El sol ix per a tots, però avui en lloc de sol, la natura ens dóna aigua. És dia de pluja i no cal aigua del monestir. Però cal recordar que l'escala
que veiem ara a l'església de Sant Pere, té molt a vore amb l'aigua que ens venia de Simat.
L'entrada de l'església Sant Pere gaudia d'una escala frontal,
on solien seure les persones del poble que volien regar. Una séquia ben pleneta
ens arribava des del Toro, des de la font Gran de Simat. ( Encara ha durat fins ben
entrat el segle XX).
El sequier del Monestir arribava amb una burreta carregada
amb una tauleta i una cadireta per seure i era qui donava els torns de reg. Però va eixir un
clavill a la frontera i en arreglar-la es va assolar tota l'escala.
I davall es van trobar restes d'un cementeri, no sabem si àrab o cristià, dels primers temps, perquè Sant Pere ocupa el lloc de l'antiga mesquita.
Per això ara hi ha una finestreta per a ventilar i les escales estan com com les coneixem. Les navades de l'escala eren de pi i
ja estaven podrides. Ara veiem en el lloc una reculada, un lloc on no pega
l'aire. I és que quan construïren la casa del costat, deixaren aquest raconet pel
sequier, perquè el vent de ponent li volava tots els papers dels torns
d'aigua.
I per acabar tenim els tres dies de gràcia, tota l'aigua era per a la
Vall el 28, 29 i 30 d'agost. Igual no eren dies de "Gratia Deo", sinó el dia de la Gràcia, que eixe era el nom de
l'amiga íntima de l'abat de Santa Maria de Valldigna que vivia a Tavernes i hauria influït en el regal de final d'agost.
Històries d'altres temps que es perden i s'entremesclen amb fantasies i llegendes. Res, com avui plou, parlem d'aigua i històries, d'una escala i d'un sequier del
reial monestir. Bon dia de saó.
Jaume Talens
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada