RECOBREM LES NOSTRES ARRELS: REPORTATGE sobre "La Dansa del Vetlatori" de Tavernes, una de les més belles del País Valencià

"Dansa del Vetlatori" gravat de Gustau Doré (sobre 1860-1870)

La veritable tradició no emana del passat, ni està en el present, 

ni en el pervindre, no es cap servent del temps. 

La tradició no és la història. La tradició és l'eternitat.

Castelao

 

 

El concert conjunt de la Banda Simfònica de la SIUM i del Cor Marinyén el passat diumenge ha servit per a impulsar el valor i el coneixement de  "La dansa del Vetlatori" a molts vallers/es, la peça ancestral del nostre folklore tradicional que va ser ballada en el concert per una parella del "Grup de Balls Populars la Vall de Tavernes".

 

"La Dansa del Vetlatori" de Tavernes, tot i que ara és ballada i està vigent en molts repertoris dels grups de balls valencians, pensem que és avui dia una gran desconeguda dels vallers i valleres en haver-hi desaparegut fa un segle el costum secular de la vetla de l'albat.  Aquesta dansa molt antiga, com es pot comprovar en el gravat que Gustau Doré va  fer després d'un viatge per València el 1862, s'interpretava amb motiu de la mort d’un albat o infant, una criatura morta abans d'arribar a tenir ús de raó o prendre la comunió als 8 anys, i per això estava lliure del pecat original. També hi havia la creença que els albats eren esperits que beneficiaven i protegien la família a la qual pertanyien.

 

Fa uns anys, férem una primera publicació sobre aquest ball que, a més de Tavernes, antigament es ballava a moltes comarques del País Valencià, sobre tot les costaneres, entre Alacant i Castelló. Rebia diversos noms segons la comarca, així era “Dansa del Vetlatori” a la Valldigna i la Vall d’Albaida, “Dansa del Mortitxol” (Alacant) o “Dansa de l’albat” (zona de la Ribera i Horta).

Era una de les moltes danses tradicionals valleres i probablement va tindre vigència al segle XIX i principis del segle XX, quan els balls populars eren comuns a moltes celebracions i festes com a expressió genuïna de l’anima de Tavernes: “Les típiques danses a l’estil del país formen part del programa de festejos. Algunes parelles de balladors, vestits a l’antic costum, executen al compàs del tabalet i la dolçaina, els rítmics moviments primer lent, un poc més vius després quan els instrumenten marquen el fandango, ocasió adient perquè cada parella lluesca la seua habilitat i arranque els aplaudiments de la concurrència” ens diu Vicente Grau Bono al seu llibre “Topografía médica de Tabernes de Valldigna” (1925).

 

 

 
El musicòleg valler Antonio Chover (qepd), fill predilecte de Tavernes, ens parla de la dansa en el seu llibre “Cançons, danses i pregons de Tavernes de la Valldigna” (1951), i ja remarca aleshores que va ser una conseqüència “de la fe d’un poble essencialment cristià que enfrontava davant el dolor de perdre un ésser volgut, el goig que suposa la salvació eterna de l’infant que no ha conegut l’amargura de la fel de la vida, ni la possibilitat que envolta a aquells que tenen una més dilatada existència”.

Millor que d’una dansa, caldria parlar d’un complet ritual funerari que va estar molt vigent mentre la mortalitat infantil era molt alta a les nostres terres. En morir un infant menor de 8 anys, les campanes de l’església feien el toc de mort d’infant per assabentar la població. La notícia s’escampava de boca en boca per la població i els coneguts acudien a la casa de l’albat, i a la nit mentre es vetllava el difunt i s’acompanyava a la família, es cantava i ballava aquesta dansa.

 

 

Antonio Chover, els seus fills i l'alcalde valler en el nomenament de fill predilecte de Tavernes

 

El llibre que hem esmentat d’Antonio Chover va ser editat per l’Institut de Musicologia de la Fundació Alfons el Magnànim de la Diputació de València l’any 1951, i el mateix autor ens informa que “la gent que van arribar a conèixer les esmentades danses ens la refereixen així: al centre de l’estança, il·luminada per la llum tremolosa d’un cresol, jeia un xiquet de molt curta edat dins d’un blanc fèretre. Durant tota la nit, els parents i els amics de la família li guardaven vetla”. Chover ja ens va deixar clar que arreplega la informació de “la gent que van arribar a conèixer les danses” amb la qual cosa haurem de convenir-hi que la tradició ja s’havia perdut a Tavernes, i més encara quan l’Església les havia prohibides en la dècada dels 1920.

 

 

Interpretació de l'artista i escultor Jere.

 

 

El ritus de la "Dansa del Vetlatori"

Com es pot llegir en diverses escrits sobre la dansa, l’albat es col·locava dins del petit taüt folrat de teles blanques i decorat amb flors de paper o de tela, tot simbolitzant amb el blanc la puresa del difunt, al qual se li solia posar un pom de flors entre les mans. Era costum pintar la cara de colors vius, per donar-li un aspecte de persona viva, d’angelet que seria viu al cel.

A la posta del sol, els presents començaven a tocar i a ballar: el ball començava amb una parella a la qual se n’hi afegien d’altres a poc a poc fins a la matinada. “Sobre el ritme del rasgueig de la guitarra sorgia una copla, mentre un home i una dona dansaven lentament, i així se succeïen les parelles, rellevant-se fins a l’alba. Eren aquells gestos nobles com a sinceres pregàries que els homes elevaven a Déu” ens diu Antonio Chover.

La música era interpretada per instruments de corda (la bandúrria, la guitarra, el guitarró) i s’acompanyava de castanyoles a ritme de fandango, i tant els balladors com els músics, com ens confirma Chover “solien ser obsequiats amb alguns menjars i begudes”, tot i que hi ha estudis que parlen d’una taula preparada amb fruits secs, tramussos i panses i un bon porró de vi o mistela.

 

 

Primer compassos "Per la de l'U", transcrita per A. Chover i que és la base musical de "La Dansa del Vetlatori" de Tavernes

 

La música i els textos 

“En els vetlatoris es dansava sempre “Per la de l’U”, afirma Chover que transcriu la música en un apartat del llibre que hem indicat, “si bé portava altres coples amb textos adients a les circumstàncies del moment”. El musicòleg valler ens informa que també es cantava als vetlatoris de Llosa de Ranes, sota la denominació de “Per la de l’U del Vetlatori” per diferenciar-la de “Per la de l’U Riberenca”, i el mateix Chover apunta en un altre capítol que forma part també del “Ball de Conters” (sic).

I un punt important és el fet remarcat per Chover que “les lletres improvisades pels “versaors” per aquestes danses es van perdre per complet a Tavernes. Cantaven aquells versos la salvació del xiquet – encara no havia rebut la primera comunió- i també atenien al consol dels pares i familiars”. Els textos que es cantaven eren improvisat pels “versaors”, els de Tavernes s'havien perdut, però coneixem uns textos bastant comuns en algunes de les poblacions que practicaven aquest ritus funerari. 

Portada del LP "A l'aire de la terra" (1981) on es publicà "La Dansa del Vetlatori" de Tavernes

 

La prohibició de l'Església va suposar un colp mort fort per a la dansa, que pràcticament va desaparéixer, a Tavernes i als pobles valencians. A partir dels anys 1970, el nou grup de balls valler la interpreta en algunes ocasions mentre el Grup Alimara impulsarà el coneixement de "La Dansa del Vetlatori" de Tavernes en incloure-la al seu tercer LP "A l'aire de la terra" (1981) i també, com a ball,  al seu repertori habitual. La manca de text propi per a haver-se perdut els tradicionals de la nostra dansa va motivar a l'escriptor i poeta Toni Mestre a escriure'n uns de nou per a la versió d'Alimara, tot conservant en els versos els trets característics principals de textos antics conservats en algunes localitats. És ara mateix la versió que canta Pep Gimeno "Botifarra":

 

 

Jo tenia un hort florit
de clavells i d'assutzenes,
de roses, i de gesmils,
que em llevaren dols i penes.

Cada dia matinet,
quan el sol d'orient eixia,
saludava el nou matí
amb el cor ple d'alegria.

Ara només puc plorar
llàgrimes de melangia:
un mal vent se m'ha emportat
el clavell que més volia.

No hi ha consol per a mi,
però una cosa us diria:
gràcies, amigues i amics,

per la vostra companyia.

 

A partir d'ací, si fem una recerca a Google comprovem com hi ha hagut una bona difusió de la dansa vallera (Grup de Danses Salpassa, el Grup de Ball de la Falla Progrés, el Grup de Danses d’Ontinyent i La Comarcal...) i com en algunes actuacions es canta i balla amb una escenografia que representa la vetla de l’albat. 

 

Paco Galera en la "dansà" cap a l'Ajuntament. Publicada per A. Chover. No sabem l'any de la imatge, però si pensem que el llibre es va editar l'any 1951 seria uns anys anteriors.

 

¿Ensenyaria Paco Galera (el tio Paco) (qepd) la dansa al grup Alimara?

A principis de la dècada dels 1970, al si de la Societat Coral “El Micalet” de València un grup de persones treballava per crear un grup i escola de ball popular valencià. Alguns dels seus components es van desplaçar a Tavernes. Era l’estiu - tot i que no hem pogut precisar exactament l’any, per referencies indirectes pensem seria el 1973- i la finalitat era parlar i aprendre del mestre ballador Paco Galera (q.e.p.d.), fill de pares balladors, i ballador ell mateix del grup valler de danses tradicionals.

El grup valler, actiu en altres temps, feia anys que havia abandonat l’activitat, entre altres circumstancies, per l'escàs interés -per no dir nul-  que trobava en el franquisme i en els Ajuntaments franquistes, poc proclius a potenciar i protegir les expressions de la cultura popular dels valencians i valencianes, la qual moltes vegades era identificada contraria al sentiment de la unitat d'Espanya. 

A Tavernes, s'havia iniciat un procés de recuperació dels balls amb un nou grup. No sabem a València qui parlaria al grup "Alimara" de Paco Galera (el tio Paco) i dels balls de Tavernes, com tampoc qui els hi va posar en contacte però, aquell menut grup de persones, format per homes i dones, sí sabem que el visitaren varies vegades al llarg de l’estiu. Desconeixem els seus noms però sí  sabem que entre ells hi havia Fermín Pardo, un dels impulsors del grup “Alimara”, perquè el tio Paco l'esmentaria anys després en recordar aquells dies. Les vesprades foren fructíferes i a la terrassa-corredor entre les dues files d’habitatges de l’edifici on estiuejava (Voramar), obert a la mar, fou l'improvisat escenari on el tio Paco, a més de parlar-los dels balls de Tavernes, els va explicar els passos i,  fins i tot, encara hi havia temps per comprovar i practicar “in situ” tot allò que els ensenyava.

 

 

 

Grup Alimara. Dansa del Vetlatori de Tavernes

 

 

Està clar  que aquells persones ballaven, i aprendre els passos dels balls vallers no els seria difícil i menys amb tant bon mestre. I entre explicacions de balls, assajar-ne alguns, fer comentaris sobre el passat i el futur dels balls populars... els components del “Grup Alimara” van beure de les essències i esperit dels balls vallers i dels coneixements de Paco Galera. És la història que s’ha conservat a la família i que, a falta de més detalls que la memòria ja ha oblidat, a grans trets va ser així.

Sorgeixen ací algunes preguntes, i es si a més de "La Dansa del Vetlatori" i "el Bolero", els dos estan gravats en LP per Alimara, parlarien d'altres balls vallers. Prou segur, tot i que no ho sabem, però sí que ens consta que el tio Paco no va ensenyar tots els que havia ballat durant anys de ballador perquè... n’hi havia alguns que els havia oblidat, no els tenia complet en la ment!!!.

Nosaltres, que escoltàrem la història directament fa uns anys, estem quasi segurs que aquells dies i en eixes converses "Alimara” va ampliar el coneixement sobre la dansa i el ritus social que implicava, i també el valor cultural que atresorava “La Dansa del Vetlatori” de Tavernes. I ara ho contem tal com recordem  perquè si les coses no s'escriuen, es perden els fets i els detalls, deixen d'existir.

 

 

 

Pep Gimeno "Botifarra". Dansa del Vetlatori de Tavernes

 

En record i homenatge al mestre de la dansa a Tavernes, Paco Galera Chover, i a Antonio Chover Salom (12-09-1922 avui fa 101 anys), que amb el seu treball ha conservat molts temes de la cultura popular vallera. També a tots els homes i dones que, han treballat i treballen per mantindre viva la flama de la nostra tradició folklòrica, perquè les nostres cançons i balls tradicionals no es perden.