I
Oratges
Per què s’acaba l’art de contar històries...aquelles activitats secretes...ja no es teixeix ni es fila...en Orient fins un ofici, que deia Walter Benjamin.
Tornava de passeig, del riu, amb Ona, i ja havíem assolit el tram d’aquest en què la gosseta va tranquil·lament decidida cap a casa, quan una adolescent de trets orientals ens va sorprendre en demanar-me si la cusseta mossegava, amb el cos projectat sobre nosaltres, en posició per llançar-se-li a saludar-la, els ulls força oberts, la respiració ostensiblement accelerada, quasi com qui es prepara per fer una acció d’assalt, temerària. Ona se la mirava expectant. La xica la guaitava encuriosida, talment fora la primera vegada que en veia una així, de quatre potes i peluda. El seu cos, arquejat, s’inclinava com volent-la tocar –l’Ona quieta, esperava- i quasi puc dir que una i l’altra eren extensions d’un organisme autòcton i unitari que es vinclava per un extrem i l’altre per arribar a tancar-se, com un cercle incipient que tempta de cloure’s. Em vaig quedar corglaçat, era conscient d’assistir a una trobada original, primordial lumínica, on alguna cosa estava franquejant-se. La nina semblava voler traspassar un llindar imaginari, qui sap si el de superar la por als cànids. I Ona em mostrava amb la seva posició la màxima atenció, que era la primera ocasió en què un ésser humà, un dos potes, l’atreia d’una forma tan hipnòtica. Totes dues, de fet, s’havien quedat congelades. La gent que ens passava al devora es girava i observava l’escena bocabadats. El món, el temps, allí, s’havia aturat. Per un moment, jo, que, encara que externament, també hi formava part del quadre –al cap i a la fi sostenia la corretja d’Ona- vaig témer que alguna incidència descontrolada no m’hi incorporés i quedés atrapat en aquell instant tan singular. Fou una experiència extremadament breu, com la de recórrer l’univers pels viaranys del forats negres. La brevetat no va impedir, però, que fora intensa la trobada. Ja no sé si dir que entre elles dues o la meua pròpia en presenciar-la. L’al·lota em va insistir d’apropar-se a Ona i tocar-la, però vaig haver-li de dir que no. Sabia que si ho permetia totes dues desapareixerien, i mai més tornaria a poder acaronar la meua Ona. El pànic em va inundar els pulmons i vaig deixar de respirar per un moment, immensament llarg. Creia perdre la consciència, quan una lleu estrebada del cos d’Ona a través del lligam que ens unia, la corretja, em va retornar a la vida. I ràpidament, com qui té el dimoni al cos, cames ajudeu-me, vaig excusar-me de l’adolescent i vàrem partir. Encara avui no sé què era allò que ens va paralitzar. Els ulls, orientals, i l’ofici inherent?
Oratges
Per què s’acaba l’art de contar històries...aquelles activitats secretes...ja no es teixeix ni es fila...en Orient fins un ofici, que deia Walter Benjamin.
Tornava de passeig, del riu, amb Ona, i ja havíem assolit el tram d’aquest en què la gosseta va tranquil·lament decidida cap a casa, quan una adolescent de trets orientals ens va sorprendre en demanar-me si la cusseta mossegava, amb el cos projectat sobre nosaltres, en posició per llançar-se-li a saludar-la, els ulls força oberts, la respiració ostensiblement accelerada, quasi com qui es prepara per fer una acció d’assalt, temerària. Ona se la mirava expectant. La xica la guaitava encuriosida, talment fora la primera vegada que en veia una així, de quatre potes i peluda. El seu cos, arquejat, s’inclinava com volent-la tocar –l’Ona quieta, esperava- i quasi puc dir que una i l’altra eren extensions d’un organisme autòcton i unitari que es vinclava per un extrem i l’altre per arribar a tancar-se, com un cercle incipient que tempta de cloure’s. Em vaig quedar corglaçat, era conscient d’assistir a una trobada original, primordial lumínica, on alguna cosa estava franquejant-se. La nina semblava voler traspassar un llindar imaginari, qui sap si el de superar la por als cànids. I Ona em mostrava amb la seva posició la màxima atenció, que era la primera ocasió en què un ésser humà, un dos potes, l’atreia d’una forma tan hipnòtica. Totes dues, de fet, s’havien quedat congelades. La gent que ens passava al devora es girava i observava l’escena bocabadats. El món, el temps, allí, s’havia aturat. Per un moment, jo, que, encara que externament, també hi formava part del quadre –al cap i a la fi sostenia la corretja d’Ona- vaig témer que alguna incidència descontrolada no m’hi incorporés i quedés atrapat en aquell instant tan singular. Fou una experiència extremadament breu, com la de recórrer l’univers pels viaranys del forats negres. La brevetat no va impedir, però, que fora intensa la trobada. Ja no sé si dir que entre elles dues o la meua pròpia en presenciar-la. L’al·lota em va insistir d’apropar-se a Ona i tocar-la, però vaig haver-li de dir que no. Sabia que si ho permetia totes dues desapareixerien, i mai més tornaria a poder acaronar la meua Ona. El pànic em va inundar els pulmons i vaig deixar de respirar per un moment, immensament llarg. Creia perdre la consciència, quan una lleu estrebada del cos d’Ona a través del lligam que ens unia, la corretja, em va retornar a la vida. I ràpidament, com qui té el dimoni al cos, cames ajudeu-me, vaig excusar-me de l’adolescent i vàrem partir. Encara avui no sé què era allò que ens va paralitzar. Els ulls, orientals, i l’ofici inherent?
___
Fa un dia brúfol. D’aquells que inviten a fer bretolades. Eren els escollits per apropar-se a la mar, a les mars. Urani, platja de Xeraco, avui en runes. Dies de glòria, la Malvarosa, immensa i interminable en la seves opcions lúdiques, de nit o de llum. Aquests regals de l’oratge de Llevant ens refeien de tanta inactivitat imposada pel ponent que esdeveníem el que som, mediterrània en ebullició, i hi tornàvem a l’origen. Un lloc desconegut per tota aquesta gent que pretén formar-hi part. Un lloc grec banyat de record romà, per bé que el present s’enteste a fer just el contrari. Som grecs i salnitrosos en essència. Els primers a solcar l’onada i salpar vers el proïsme. Allò desconegut ens ha atret com un dia brúfol la mar i les bretolades que li són inherents pel fet d’ésser-hi a prop. Un bon vi i un bon peix devora una bona llevantada t’obrin l’ànima a temptar de copsar l’altre.
Fa un dia brúfol. D’aquells que inviten a fer bretolades. Eren els escollits per apropar-se a la mar, a les mars. Urani, platja de Xeraco, avui en runes. Dies de glòria, la Malvarosa, immensa i interminable en la seves opcions lúdiques, de nit o de llum. Aquests regals de l’oratge de Llevant ens refeien de tanta inactivitat imposada pel ponent que esdeveníem el que som, mediterrània en ebullició, i hi tornàvem a l’origen. Un lloc desconegut per tota aquesta gent que pretén formar-hi part. Un lloc grec banyat de record romà, per bé que el present s’enteste a fer just el contrari. Som grecs i salnitrosos en essència. Els primers a solcar l’onada i salpar vers el proïsme. Allò desconegut ens ha atret com un dia brúfol la mar i les bretolades que li són inherents pel fet d’ésser-hi a prop. Un bon vi i un bon peix devora una bona llevantada t’obrin l’ànima a temptar de copsar l’altre.
___
En aquestes condicions l’home dels bassiols s’ho passa d’allò més bé. Travessa la ciutat d’una banda a l’altra lluint transparències de passarel·la, duu un impermeable que ressalta la indumentària, complements inclosos, que el vesteixen de festa, no de passeig. És el contrast allò que sorprèn als altres vianants, que han assumit que la pluja i el vent han de ser els protagonistes de la diada, i en canvi l’home dels bassiols s’ha rebel·lat contra les inclemències de l’oratge i imposa les seues normes, els seus hàbits per damunt d’anuncis catastrofistes d’aprenents d’oracles, i compareix amb estil davant dels bombers que assisteixen, una per una, els centenars d’urgències alarmants que inunden la ciutat; i s’exhibeix davant dels passejants de diari, de gossos que cerquen la pau del riu, i dels seus amos de gris i de fang. Hom diria que al senyor dels bassiols no l’intimiden ni l’udolar del vent ni l’agosarada insistència d’ambulàncies i policies que circula per l’aire en forma de sirena, ni la cara dels qui se’l miren bocabadats. És com un arbre de Nadals encès enmig de la tempesta.
II
Onades
Un mes i una setmana amb nosaltres (9.01.2018). Tres mesos i un quart de mes de vida. Cada setmana augmenta 1 quilo de pes. La vàrem recollir amb 5.200 i ara ja en pesa gairebé tretze. És un solet de gosseta. Molt de casa. S’ha fet ràpid al nostre quotidià, que és més aviat sostingut, per bé que des del dijous de l’òpera, dia 21 de desembre (2017), cada setmana ha passat quatre dies a València (21-24; 28-31; i 4-6 –gener, 2018), deu nits en total, pràcticament un 10% de la seva vida. Amb tot, ja coneix el riu i ha jugat amb altres cadells de la seva envergadura i condició. Veure-la enrossinar-se és tot un espectacle.
Ona viu talment que el món li pertany. El que és segur és que ho fa tan intensament que l’ocupa en la seva totalitat, si més no en el paràmetre temporal, en la mesura que no li queden espais del contínuum per explorar, si doncs no l’atura un imprevist. Viu per tal que el món se sostinga, baldament no ho sàpiga, car n’és el motor allà on és, tan bon punt hi arriba, com un Hèrcules qualsevol, de més a més petita de talla però immensa de coratge, de manera que el sustenta, tanmateix, ara amb la mirada, ara amb el cor, o bé l’acull, si convé. I a tothom amb ell.
Efectivament, tot i que passa des del dia de Don Carlo quatre dies la setmana a ciutat, 10-13 i 17-20 (gener, 2018), s’ha acordat al ritme urbà de manera que sembla un ca de riu, dels habituals, com més hi va més, segons com davalla la rampa i ensuma el paisatge, sols que albire la promesa d’una bona cursa amb algun altre cadellet, perquè n’és l’objectiu final, puix que així desvetlla els instints que la portaran al repòs, satisfeta l’ocasió, tan bon punt l’escometa on convinga, que els pares tampoc no la deixen volar segons com i amb qui, que hi ha de tot pel món, ni tan sols als llocs aparentment innocus, idò, li és permesa la disbauxa absoluta, sinó que el control és estret, siga per jo, siga per la mare, o fins i tot per persones que en saben i de les quals sembla senzill esperar un consell, n’està sempre protegida.
En realitat nom Penny de los Nazaríes i és filla d’Enosch de Mutrayil (fill de Dino de Villarejo i Carla de Villarejo) i d’Aloha de los Nazaríes (filla d’Aron de Villacristi i Dama de la Creu del Reto). Poca broma. Tots lliures de displàsia a les anques i als colzes i amb ADN comprovat. Quan s’aixeca al matí amb queixals d’ivori la nina, si pots, fuig. Els avis materns són Turko de Gold Shark i Maily de Villacristi, de banda de pare, i Erasmus de los Nazaríes i Rana von Tous, per part de mare. I no seguim, però li va de generacions això del pedigrí. Els avis paterns són Omen vom Radhaus i Fenia de los Madriles, de banda de pare, i Tyson vom Köttersbusch i Gina von der Karl-May Höhle, per part de mare. Una preciositat, vaja. I així fins a perdre’ns en el bosc dels orígens més enllà del número set de línies d’avantpassats, a començaments dels anys vuitanta. Vertiginós. Em ric dels noms amb aspiracions nobiliàries dels humans. A Europa, sembla que no a Espanya, els títols els dóna l’acadèmia.
Onades
Un mes i una setmana amb nosaltres (9.01.2018). Tres mesos i un quart de mes de vida. Cada setmana augmenta 1 quilo de pes. La vàrem recollir amb 5.200 i ara ja en pesa gairebé tretze. És un solet de gosseta. Molt de casa. S’ha fet ràpid al nostre quotidià, que és més aviat sostingut, per bé que des del dijous de l’òpera, dia 21 de desembre (2017), cada setmana ha passat quatre dies a València (21-24; 28-31; i 4-6 –gener, 2018), deu nits en total, pràcticament un 10% de la seva vida. Amb tot, ja coneix el riu i ha jugat amb altres cadells de la seva envergadura i condició. Veure-la enrossinar-se és tot un espectacle.
Ona viu talment que el món li pertany. El que és segur és que ho fa tan intensament que l’ocupa en la seva totalitat, si més no en el paràmetre temporal, en la mesura que no li queden espais del contínuum per explorar, si doncs no l’atura un imprevist. Viu per tal que el món se sostinga, baldament no ho sàpiga, car n’és el motor allà on és, tan bon punt hi arriba, com un Hèrcules qualsevol, de més a més petita de talla però immensa de coratge, de manera que el sustenta, tanmateix, ara amb la mirada, ara amb el cor, o bé l’acull, si convé. I a tothom amb ell.
Efectivament, tot i que passa des del dia de Don Carlo quatre dies la setmana a ciutat, 10-13 i 17-20 (gener, 2018), s’ha acordat al ritme urbà de manera que sembla un ca de riu, dels habituals, com més hi va més, segons com davalla la rampa i ensuma el paisatge, sols que albire la promesa d’una bona cursa amb algun altre cadellet, perquè n’és l’objectiu final, puix que així desvetlla els instints que la portaran al repòs, satisfeta l’ocasió, tan bon punt l’escometa on convinga, que els pares tampoc no la deixen volar segons com i amb qui, que hi ha de tot pel món, ni tan sols als llocs aparentment innocus, idò, li és permesa la disbauxa absoluta, sinó que el control és estret, siga per jo, siga per la mare, o fins i tot per persones que en saben i de les quals sembla senzill esperar un consell, n’està sempre protegida.
En realitat nom Penny de los Nazaríes i és filla d’Enosch de Mutrayil (fill de Dino de Villarejo i Carla de Villarejo) i d’Aloha de los Nazaríes (filla d’Aron de Villacristi i Dama de la Creu del Reto). Poca broma. Tots lliures de displàsia a les anques i als colzes i amb ADN comprovat. Quan s’aixeca al matí amb queixals d’ivori la nina, si pots, fuig. Els avis materns són Turko de Gold Shark i Maily de Villacristi, de banda de pare, i Erasmus de los Nazaríes i Rana von Tous, per part de mare. I no seguim, però li va de generacions això del pedigrí. Els avis paterns són Omen vom Radhaus i Fenia de los Madriles, de banda de pare, i Tyson vom Köttersbusch i Gina von der Karl-May Höhle, per part de mare. Una preciositat, vaja. I així fins a perdre’ns en el bosc dels orígens més enllà del número set de línies d’avantpassats, a començaments dels anys vuitanta. Vertiginós. Em ric dels noms amb aspiracions nobiliàries dels humans. A Europa, sembla que no a Espanya, els títols els dóna l’acadèmia.
 |
| Platja de Gandia |
El passeig d’avui per la platja de
Gandia, de llevant sentit, l’ha fet bé fins que s’ha cansat. És petita encara
per fer llargues passejades, per bé que és valenta i no s’atura tan fàcilment,
Ona. Cerca i ensuma tot el temps, juga i persegueix andròmines volàtils amb un
seguit de gestos impossibles, sense aturall. Percaça tot el que es mou,
incansablement. A casa va trobant el seu espai, els paràmetres per on transcorreran
mesos de la seua vida, els primers, els més importants, segur. Hem cancel·lat
l’anada a Consell de Mallorca i perdrem els bitllets. És massa tendra per
fer-la volar en condicions que no contemplen uns mínims de confort i
tranquil·litat. Les companyies aèries no han entès encara que tindrien més
mercat i de més qualitat si tractaren millor els animals domèstics i els seus
pares. Ells s’ho perden. A Consell hi podem anar en altres ocasions. Gandia /
Eivissa, en vaixell i després un enllaç?
Projectes
De moment, a la platja de Xeraco. Hom ho diu, que si no et mous és que estàs bé. Serà això. Dimecres 15 (desembre, 2017) vaig trobar-me amb Vicent Tortosa, i m’ho va fer recordar, si encara hi era per Onil de professor era perquè estava bé. Hi coincidírem també en l’anàlisi següent, cal posar més èmfasi en l’ús de la llengua als Instituts de Secundària, més enllà de les capacitacions exigibles. Aquí i a les Illes ens torbem massa a passar a l’acció: usar la llengua és l’assignatura pendent entre els funcionaris. Continuava tenint els ulls curiosos. Era un bon senyal.
Projectes
De moment, a la platja de Xeraco. Hom ho diu, que si no et mous és que estàs bé. Serà això. Dimecres 15 (desembre, 2017) vaig trobar-me amb Vicent Tortosa, i m’ho va fer recordar, si encara hi era per Onil de professor era perquè estava bé. Hi coincidírem també en l’anàlisi següent, cal posar més èmfasi en l’ús de la llengua als Instituts de Secundària, més enllà de les capacitacions exigibles. Aquí i a les Illes ens torbem massa a passar a l’acció: usar la llengua és l’assignatura pendent entre els funcionaris. Continuava tenint els ulls curiosos. Era un bon senyal.
 |
| Platja de Xeraco |
Dijous 16 (desembre 2017) havia
quedat amb un arquitecte per mirar d’iniciar reformes a casa. Ho he ajornat,
quasi involuntàriament. Però també queda pendent. Igual que dur el cotxe al mecànic.
M’ha de fer servei dos anys més, 2018 i 2019. Ha de passar les revisions ITV
corresponents, i possiblement es jubile amb més de mig milió de kilòmetres. Són
els anys que em resten a mi per deixar-ho córrer, dos. No sé què faré després.
Alternar la casa de València, ja reformada, amb la de Consell, segurament.
Seleccionar els millors llibres i rellegir. Fer alguns àpats escollits.
Passejar amb la gossa? Aquesta és una decisió, la de tenir un cadell, que
haurem de prendre aviat. No sé si massa i tot.
Si mirem endavant, que és el sentit correcte cap on convé escoltar, em fa l’efecte que, més prest que tard, haurem d’anar prenent decisions a curt termini. Els pròxims mesos, setmanes, seran determinants. La vida te la pots veure i oir com una pel·lícula a la qual assistim sense argúcies ni previsions, però aquesta posició de satisfacció del rondinaire, sense unes expectatives exorbitants ni una resiliència esfereïdora, cal modificar-la si n’ets conscient que tot té un final, que el temps de compartir amb la persona que estimes les coses que heu anat construint és limitat. La casa, per exemple?
La vida és una mena de precipitat que assaboreixes en directe. La vida que hem acordat de dir activa. Una vida feta de graons que vas ascendint tot i argüint que com més amunt més segur i millor et trobaràs, tu i els teus. És una pujada la meta de la qual no acabes d’intuir si queda més o menys a prop, si després d’aquell revolt en quedaran d’altres, o si els canvis de rasant, finalment, et deixaran veure la destinació que cercaves, i segueixes inapel·lablement endavant, competint, prioritzant l’immediat, sense mirar gaire i encara menys escoltar els paisatges que vas travessant inconscient.
Si mirem endavant, que és el sentit correcte cap on convé escoltar, em fa l’efecte que, més prest que tard, haurem d’anar prenent decisions a curt termini. Els pròxims mesos, setmanes, seran determinants. La vida te la pots veure i oir com una pel·lícula a la qual assistim sense argúcies ni previsions, però aquesta posició de satisfacció del rondinaire, sense unes expectatives exorbitants ni una resiliència esfereïdora, cal modificar-la si n’ets conscient que tot té un final, que el temps de compartir amb la persona que estimes les coses que heu anat construint és limitat. La casa, per exemple?
La vida és una mena de precipitat que assaboreixes en directe. La vida que hem acordat de dir activa. Una vida feta de graons que vas ascendint tot i argüint que com més amunt més segur i millor et trobaràs, tu i els teus. És una pujada la meta de la qual no acabes d’intuir si queda més o menys a prop, si després d’aquell revolt en quedaran d’altres, o si els canvis de rasant, finalment, et deixaran veure la destinació que cercaves, i segueixes inapel·lablement endavant, competint, prioritzant l’immediat, sense mirar gaire i encara menys escoltar els paisatges que vas travessant inconscient.
Josep Franco i Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada