L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no els comentaris rebuts si considera que aporten novetats, punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb la noticia oferida. Els articles d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 1.689
PÀGINES LLEGIDES EL DARRER MES:
73.749

dimecres, 3 de maig de 2017

PUNT DE VISTA: "La mala educació" per Sico Fons

Quan vaig jo pels carrers del meu poble o de qualsevol altre del País Valencià (o dels nostres veïns del nord i de l'est) sempre, indefectiblement, m'adrece a la gent –coneguts o desconeguts– en valencià; em sembla la cosa més lògica i natural del món, és clar. Però sovint he detectat –o he cregut detectar– que, sobretot en èpoques estivals, hi ha persones de procedència occidental, moltes vegades de Madrid, que em mostren una certa ganyota continguda que sembla una estranya barreja de perplexitat, menyspreu, enuig, rebuig i fàstic. És com si els costara de creure que algú s'hi adrecés en una llengua diferent a la que van aprendre ells a la seua terra.

Si analitzem aquesta ganyota no serà difícil arribar a la conclusió que aquesta reacció ve donada del següent pensament: per a ells Espanya no és més que una prolongació desmesurada de Castella, i si l'idioma natural d'aquest país és el castellà o espanyol, el més lògic és que tothom el parle dins de les seues fronteres a tot arreu i en tot moment.

¿Com pot ser que algú tinga la gosadia i mala educació de parlar-los en valencià? No hi tenim dret. Una cosa és parlar-lo dins de casa (d’amagat i en veu baixa, per si ens senten els veïns) i una altra de ben diferent és utilitzar-lo amb total impunitat i desvergonyiment pel carrer. ¿Que no fan prou ja permetent-nos, amb tota la condescendència del món, que l'escrivim de vegades pel carrer i fins i tot i de manera optativa (of course!) a les escoles?.

Imagineu-vos la seua sorpresa quan descobreixen, consternats, que els seus fills han d'estudiar (si és que s'han traslladat ací) aquesta espècie de “dialectillo de campesinos”. Tantes coses importants que cal aprendre en aquesta vida i han de perdre el seu valuós temps estudiant una matèria que no serveix per a res?.

 Doncs alguna vegada he tingut un canvi d'opinions (o discussió, si volem fugir d'eufemismes) amb castellans o castellanoparlants sobre el tema i la seua percepció del “problema” és que parlar-los en el nostre idioma, anomenat popularment valencià o català pels lingüistes, és senzillament una cosa de mala educació (i fins i tot -ai, mare!- de racisme, prepotència i xenofòbia). I que al capdavall açò no deixa de ser territori espanyol i, per tant, estem obligats per la Constitució a respondre'ls en aquest idioma. 

Arribats a aquest punt de la controvèrsia jo els solc contestar, ja tot sorneguer, que efectivament hi estem obligats per la SEUA Constitució, la seua policia, els seus jutges i el seu exèrcit. Però que no em vinguen parlant-me de pàtries i nacions, perquè jo, babau com sóc, no entenc d'administracions polítiques i no reconec més pàtria i més bandera que la meua llengua. Tots els que parlen el meu idioma són els meus conciutadans o els meus compatriotes, i els altres, persones veïnes (persones, però veïnes. Veïnes, però persones). Més clar: aigua de l'aixeta! I que conste que no sóc l'únic que ha afirmat açò. 

Sico Fons