L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no els comentaris rebuts si considera que aporten novetats, punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb la noticia oferida. Els articles d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 1.689
PÀGINES LLEGIDES EL DARRER MES:
73.749

dijous, 4 de maig de 2017

PUNT DE VISTA: "A vegades no és com a voltes" d'Encarna Sant-Celoni Verger



Esclavatge gestacional, Mosuo i dimorfisme sexual lingüístic

El 6 i 7 de maig havia d’obrir les portes la III Fira de la Gestació Subrogada, Surrofair 2017, a l’hotel Meliá Avda. de América de Madrid, el qual sembla que ha decidit no albergar el dit ‘esdeveniment’ en les seues instal·lacions; tanmateix, els organitzadors han trobat un altre cau on fer esquella de les seues alegals transaccions comercials: l’hotel Weare Chamartín, que, pel que es veu, no té gaires escrúpols a l’hora de fer de mercadal dels ‘claustres materns’ possibles si al darrere hi ha prou pela. De les edicions anteriors, confesse que no en tenia ni idea, supose que com moltes i molts de vosaltres; però he descobert que tenen una revista: Babygest


 Sí, ho heu llegit bé, una fira de la gestació subrogada; una fira com la que es fa a l’agost a Xàtiva, posem per cas, una fira on es mercadeja amb òvuls i ventres de lloguer en lloc de vedelles o cavalls; una fira que transforma el fet de portar nova vida a aquest món en una abominació lucrativa. Veurem com continua la cosa. Doncs bé, aquest ‘succés’ –denunciat per la recentment creada Xarxa Estatal Contra el Lloguer de Ventres–, i l’existència d’un nombre creixent de granges d’embarassades creades per fer negoci del desig d’uns i de la necessitat d’altres, em porta a la memòria una novel·la de 1985 de Margaret Atwood, The Handmaid’s Tale (‘El conte de la criada’), traduïda a més de 40 idiomes –entre els quals, ara per ara, no és el català–, adaptada al cinema, al ballet i a l’òpera, i reeditada per l’editorial Salamandra el proppassat 26 d’abril aprofitant l’estrena de la sèrie homònima en HBO, en un dels episodis de la qual l’autora canadenca fa un cameo, com ens explica en aquest petit assaig que prologa la reedició espanyola, “Maldita profecía” [http://elpaissemanal.elpais.com/documentos/atwood-el-cuento-de-la-criada/]; una distopia de lectura obligada, al costat d’Un món feliç, d’Aldous Huxley; 1984, de George Orwell, o The Dispossessed: an ambiguous utopia (‘Els desposseïts: una utopia ambigua’), tampoc en català, d’Ursula K. Le Guin.

Il·lustració d’Anna i Elena Balbusso per a l’edició d’El cuento de la criada, en The Folio Society.



o, les dones no som cap mercaderia, ni la gestació, cap trasplant. Clar i ras. Sóc de l’opinió que res no justifica l’explotació d’un humà per un altre humà, ni la cosificació ni tampoc l’esclavitud emmascarada, i tant és que la pasta provinga del Cristiano Ronaldo o del gaipitalisme. Ja sé que és un tema que cou i incomoda; potser per això se’n parla tan poc, al meu parer, en aquestes latituds. Per remeiar-ho, ací teniu dos articles molt interessants sobre la qüestió, l’un de Raul Solis [http://www.nuevatribuna.es/articulo/sociedad/vientres-alquiler-cara-mas-brutal-gaypitalismo/20170331103152138288.html], i l’altre d’Eduardo Aguayo [http://www.tribunafeminista.org/2017/04/la-gestacion-no-es-un-trasplante/].

Feta la denúncia, passem als/les Mosuo i al dimorfisme lingüístic. Ara mateix no recorde si n’he llegit alguna cosa mai; però fa poc, veient el primer episodi d’una altra sèrie, en aquest cas The Fall (‘La caiguda’), en francés, la conversa entre un home i una dona desperta la meua curiositat. A l’afirmació d’ell que si ella vol fills s’ha de casar, l’al·ludida respon açò: «A la Xina hi ha una regió habitada pels Mosuo. Es tracta d’una societat matriarcal. Les dones són els caps de família, no existeix el matrimoni. Practiquen la unió lliure. La dona, si vol, convida un home a passar la nit a sa casa i ell se’n va en arribar l’alba. No existeix cap mot per a ‘guerra’, ‘assassinat’ o ‘violació’. No tenen presons». Idíl·lic, ¿no?... No puc evitar pensar en la civilització ciclàdica i en la Creta minoica. 

Dues dones Mosuo
 ¿Societat matriar... què? ¡A pas de bou, per favor, que no tenim pressa! Abans de consultar diccionaris, mirem què hi diu la Gran enciclopèdia catalana. Si hi entrem i busquem la paraula ‘matriarcat’, en primer lloc en trobem la definició, seguida del text següent: «L’existència del matriarcat ha estat afirmada pels teòrics de l’evolucionisme del s XIX, els quals pressuposaven que a les societats on els llaços genealògics segueixen el llinatge matern (matrilineal) l’autoritat, el dret i la riquesa eren en les mans de les dones, les quals transmetien aquesta autoritat, aquest dret i aquesta riquesa a les filles i no pas als fills. Segons aquesta teoria, en el matriarcat els homes estaven sotmesos a les dones, que per llur descobriment dels mitjans per a obtenir els productes vegetals de la terra degueren aconseguir una posició de privilegi sobre aquells. Tanmateix, hom no pot adduir cap dada com a fonament d’aquesta teoria: ni pel que fa a la prehistòria ni en relació amb cap societat, primitiva o desenvolupada, actual. Els exemples que donen els teòrics de l’evolucionisme cultural es redueixen a petits privilegis de les dones, tals com el matrilinealisme o el matrilocalisme, però l’autoritat real era en les mans dels homes».

Torne a dir-ho per si de cas no ha quedat clar: no hi ha cap evidència arqueològica ni etnogràfica que permeta afirmar que les dones dominaren i explotaren els homes en cap societat del passat o actual. Per tant, les societats no patriarcals –cas dels Mosuo i d’altres com els Lau, els Nnobi, els Minangkabau, els Juchitán...– o prepatriarcals no s’han de denominar ‘matriarcals’ si no se’n canvia la definició, com ara veurem. Una possibilitat podria ser ‘matristes’, com suggeria l’arqueòloga Encarna Sanahuja.

Capbussem-nos en el DLC, per exemple. ‘Matriarcat’ s’hi defineix com a “Forma d’organització social que dóna la màxima importància política i jurídica a la dona”; mentre que la definició de ‘patriarcat’ és: “Sistema politicojurídic en el qual els fills entren a formar part del grup a què pertany el pare i en prenen noms, drets i poders, que transmeten al descendent –o descendents– més immediat i directe en línia masculina”. ¡Quina mudança de significació més subtil en dos mots complementaris en aparença, veritat!, sobretot tenint en compte que, com s’ha dit i redit, el matriarcat no s’ajusta a cap realitat existent o existida.

I jo em pregunte, si masculinitzem la primera definició, ¿com quedaria?... ‘Patriarcat’: Forma d’organització social que dóna la màxima importància política i jurídica a l’home”. ¿No us fa l’efecte que, així, seria més... realista?

¿I si en feminitzem la segona?... ‘Matriarcat’: “Sistema politicojurídic en el qual les filles entren a formar part del grup a què pertany la mare i en prenen noms, drets i poders, que transmeten a la descendent –o descendents– més immediata i directa en línia femenina”. ¿No creieu que s’acomodaria perfectament a una definició plausible de ‘matrillinatge’? 

Més exemples d’usos ‘dimòrfics’ d’algunes parauletes: no és el mateix ser “un qualsevol” que “una qualsevol”, un home “públic” que una dona “pública”, un “minyó” que una “minyona”, un “aventurer” que una “aventurera”, un home “fàcil” que una dona “fàcil”, etc. És evident que el valor de l’atribut canvia manifestament depenent del sexe del referent que complementa o del determinat que l’acompanya.

METAMORFOSI II. M. C. ESCHER
Bé, crec que una bona manera d’acabar aquest article és recordar el que deia, fa més o menys un any, la doctora Margarida Castells en l’últim paràgraf del seu article “Xoc de civilitzacions o joc de trons” (http://www.diarilaveu.com/veu/48609/xoc-de-civilitzacions-o-joc-de-trons):

«El patró subjacent, el comú denominador a les fraccions implicades, la igualtat que contenen les diverses variables de l’equació es pot definir, al meu entendre, amb l’adjectiu destacat en cursiva del sintagma següent: civilització patriarcal. ¿No és hora ja de tenir també en compte aquesta premissa en el moment de replantejar el diàleg entre Europa i l’islam? ¿No convé canviar, d’entrada, els fils del teixit d’aquesta civilització per ordir una nova trama? ¿Per què continuar negociant amb els “senyors de la guerra” de torn per administrar la pau? ¿Per què no substituir la majoria d’interlocutors per una majoria d’interlocutores en les meses de diàleg? Això sí que suposaria un canvi substancial i, com a mínim, una esperança de trencar amb els resultats de sempre. ¿Ens atrevim a proposar noves alternatives per a afrontar vells reptes? ¿Podem adduir proves en contra dels possibles efectes d’un model alternatiu quan encara no ha tingut l’oportunitat de posar-se en pràctica?, ¿o és que realment no volem canviar res?... Potser no, potser ens conformem a sobreviure dins del cercle viciós d’aquesta història escrita pels secretaris (des de fa més de cinc mil anys) i les secretàries (des de fa a penes dos-cents anys) dels reis d’Orient i d’Occident, i amos del món».

Encarna Sant-Celoni i Verger