què va passar que començaren a renyir i enfadar-se entre ells i cada volta se separaven més, a l’hora d’eixir de nit.

El papà es passava tot el dia treballant en aquella fàbrica i la mamà en aquell magatzem de taronges que segons deia, era com una presó horrible i lletja, i quan eixien per la nit, tenien moltes ganes de baixar al bar. Després se n’anava un dels dos a una pizzeria, un kebab o un xino a demanar el sopar per als tres, i tornàvem a casa tots juntets.

Però després no sé què va passar. Ell li deia que el Toni era massa amic d’ella i els havia vist com si foren un papà i una mamà, i la mamà li va replicar que ella l’havia vist al bar del carrer del costat, amb la Nuri, amb molta alegria i massa amistat. No sé, coses dels majors. Però la bona qüestió és que un dia, després d’una bona temporada de moltes discussions, el papà va arreplegar les seues coses, la seua roba, i la seua col·lecció d’escuts d’equips de futbol i se’n va anar a viure a cals iaios. Coses dels majors!

Ara quasi no veig el papà, però almenys, quan ve, sol omplir-me els braços i les mans de regals. Un volta, em va regalar una bici superxula.

La meua mamà em vol molt; per això un dia, vull dir una nit, quan es va sentir tota marejada i va caure a terra, va començar a cridar, mentre l’ajudaven a alçar-se de terra, que no consentiren que jo la vegera així. La seua bossa de mà i el paquet de tabac s’havien quedat tirats damunt la vorera...

Però la bona qüestió és que no ho vaig poder evitar, la vaig vore...