Confinament 29: Cans i LLocs

Allà vas, cabàs./ Qui no mori del llamp, mori del tro./ Et costarà més el mall, que l’enclusa./ Ja tenim la Seu plena d’ous./ És a la cinquena forca./ Adiu Feliu! Si tornes pas, escriu./ Anar a cercar Na Maria per sa cuina./ Arrossegar una ala./ Broma baixa al Canigó, tramuntana al Rosselló./ De pa sucat amb oli./ Fa un fred que gela les bodegues./ Bufar en caldo gelat.

Dites populars


το γαρ αύτο νοεϊν εστιν τε και ειναι
(La mateixa cosa és, efectivamente, percebre (pensar) que ser)

Parmènides

Cans i Llocs

III

València 1979-84 / Florència 1984-85

1979-80. Escola Tècnica d’Enginyeria. Haix. Tundra. Inca. Allà hi havia rostres blancs condemnats a ser esclaus d’algun industrial, esdevenir autònoms de paga curta l’endemà i fills d’amos que s’assegurarien una bona femella de qui mai podrien pensar és absolutament meua, de tan espectacular com era, aleshores, clar, mentrestant jo, que badava carrers deshabitats i palauets (Aiora) abandonats me’n duia al cinema Tess amb la vespa de mon tio a la més desitjada de totes, aquella de qui el fill de l’amo mai podria dir, efectivament, el que ja no podria dir. Tothom, això sí, compartia la il·lusió de ser semblantment iguals i així es fotien agermanats els mateixos entrepans de truita de creïlles del bar de l’escola. Qui podia somniar que anys després ca meua a València guaitaria de biaix aquell espai tan gris.

 

Platja de la Malva-rosa

 

80-81. Malva-rosa, Psicologia. Una nit que l’home de l’amant partí a la recerca d’aires de llibertat, l’amant i jo decidírem passejar la nit de la mar, farcida aleshores de grats aromes de l’horta ara usurpada i férem l’amor com dos novençans el farien la nit del desvetllament, amb molt poca traça però amb tot el fons de les mirades convertides en metall fos per sempre més. Mercuri dansant.

81-82. Pis del Politècnic. Tundra. Davant just del col·legi Ausiàs March, on s’estava malhumorat el fill de l’amo la núvia del qual mai podria dir que era seua absolutament, mon pare va comprar un pis, l’home guanyava els diners a cabassades a l’orxateria des de feia molts anys, i hi compareguérem la dona que m’acompanyava intermitentment d’uns anys ençà, Maite, i un servidor, amb un interval minúscul, érem així de generosos, d’uns dies que el va ocupar un tal Pepe Gamba, de Castelló, de pell clara i amic de Maite, gran aficionat a les dones i a la muntanya, tan aficionat que es va oblidar de treure uns musclos de la gelera i el dia que hi tornàrem la sentor ens obligà a obrir finestres i orejar l’ambient el temps que aprofitàrem per llançar-li a Tundra uns pals perquè els perseguís, com l’amant persegueix les petjades de l’amada, més enllà de qualsevol sentit, ni que siga el comú. 

Alboraia

82-83. Alboraia. Ningú ho creia, ningú ho creuria ara, vivia en un mas de l’horta nord sol, aïllat i revelava fotografia en unes condicions que ni Berenguer podria imaginar, el mateix a qui vaig comprar tots els artefactes necessaris per a l’empresa, i alguna nit, com no, em visitava, maldestres sempre, en l’amor s’ha de ser així si hom no vol emular Frank Sinatra, i si no canta com ell més val que no ho intente, l’amant, una vegada i una altra, i aqueixes nits els fantasmes em deixaven lliure i sa i estalvi i els records de la infantessa, els únics veritables, m’acomboiaven sota els estels de l’horta encara quasi verge, com l’amant i jo mateix.

83-84. En blanc.

84-85. Platja de Tavernes de la Valldigna i Florència. Assegurat i atur corresponent. L’avantsala de la prejubilació. Salnitre i humitat. Entrecots al Chamberí i passejades interminables. Luxes d’aristòcrata compartits amb els senyors de la platja, pocs i savis, tant ho eren que han hagut de passar quaranta anys perquè la gent, alguna gent, entenga que la nostra mar si no hi ha forans que destorben –si no és que li eixamplen la butxaca a algú, el cas de mon pare, obvi- és el cel on deixar-se caure a somniar, i també per allí venia qualque vegada l’amor ni que fos en la forma més exigent, la que vesteix de futurs, que sempre són inajornables i provoquen llargues i extenses planícies imaginàries que has de transitar. El salnitre em feia companyia. 

 

Platja de Tavernes

 

 

Foren anys de desgovern, d’anades i tornades d’enlloc, desitjós de caliu, instal·lat en la més absurda inacció. Al pis d’Humanista Furió esperava la sortida del sol. Al de Cavite fotografiava l’antiga paperera i la mar, sempre la mateixa. A la casa de camp revelava fotos. I a Martorell esperava el miracle. Fou Florència, i la coneixença certa de la veritat, que no és altra cosa que saber-se definitivament perdut. Sense opcions. Maite em va rescatar després d’abandonar la idea de partir a Roma a la recerca de Mira. L’experiència acumulada es pot resumir amb una frase: al món hi havia més fred que jo mai havia imaginat. A l’escola de Ciència Cinematogràfica vaig conèixer persones que venien d’arreu del planeta amb l’única aspiració de trobar-se, senzillament. Érem com una mena de candidats a pujar al darrer tramvia que sortiria amb una destinació assignada. Els qui no ho aconseguiren quedarien aturats en una estació abandonada, de fet, desmuntada. 

 

 

Florència

De tornada de Florència, Vicent Broch i jo mateix, per als Octubre d’aqueix any (’85), vàrem proposar a Eliseu Climent de fer unes jornades cinematogràfiques a ciutat que serien les primeres de cinema en català a València. Ho va acceptar tot d’una. Les sessions se celebrarien al Xerea. Ho organitzàrem amb l’ajuda inestimable de Josep Maria Forn i Costa, Miquel Porter i Moix i Francesc Bellmunt i Moreno des de Catalunya, on ens desplaçàvem alguna vegada per acordar films i assistències a taules rodones. En una ocasió, al despatx de Forn –tots tenien càrrecs oficials a la Generalitat- va entrar Porter i per engegar una conversa va esmentar alguna cosa musical en relació a l’escala, per trencar el gel, i jo em vaig quedar mirant el Broch per si de cas m’havia perdut alguna cosa que hagués succeït a les escales de l’edifici on érem, i ell va intervenir contestant-li a Porter, i jo em vaig fer l’invisible. Resulta que esmentaven una recent representació a La Scala de Milà, i vaig comprendre que a partir d’aquell moment miraria i callaria.

 

Josep Franco i Giner