De llengua: L’imaginari col·lectiu (illencs i aïllats)

                             

Als illencs de la mediterrània pròpia, l’imaginari dels quals ol a salobre, a cosa cuita sanejada pel sol mediterrani, a saber transversal de llevant, tramuntana i migjorn. Al recol·lector d’espàrrecs de garriga i guia de ciutat, l’illenc Jordi Bibiloni i Rotger, que mai s’ha sentit aïllat.

Hi ha un silenci angoixant dins la garriga. Un silenci que fa possible la remor de la mar, l’aleteig dels ocells a la recerca d’un nou esguard entre fulles i branques de pi, el vol adormissat de mosques verdes.
Tirannosaurus. Guillem Frontera

L’imaginari col·lectiu és el genèric ideològic d’un poble. La imatge que s’ha construït de tot plegat, des de fora i des de dins. La història dels anònims i la de les grans fites. Del coneixement que es té de les pròpies entranyes i del mercat on s’exposaran. És una mena de saber que inclou coses no escrites (la classificació de les tipologies d’éssers humans entre les màfies sicilianes: homes, mighomes, homenets, xafamerdes i quaquaraquà); límits imprecisos (també territorials); dites que es perden en la memòria; injúries que són sentències; poesia en grau extrem (la bellesa no té res a veure amb la veritat: un pou a la llum de la lluna pot fer bonic, però si t’hi llances –o et llancen- coneixes la veritat). Un saber que qüestiona els ciments de la filosofia. 

 

En fi, l’imaginari col·lectiu és la corrua de la brama, que pot acabar sent norma. És el que convida a un parlant del romanx d’amagar-se de ser-ho davant d’un alemany; amagar-se a un del català a l’Alguer davant d’un italià; a un català que actue a Alacant, o que hi compre, per tal d’acomodar-se; a un croat d’evitar d’haver d’explicar que s’ha casat amb una bòsnia; a un germà de dir que en té, de germans a la presó de la vida de les llengües. A un escocès que li encolomen el ser brau. A un irlandès que li assignen la gestió de la ciutat perpètua, aquella que no dorm. A un àrab que no ho puga ser de cap manera davant d’un israelià. És el que convida a una mare de Vila d’Agri, vídua, que s’immole en vida i al fill que faça via, com més lluny millor. 

 

 

Quan vaig arribar a les Illes a fer d’opositor el primer adjectiu que se’m va adjuntar, mig de broma, clar, fou el de blaver, perquè venia de València. A Mallorca no havia hagut cap batalla per la llengua. El senyor Gabriel Canyelles, l’amo, i sa princesa Antònia Munar, el PP i Unió Mallorquina, no veieren necessari activar cap resposta. La recepció de Nosaltres, els mallorquins de Josep Melià no havia provocat temps enrere cap terratrèmol, com sí que fou el cas de l’obra fusteriana a ca nostra. A les illes sempre havia governat, fins l’interval 1999-2003, el PP, d’ençà de la mort de Franco.Prompte vaig haver de comprovar que la manca de resposta en realitat era una manca de pregunta. El desinterès illenc per adscriure’s a cap catalanitat era majúscul i ostensiu. A l’illa, la frontera és la mar. Són els altres que l’han de guanyar, i ara com ara han estat ben poques les temptatives que, des de l’esquerra, ni des de dins ni des de fora, hagen facilitat cap conjunció vera amb la catalanitat. 

 

 

 

Nosaltres, al País Valencià, tenim fronteres flonges des del segle XVIII amb Castella, passos oberts de bat a bat, amb ponts i tot. I en canvi una mena de malefici induït quan es tracta de viatjar a Tarragona. També des de sempre, la dreta i l’esquerra, de dins i de fora, s’han ocupat d’evitar de fer de la catalanitat del País Valencià un relat adient, versemblant, convenient, atractiu, possible. Per no fer no s’ha fet ni un sistema educatiu homologable a tot el territori (les famoses exempcions). Ni s’ha vetllat perquè cap ciutadà renunciés a ser-ho (el famós no requisit). El desinterès per altres territoris aquí s’ha tornat trinxera. L’imaginari col·lectiu que el català viu territorialment i lingüísticament amb normalitat, i que a les illes pren formes pròpies en funció d’un exterior capaç de passar la mar, a ca nostra es torna difús, tèrbol, de connotacions colonialistes, recialles d’ocupació. Hi ha gent de bona fe que creu que sempre hi serem, que això de ser valencians, mentrestant hi haja opcions de redol clos, és etern. Segurament és la mateixa gent que ‘perd’ el temps i coneix una mica el territori, provant d’evitar l’estranyament, cosa cada cop més complicada (“Home, si s’ha d’anar al registrador de la propietat, què hi farem, és normal que siga en espanyol que hi anirem”). Gent de bona fe, i prou. D’ençà que vaig arribar a les Illes vaig comprendre com d’aïllats n’estàvem tots aquí. Al País Valencià no érem illencs, no. Estàvem, però, aïllats.