De l'exili del centre
I
I
L’article que els proposo és una reflexió teòrica, en veu alta, al voltant del concepte de centre, de qualsevol centre; del centrat de l'espectador en la pantalla cinematogràfica i de l'escriptura centrada de la seva història; d'altres possibilitats d'escriptura cinematogràfica, com la proposada recentment per Jean-Luc Godard, i de les seves lectures polítiques, una qualsevol.
En les aigües procel·loses i agitades de la Il·lustració abunden
espècies dignes de les últimes classificacions. Són cabudes i recorden
com de mal envelleixen. Semblen sortides d'una manifestació contra els
grisos i en canvi conviuen amb els de blau. Varen ser pares un dia,
compulsius paridors de normes que impedissin que el gris tornés sobre el
blau. Amants de blau i de sigles obreristes coneixen a fons el fons del
mar. Són peixos amb barbes mil·lenàries i conquilles de mirall per ulls
que dificulten la visió de qui vulgui saber alguna cosa més sobre tan
rara espècie. Habiten el centre abundant i privat per als més forts i
parlen també la seva llengua, la dels més forts. De tant en tant
dirigeixen la seva mirada de peix cap a altres llocs no tan centrats i
recorden com n’eren de forts i amenacen amb normes sortides d'un malson,
de la nit dels temps en què la por era la norma. Viuen de recordar-nos
la por. Bastards de barbes blaves d'ulls pesats habiten l'herència del
terror, aquell que obliga a interpretar des del centre constitucional de
l'Estat del divuit, des del fill d'aquell cabut voltat cap a baix de la
ciutat dels 'socarrats'. Tres vegades matarien per a conservar a
Carlos. A la fi de segle tornen les veus que el van fer possible. Veus
negades pels hereus del Rei. I de l'altre també.
 |
| Recorden com n’eren de forts i amenacen amb normes sortides d'un malson... |
El centre és el lloc de les Identitats i de les Repeticions. Cap cosa es
mou allí per a no ser reabsorbit de nou i recentrat després d'un breu
moviment productiu. El centre atreu tot el que té prop, sempre el
mateix, el més allunyat de qualsevol encarnació, paraules dispars. Ho
atreu i immobilitza tot, fins la brutor. Es diria que la pols de què
estan fetes les paraules pesa més en el centre. Fins i tot aquestes
semblen hostatges del pes insofrible de la mort centrada. El pes del
centre aixafa significativament els signes en rotació, en pelegrinatge
perpetu i productiu, esdevenidor erm de l'encara no mort. El centre és
blanc i és cadàver, res se li escapa als seus comptes, sempre
restrictius, reduccionistes i grisos. Cap resta indesxifrable fuig dels
seus marges, opacs, densos, intransitables. El centre és un significant
tan gran i pesat que en realitat es converteix en zero, en l'oposat al
clar del bosc. Fins la mort (la renovada) el tem i el defuig tant quant
pot fins que, cansada, no pot més que visitar-lo i quedar-se per sempre.
Altra mort recorrerà la perifèria, missatgera del centre, aquesta
sempre idèntica, transsumpte del centre, la seva altra cara, aixafant i
ignorant, reduint i localitzant el llenguatge, vigilant de l'exterior,
complint l’"estatut de territorialitat" que en el cinema significa que
l'enemic ve de fora. Tot el relat del centre és pura reconducció cap a
l'ordre primordial. El centre s’alia amb el que és primordial per a
suplantar-ho. El centre, en realitat, menja primordials. És un devorador
de clars del bosc i en el seu irresistible apetit consumeix llum. El
centre produeix desordre, caos, impedeix la circulació dels signes, que
sempre han de tributar-li el cos sencer i amb ell la seva condició de
possibilitat d'existència. El centre ordena i classifica en sèries
borgianas i per això, precisament, triomfa, perquè aquestes són prop de
l'imaginari. El centre es mira a si mateix, Narcís que mai coneixerà el
Malenconiós, i sap que els altres el miren temorosos, atrets fatalment
per la seva força centrípeta, i en ell es creix en la seva identitat
imaginària. Dintre del primordial, el centre es torna carn, s'encarna en
text fonamental amb pares guardians amatents a mossegar a qui intenti
desvetllar el secret. Fer-ho implicaria poder moure les peces del puzle i
el centre s'hauria de desplaçar, moure's, ressituar-se, centrar-se, i
la seva matèria de corc pot ser que no resistís tant de trull. El centre
és de cartró-pedra, és fals i mentider, igual a si mateix i
improductiu. Està mort i olora malament. Cap cosa el pot canviar, la
seva pròpia existència, ara en el simbòlic, anuncia la impossibilitat de
desfer-se d'ell. Regeix els espais i els temps controlats (i per això
productius en el seu si), impedeix (aparentment) la desorientació en el
món: es presenta com primordial quan en realitat és un suplantador que
impedeix als altres possibles suplantadores viure.
 |
| El centre és de cartró-pedra, és fals i mentider, igual a si mateix i improductiu. |
Un dia el cinema va voler centrar-se també, i amb ell al seu espectador, i apartar de si tot el que a l'inici li va servir per a fer-se. Es va despullar de tot intertext, hipertext i altres signes que impedissin acollir en el seu si l’’home’. Va fer el mateix que l'època clàssica amb la representació de l’'home', el va acollir i li va donar un lloc on inscriure's, escriure's, inserir-se. Aquest lloc de sorra, de pols fina que un dia les ones esborraran, en el cinema es va atorgar a condició de tornar cec l'espectador. Formar part de la representació a canvi de no saber com funciona, de què està feta, cap a quins llocs dirigeix les seves armes, de quina manca parla en el seu relat interminable. Lloc insegur el de la representació, però s'està centrat. Mirar sense veure per a poder estar. El centre ho castra tot, ho redimeix tot, ho torna improductiu. L’'home', les pràctiques discursives que així l'han constituït, prefereix oldre malament en carn blanca que romandre expulsat de la Identitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada