ESCOLTAR L’ESPAI DE LA IMATGE CINEMATOGRÀFICA (I)
El sentit es pot considerar l’operació resultant d’un desplaçament, el que fa la identitat per conèixer, per aprehendre. La identitat, idèntica a si mateixa i cega, només té una possibilitat de fer-se més gran, obrint-se i deixant passar més del que és idèntic. Aquesta operació produeix sentit i el consumeix. Es pot dir que la identitat consumeix sentit. D’altra banda, el sense sentit, la raó blanca, condició prèvia d’aquell.
L’espai textual primer és el cos. El món és ple de cossos inútils que sobreviuen gràcies a l’almoina d’altres cossos. Solen ser els de signe masculí els més deficients i, en molts aspectes, els podríem comparar a la fullaraca d’un bosc, el crit informe del mercat, el soroll mecànic d’un embús. Són una mica com la cosa grotesca de la qual cal treure l’aigua clara.
Generalment s’ha considerat l’anàlisi fílmica com a sustentat sobre dos eixos, el de la posada en sèrie, la seva narrativitat, i el de la posada en escena, la seva profunditat. Copiat de l’anàlisi sintagmàtica i paradigmàtica, eixos de la successió i de la simultaneïtat, respectivament, de les coses lingüístiques, és una manera, com qualsevol altra, de descompondre els elements que van apareixent per després recompondre’ls en un altre objecte que doni resposta a les possibles preguntes sobre la manera de representació que es comenta i reconstruir així en el mateix teixit documental unitats, conjunts, sèries, relacions, com va dir Michael Foucault, però no per descobrir-hi cap or pur, sinó per treballar-lo des de l’interior i elaborar-lo. Al panorama espanyol aquesta podria ser la tònica dominant, algun dia, de moment acompanyada de judicis de valor i d’acumulació d’anècdotes, fent del treball hermenèutic, com assenyala Jenaro Talens a la presentació de La mirada cercana (Zunzunegui, 1996) un confondre el fitxer amb l’instrumental. Però hi ha, comença a haver-hi, excepcions de mirada menys constreta, menys agressiva. Comentaris que escolten la imatge cinematogràfica desplaçats del punt central que és el lloc d’intersecció on vénen a morir les semiòtiques de la identitat. La pregunta seria, hi pot haver altres semiòtiques que no siguin reduccionistes?
Imaginem que les anomenem de la desconstrucció o de la transdiscursivitat, i que siguin textos sense sentit però consentits. Imaginem que en la construcció d’un objecte fem que entrin en relació ressonàncies enlloc de coses, incerteses enlloc de síntesi, desitjos enlloc de sabers. L’objecte resultant seria més aviat un ressò insondable de llarga durada que un paquet desmuntable que pogués ser traslladat, re-llegit. Aquest és el perill que corre eternament re-accentuat, que ens recordi que forts que érem enmig d’un pensament feble.
La nostra proposta seria escoltar l’indecible a l’aquí i ara per impedir que l’acabat de l’obra d’art, per exemple una pel·lícula, sigui la seva mort anunciada. Oposar a la temptació de quietud de l’espai del poder que fa discurs la lenta i interminable sensació de vertigen que ens produeix el moviment tènue del que està per dir. Ho farem comentant un text per cinematografiar però destinat per al cinema (de fet el rodatge es va dur a terme aquest any 1996, entre els mesos d’abril i juny, dirigida per Manel Cussó a partir d’un guió original de Dalí, del 1932 i no estrenada fins al 2000). Un text de Dalí del 1932 “Babaouo”, que podríem qualificar de no narratiu de base associativa. En principi, el situaríem dins dels paràmetres del surrealisme més pur, en la intercanviabilitat metafòrica dels objectes i sons, on els fets reals no tenen una significació lògica. En qualsevol cas, una història d’amor sense sentit, però consentida per aquesta estranya capacitat de l’home d’atreure’s el món cap a si, cap a allò idèntic, malgrat tot, per sobre de tot, imbècils del sentit
.Josep Franco i Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada