Hi ha una gran majoria de científics convençuda que la propera revolució, la que canviarà les nostres vides fins a límits increíbles, serà la fusió de la biologia i la tecnologia, que ja ha començat. Esta revolució avança a passos engegantits, però jo estic convençut de dos coses: que no serà la més important i que li va a guanyar la partida un altre tipus de transformació que s'expressarà, al mateix temps, més profundament i lentament. More...
Per què dic això? Els demane als meus lectors que tanquen els ulls un instant i imaginen l'activitat que pitjor funciona de totes les prestacions universalitzades: la justícia, la seguretat ciutadana, l'ensenyança, la sanitat, l'oci, el transport o l'assistència social a ancians i necessitats. Altres i jo hem fet esta prova en contextos socials molt diversos. Doncs bé, per això puc anticipar-los el resultat del seu experiment. Són molt pocs els que al·ludiran a l'educació o l'ensenyança com a l'activitat que travessa la crisi més greu.
I, no obstant això, és, a molta distància de les altres, la que menys està responent a les exigències de les societats modernes. Tenim un sistema educatiu instal·lat en la Prehistòria. Intuïm ara que la reforma educativa dels pròxims 50 anys a nivell mundial es caracteritzarà per una reforma radical de la professió de mestre. Lluny de ser una professió lleugera, la de mestre serà una carrera amb un contingut més professional i complex que qualsevol altra.
El que està aflorant de l'anàlisi en curs és que l'objecte de la reforma no és tant d'alterar la complexitat de les classes globalitzades, ni la pròpia societat, com la categoria dels mestres, que veuran els seus objectius transformats. L'objectiu no serà canviar les classes, que, a vegades, fruit del procés de globalització, pareixen una reunió de 30 jóvens amb problemes mentals cridant els seus mestres. Tampoc podem canviar de la nit al dia les associacions de pares, que pareixen compaginar un desinterés inaudit per l'educació dels seus fills amb una certa agressivitat contra el professorat.
Quin serà, perquè, a partir de despús-demà, la missió dels sistemes educatius en el futur? Formar especialistes? No. La reforma de l'ensenyança es proposarà dimensionar ciutadans en un món globalitzat. Proveir les ments dels seus estudiants? No. Els esforços venidors en matèria educativa apuntaran a reformar els cors de la infància i la joventut, oblidats per l'obsessió exclusiva en els continguts acadèmics.
Com s'aconseguix aconseguir esta missió? Complint estos dos objectius. Un: aprendre a gestionar la diversitat de les aules modernes, a les que ha canviat profundament el seu caire la globalització. Es tracta de fomentar la intel·ligència social i no sols la individual, fer que servisca per a concatenar cervells dispars i distints, prenent bona nota de les seues diferències ètniques, culturals i socials.
Simultàniament –I este és l'altre objectiu–, resultarà imprescindible que els mestres fomenten l'aprenentatge de les emocions positives i negatives, que són comuns a tots els individus i prèvies als continguts acadèmics destil·lats a la infància; és a dir, aprendre a gestionar el que ens és comú a tots. Es tracta d'ensenyar als jóvens a gestionar la ràbia, la pena, l'agressivitat, la sorpresa, la felicitat, l'enveja, el menyspreu, l'ansietat, el fàstic o la sorpresa.
A l'aprofundir en el sistema d'ensenyança del futur, estem constatant que, lluny de ser la professió de mestre una de les més lleugeres, és ja, sense cap dubte, les més complexa i sofisticada de totes elles. Com ha pogut la societat, els propis educands i les institucions fer gala de tanta ceguera?
Per què dic això? Els demane als meus lectors que tanquen els ulls un instant i imaginen l'activitat que pitjor funciona de totes les prestacions universalitzades: la justícia, la seguretat ciutadana, l'ensenyança, la sanitat, l'oci, el transport o l'assistència social a ancians i necessitats. Altres i jo hem fet esta prova en contextos socials molt diversos. Doncs bé, per això puc anticipar-los el resultat del seu experiment. Són molt pocs els que al·ludiran a l'educació o l'ensenyança com a l'activitat que travessa la crisi més greu.
I, no obstant això, és, a molta distància de les altres, la que menys està responent a les exigències de les societats modernes. Tenim un sistema educatiu instal·lat en la Prehistòria. Intuïm ara que la reforma educativa dels pròxims 50 anys a nivell mundial es caracteritzarà per una reforma radical de la professió de mestre. Lluny de ser una professió lleugera, la de mestre serà una carrera amb un contingut més professional i complex que qualsevol altra.
El que està aflorant de l'anàlisi en curs és que l'objecte de la reforma no és tant d'alterar la complexitat de les classes globalitzades, ni la pròpia societat, com la categoria dels mestres, que veuran els seus objectius transformats. L'objectiu no serà canviar les classes, que, a vegades, fruit del procés de globalització, pareixen una reunió de 30 jóvens amb problemes mentals cridant els seus mestres. Tampoc podem canviar de la nit al dia les associacions de pares, que pareixen compaginar un desinterés inaudit per l'educació dels seus fills amb una certa agressivitat contra el professorat.
Quin serà, perquè, a partir de despús-demà, la missió dels sistemes educatius en el futur? Formar especialistes? No. La reforma de l'ensenyança es proposarà dimensionar ciutadans en un món globalitzat. Proveir les ments dels seus estudiants? No. Els esforços venidors en matèria educativa apuntaran a reformar els cors de la infància i la joventut, oblidats per l'obsessió exclusiva en els continguts acadèmics.
Com s'aconseguix aconseguir esta missió? Complint estos dos objectius. Un: aprendre a gestionar la diversitat de les aules modernes, a les que ha canviat profundament el seu caire la globalització. Es tracta de fomentar la intel·ligència social i no sols la individual, fer que servisca per a concatenar cervells dispars i distints, prenent bona nota de les seues diferències ètniques, culturals i socials.
Simultàniament –I este és l'altre objectiu–, resultarà imprescindible que els mestres fomenten l'aprenentatge de les emocions positives i negatives, que són comuns a tots els individus i prèvies als continguts acadèmics destil·lats a la infància; és a dir, aprendre a gestionar el que ens és comú a tots. Es tracta d'ensenyar als jóvens a gestionar la ràbia, la pena, l'agressivitat, la sorpresa, la felicitat, l'enveja, el menyspreu, l'ansietat, el fàstic o la sorpresa.
A l'aprofundir en el sistema d'ensenyança del futur, estem constatant que, lluny de ser la professió de mestre una de les més lleugeres, és ja, sense cap dubte, les més complexa i sofisticada de totes elles. Com ha pogut la societat, els propis educands i les institucions fer gala de tanta ceguera?
Josep Lluís Alberola
-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada