Confinament 27: Cans i llocs

                                         A HAIX, INCA, TUNDRA, FILCA, BOIRA, ONA, i a BART, LUA, ADA, JOY, LIO, clar.

[209] Déu em va crear per a nin, i em va deixar sempre xiquet...[215]¡Qui em tornarà a la infància d’abans de l’anàlisi, fins i tot d’abans de la voluntat!...[219] No plore la pèrdua de la meua infància, plore el que tot, i en això la infància (meua), es perda...[228]...la recorde com una cosa exterior...És de quadres d’allò que tinc nostàlgia...M’entendresc , sí, però no és perquè recorde, sinó perquè veig... [238] Un dia (Ziga-zaga) No haver estat Madame d’harem! Quina pena em done de mi, per no haver succeït això!...[240] L’amor perd identitat en la diferència...L’amor és, per això, la mort, o l’oblit, o la renúncia...[259] Escric amanyagant-me, con una mare folla a un fill mort...[288] Únicament lamente no ser un nin, perquè pogués creure en els meus somnis; no ser foll, perquè pogués allunyar l’ànima de tots els que m’envolten...[292] Reduí al mínim el meu contacte amb els demés. Fiu el que poguí per perdre qualsevol inclinació cap a la vida...[296] El que tinc sobretot és cansament, i aquest desassossec que és bessó del cansament quan aquest no té altra raó de ser que l’estar sent...[306] Tot em cansa, fins allò que no em cansa. La meua alegria és tan dolorosa com el meu dolor.

Llibre del Desassossec, Fernando Pessoa. 

 

I
Tavernes de la Valldigna

Jo vaig nàixer en una vertical privada de tres nivells, que esdevenia en horitzontal pública de direccions diverses, en una mena d’intimitat senyora dels moviments del món, panòpticon d’éssers lliures, pantocràtor que no abandona la seguretat de la immobilitat a què la mirada el té fermat, per capes, per estrats, al terrat el món sense ombres, al sud la vessant solar de gra gros, i al nord la superfície de grisos que el sedàs afig a la llum filtrada, l’accés al cel té forma de caragol, d’helicoide perfecta, que és la pujada més rítmicament acordada, sense cap altra referència que els passos als habitacles de cada horitzó de la perpendicular, i el darrer per capell el celobert del cel i en cada tram un relat, al primer, la mare i els banys voltat d’una llum reflectida als blavets en roig i negre provinent d’un tub que queia a sobre nostre il·luminant la cara de felicitat d’ambdós, al segon, més tard, la cambra, on el joc d’indis entre sacs de xufla esdevenia el triomf de la imaginació i la immensitat de l’espai el convertia en una mena de territori inabastable per a les mans d’un petit, i al tercer, la tia Lola hi comanda i ens deixa pacient prendre el bany de debò, el de l’aigua fresca extreta directament del pou, del riu en realitat que travessava tot el subsòl de la casa, i que per les anàlisis compartíem amb l’aigua de la Fàbrica de Gel, i el sabó Lagarto d’eina de joc escàpola. 

 

 

L’home, l’ésser humà, ho és en tant que parla, que posseeix aquesta condició única entre la resta del món. L’home, per ésser-ho, parla, i aquesta propietat no és altra cosa que la condició necessària, per bé que no suficient, per poder ascendir a la superfície on les identitats i les diferències entre les paraules i les coses li permeten ser, cosa que les coses, i la resta del món, únicament són en la indiferència dels éssers desproveïts de parla. Totes les llengües del món són la concreció expressada en la superfície d’aqueixa condició humana, i cap camí supera en cap cosa a l’altre que hi té devora. Jo vaig nàixer mut en tant que la meua parla no trobava l’espai d’expressió, si més no li va costar d’apropar-se-li, per això, en romandre sense la llar que em va dur al món, la mare, com al poeta, em vaig seure en la pedra de la cruïlla a esperar, i a mirar, jo mirava el món com un ésser exterior que poc o gens tenia a veure amb jo, capbussat en una mena de film de seqüències i quadres en moviment on les persones parlaven i s’expressaven, feien món, s’atansaven cadascú a la seua pròpia manera, a la clariana arrabassant canyes pel camí a la parla, i jo seia a l’encreuament dels relats que m’escoltava per provar d’aprendre a caminar, però en molt poques ocasions, gairebé mai, se’m feia partícip ni amb la mirada ni amb els gestos d’allò que succeïa al meu voltant, i seguia observant mut com el món anava construint-se davant meu, un món entre real i imaginat, de vegades m’arribava l’oratge lleu d’un llevant de migdia i podia copsar com seria ser allí al món de les paraules i poder fer solc, de vegades, en canvi, sestejava i guaitava el món des del finestral de casa, hivern o estiu, i em sabia al marge, un marge protegit fins que la mare va partir, per bé que ella d’alguna manera ja s’enyorava del seu món propi d’allà el carrer Buenos Aires, on la vida li era, de lluny, molt més real, pròxima, solidària, tranquil·la i pacífica, condicions necessàries per poder engegar el camí de la parla. 

 

Quan la casa perd l’horitzontalitat, els mesos d’hivern, es clou com una conquilla temorosa dels embats coneguts, recull el velam i s’arrecera dels proïsmes, de fet la casa torna idèntica a les altres cases de l’entorn, o ho intenta, sense però aconseguir-ho del tot, de tan enfora que ha viatjat, de tan lluny com ha marxat, sempre regressa una mica altra amb la voluntat intacta de no ser-ho, és així com vaig créixer, sempre en moviment entre el dedins més íntim i el defora més exigent, i tan mudat de jo hi tornava, tan petit com era, que era capaç d’imaginar-me escenes d’aventura on jo era, sempre, qui comandava el rumb, convençut que el poder atorgat en l’exigència d’allò públic em capacitava per construir en els ritmes quotidians amors que m’idolatraven decidits a romandre devora jo el temps que les curtes vesprades d’hivern els permetia, i jo senyor de l’amor, amb menys de sis anyets. 

 

Joy i Ona en plena efervescència de repós

Allà vaig nàixer el dia 8 de febrer de 1960 a Tavernes de la Valldigna, a l’aleshores franquista Plaça de Calvo Sotelo, 13, telèfon 1348. Entre els anys 1963-1966 vaig anar de Costura a Ca Donya Indalècia, al Carrer Sant Agustí. Per arribar-hi, generalment, feia la sortida de casa en direcció al Montecarlo i girava a l’esquerra per pujar fins a la cantonada que s’obria a la Plaça de l’Ajuntament, aleshores del Caudillo, segurament, creuava des de la cantonada d’Eduardet el Nano fins la font de devora Aparisi i per la vorera del nord passava per davant de l’Estanc, el Súper Ve-gé, el Sindicat Vertical, i pujava per la costereta en forma de serp que desembocava al carrer de l’escola, a la vorera del sud, i l’olor de forn que es presentava i aquell museu de teixits enfront, i avançar i entrar a l’escola, unes portalades enormes i un terra per asfaltar amb una immensa escala que conduïa fins als espais pròpiament d’estudi, de sentor intensa a nins de fàcil orí. Els majors, n’érem d’edats diverses, i un cabàs, gairebé quaranta ànimes deleroses de relacions, hi regnaven, i jo petit em protegia ancorat tot el temps en què hi coincidia a la mestra. En aquest període de la meua vida encara no era obvi i notori que un canet a casa m’hagués acompanyat a satisfer la pujada. Entre 1966-1970 vaig assistir a l’Escola Divina Aurora, a la Pujada al Calvari. Hi accedia pel mateix camí fins Ca el Nano, l’adroguer, i des d’allà amunt fins assolir les proximitats del mur, ascendint un bon tros del Calvari. Arribar-hi, costava, i el món s’obria a paranys i horitzons desconeguts per un nin del passeig, la imaginació del qual ja requeria d’un amic a qui poder-li testimoniar quefers i aventures. De fet el metge ho va desaconsellar, després que ma mare, havent hagut una nina prematura que motí amb sis dies, àngelet, era prenys de bell nou, quan ja havia aconseguit convèncer tiris i troians de la meua necessitat, i durant uns dies vaig haver un canet a casa amb jo, i jo de guia. No va arribar a tenir nom de tan poques hores que compartírem. Va ser el primer ca.

 

Josep Franco i Giner

 

Nota: Les fotos antigues formen part del paisatge de la infantesa de l'autor