A la meua germana, empresària del món, fins i tot de l’àmbit germànic, el qual l’hauria d’haver escollida (o, amb temps, als jueus), perquè els representara davant del món (enlloc d’estranyar-los-en).
A Lua, l’escuder, Ada, la guia i Joy, el xic de la casa.
Faber est suae quisque fortunae. Sal·lusti, De Rep. Ordine. I, I
In divitiis inopes, quod genus egestatis gravissimus est. Sèneca, Ep., LXXIV.
La realitat supera la ficció.
Fou per l’estiu del ’93 que va acabar la doble titulació, Encar, a la Université Franche-Comté (UFR Sciences du langage, de l'homme et de la société) de Besançon i a la Universitat de València (Filologia Francesa). I marxà. Primer de tot, Coventry, d’au-pair. Després, Guildford. Finalment, Birmingham, ja de traductora en cap. 1ª etapa anglesa. Madrid, 1r parèntesi. Londres. Palma. Alaró. València, 2n parèntesi. París. Bremen, el bot definitiu a cap de projectes. València. Tavernes de la Valldigna, vint anys més tard d’haver-se’n anada. De vegades la realitat supera la ficció. Es pot dir que és una persona de món. Una gestora excel·lent, capaç de fer seure al voltant de la mateixa taula hebreus i alemanys, i que es posen d’acord, cosa per a la qual pocs humans estan capacitats. I molt carinyosa, segons que em conten persones escollides aleatòriament del poble, a més de generosa. I segurament de les poques persones que organitzarien una vetllada musical on comparegueren Berlioz i Wagner al mateix temps, una nit de prestidigitació i d’ordre, de fe i espiritualitat, una barreja màgica com la que s’impartia als estudis universitaris de la Cracòvia del segle XV.
Coneixedora dels significats dels Tam-Tam de Sud-àfrica, de les expansions Boom-Boom dels kikuyu de Kènia, de les expressions sonores linguo-bucals, en totes les seves variants, dels deserts de Tunísia, d’abans i després de la primavera àrab, és també una subtil observadora de l’alienació germànica, de la suficiència anglesa i del masclisme francès, amb tots els matisos que vulguem trobar, que són desconeguts entre les forces armades dels EEUU, que també coneix a fons. Ara, a la casa del carrer Església de Tavernes, ja no necessita recórrer a cap més fantasia que la que li aporta ocupar-se de les coses senzilles, la fauna, les plantes, la costura, un bon llibre, la llar, les perspectives del cel, per satisfer les dosis útils d’endorfines, que cada matí posa en marxa amb les seves carreres diàries amb Joy. La perdició, en el sentit religiós del terme, s’ha exiliat de la terra promesa, sa casa, on ens va acollir.
___
De les coses que vaig haver d’aprendre dels funcionaris d’hisenda de les illes (IBAD, Institut Balear d’Administració Pública), quan provava d’ensenyar-los llenguatge administratiu en català, una fou l’estructura i el contingut de l’ofici, una notificació que, si és interna, pot ser una instrucció. I si és externa, que afecta l’administrat, es pot convertir en origen d’alguna cosa seriosa. Una cosa és dir-li a un funcionari com s’han de fer determinades coses que afecten les vísceres de l’estructura i una altra que aquesta modificació dels usos implique directament el ciutadà. Abans d’aquesta experiència, quan encara hi havia la il·lusió d’aprendre català a ca nostra, i els polítics no havien claudicat d’incloure’l com a requisit en l’accés a la funció pública, i òbviament considerar-lo un mèrit imprescindible per promocionar, vaig fer classes a l’IVESP (Institut Valencià d’Estudis en Salut Pública), i a la cara dels alumnes ja es veia la distància que sempre els separaria de les falses promeses, dels anuncis enganyosos.
Kafka, en una ocasió, va rebre una notificació d’hisenda que el constrenyia a pagar uns suposats deutes de quan formava part d’una empresa familiar. Ell va contestar que estava greument malalt (setembre 1922) i que no hi podia comparèixer personalment, però que des de 1914 no s’havia fet cap ampliació de capital i que des de 1917 s’havia cancel·lat del registre mercantil. Aviat va arribar-li un escrit que qüestionava la intenció de la resposta de Kafka, perquè hisenda no havia enviat res, deien. Alleujat i perplex va respirar. Poc després se li va tornar a sol·licitar, amb amenaça de denúncia, la primera cosa. A l’obra El Castell hi ha implícita una notificació del castell a l’alcalde, els arribarà un agrimensor, preparen el necessari; l’alcalde contesta, no en necessitem cap, d’agrimensor, però la resposta no arriba al departament A, on tocava, sinó al B, i fragmentada; anys després B li torna a l’alcalde la documentació perquè la complete; s’enceta un diàleg de sords i finalment B envia al poble uns funcionaris perquè esbrinen si és que sí o es que no que necessiten un agrimensor, i el poble determina que no; un altre departament C mentrestant troba en A una carta sense resposta d’anys enrere, la que hi havia enviat l’alcalde i que es va perdre en B, i aleshores C reinicia el procés, amb idèntica resposta de l’alcalde, la tercera. Anys després un desconegut es presenta al poble, inaudit, és l’agrimensor. A Kafka li va passar el succés amb hisenda mesos després d’escriure aquest episodi de la novel·la susdita. Una mena de premonició.
Amb el confinament n’hem vistes i n’hi veurem de molts colors. Hom vol recuperar el pla de pensions que, poc o molt, ha estat estalviant i va on l’hi té. En arribar-hi no li posen cap però, però li suggereixen d’obrir un compte si volia recuperar-lo el més prest possible i al client li sembla raonable, per bé que innecessari, si no és que ens estem endinsant en una condició que mai es va explicar prèviament, una mena de missatge, notificació, sorollós. L’hi obri, retira el pla, i a continuació, lògicament, vol cancel·lar-lo immediatament i aquí comença el suplici. Falta una signatura per poder-ho fer. Quina? Aquesta sol·licitud que no ens ha arribat. Obvi, que no haja arribat si no l’he enviada. He activat la recuperació del pla, de les dues opcions possibles, per la que no necessitava cap imprès analògic, sinó per via telemàtica. Bé, però no ho podem fer si no és amb l’etcètera. El sistema genera una condició que ningú ha posat en marxa. Passen les setmanes i el compte produeix obligacions, targetes, costos de manteniment, números vermells, a una velocitat tal que la celeritat amb què es va recuperar el pla es queda tortuosament esquifida, així com la quantitat que contenia, de manera que allò que es deu supera ja la xifra desencallada. Enlloc d’un pla de pensions t’has fermat a un futur de tensions.
Hauria de ser d’ofici que les entitats financeres quedaren obligades a ‘notificar’ als clients, periòdicament, quins són els béns que li guarden, no segellats, sinó a l’abast del legítim propietari. Qualsevol bé. Al client o als hereus. Plans de pensió, inversions borsàries, assegurances de vida, efectius no retirats, tota una plèiade de possibilitats que els bancs vetllen en nom del posseïdor, viu o mort. Periòdicament perquè, lliurement, hom els n’hi puga treure. I d’ofici hauria de ser que en casos de confinament i alarma, com ara mateix, tots els pendents que hom tinga en curs (lloguers, hipoteques, rebuts), sense cap condició altra que comunicar-ho, es puguen ajornar. Altrament ens podem trobar davant de coses serioses, i no de ficció.
I entre els pendents, en temps de pandèmia, s’hauria d’exigir veracitat a les proclames polítiques, pagar penyora en cas d’incompliment, de tots els anuncis falsaris que únicament han servit per promocionar-se al bell mig de la seva casta, passar pàgina a pàgina des de la suposada transició i fer comptes dels buits creats, començant per l’emèrit. Els hem permés tota mena d’abusos sota l’amenaça del mort perpetu, la dictadura, i han crescut enfilats a les nostres gepes. I encara suportem les tardances en l’assumpció de la promesa, però ara, quan ja no queda temps, als passadissos dels hospitals, i no hi ha dret. I hauria de ser d’ofici.
___
La realitat supera la ficció. La formació, en sentit invers d’Encar, des de Besançon i els formatges de La Tour de la Pelote, passant per la València de Melocomo i els seus entrepans, i el Castelló dels pubs de noms encisadors (L’ovella negra) i cerveses infinites, l’institut de Tavernes i les fugides d’estudi amb l’amic de l’ànima, fins arribar a les monges i la colla de despropòsits incorporada, li ha permés fer-se una idea molt aproximada, però molt, del valor de les coses que, com els grecs sabien, és el valor de la mirada de les persones que sobre aquelles projecten, i entendre que hi ha mirades de terra cremada per bé que daurades, i d’altres, poques, amicals.
És una dona d’ofici, sense cursiva. Tot el que té s’ho ha guanyat per ser més valenta que valenta, que diria el pare. Mon pare, de fet, se la mirava i ens mirava i comparava. No teníem cap opció d’arribar-li a la sola de la sabata, mai millor dit, sobretot quan es va posar a córrer i va fer la Marató, i mon pare la va observar ja des de l’aire, com els drons, que sempre tenen la millor butaca, i insistia, no li sembleu ni en el cagar, que se sol dir. Sé que en llegir açò s’emocionarà, i farà bé. Les persones que han aprés del món el valor de les coses acaben per fer que les paraules que els ixen de dins, i els pensament que les conformen, siguen de fàcil llàgrima, perquè és des del cor que parteixen. I encara, sap que la pitjor pobresa és aquella que es deriva de la cita de més amunt.
____
Entrada la nit, vàrem arribar al Castell. Rebèrem una trucada el dia anterior.
Josep Giner i Franco
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada