Confinament 48

 

Nihilisme significa aquí allò que per a Nietzsche en l’anotació que figura a l’inici de l’antiga edició de Wille zur Macht: la situació en la qual l’home abandona el centre per tal de dirigir-se cap a la X. Però nihilisme en aquesta accepció és també idèntic al nihilisme definit per Heidegger: el procés en el qual, al final, del ser com a tal “ja no queda res”.
El Fin de la Modernidad. Gianni Vattimo

Exili

I

El mes de gener, darreries, es va activar l’alarma mundial per Covid, any 2020, una setmana abans del meu concurs de trasllat a casa, i la primera de febrer estava instal·lat a Tavernes per fer-me càrrec de Joy, i a la darrera del mateix mes, amb caràcter provisional, preveient que aquella es convertiria en pandèmia, cosa que va succeir els dies en què març encetava el camí, i, quan, mesos després, l’alarma va decaure i permeté moviments interns escassos i esparsos (21.06), més tard ens plantejàrem de desplaçar-nos a Agres del Comtat (4.07), Consell des Raiguer (4.08), regrés a Agres (23.08), i Xeraco (17.09.20_15.06.21), finalment, per reincorporar-nos, en plena efervescència opositora, de bell nou a Agres (16.06.21), on passaríem el curs 2021-22, previ parèntesi vacacional, altre mes més a Consell, tot i rebre’ns de regrés al Comtat de la Mariola Septentrional un missatge codificat en forma de recollidor de brossa curull de pèls d’Ona al mig del menjador, i fou així que activàrem l’opció de cercar i comprar casa, casa nova, una altra, a Agres, i iniciàvem converses i negociacions a dues bandes amb els propietaris del bé immoble a què aspiràvem i el banc que, en el seu cas, ens havia d’ajudar (?) a aconseguir-lo, tota una llarga juguesca de tira i arronsa a tres que durà cinc mesos, els mateixos, tardor / hivern, en què començaren les visites a la serra de l’Epifania, la física i la digital, un llarg camí cap una ics en què d’aquell ser ja no quedava res: ens havíem convertit en nihilistes, la nostra darrera chance.

 

 

II

Hi ha altres maneres d’exili, si se’m permet, molt més sinistres, aquelles internes, cuites a casa, enfornades al cor del despit, aquell no viure en no aturar-se, el desassossec d’una mena de zòster en l’anhel de partir, la no pertinença al lloc, no haver ni ics cap on adreçar-se, ni ésser ja res ni en la memòria, la cancel·lació de l’avenir, una frontissa insuperable, prendre consciència de la nul·litat sostinguda en la imatge, saber que el temps, amb absoluta certesa, et solsirà el sol des d’on guaitar l’escletxa que queda entre tu i el sol, un terratrèmol que no és ja simulacre que se’n duu el polsim en què t’has convertit, un exili així, del qual no es pot fugir, com la ceguesa d’Èdip, insistent, voraç, insubornable, definitiu final anunciat per bé que diferit a mossegades d’ànsia d’escaparata, justament, aniquilat al bell mig del panòptic, el centre que tot ho pretenia veure esdevingut fracàs, tot i que n’hi ha d’altres menes en què el cuc devora el passat en fer-lo indicible, el temps en què les mirades quasi renuncien a les paraules perquè no poden ser reutilitzades, la condició mínima exigible per poder assignar altre cop un bri d’esperança, dibuixar el retorn, il·luminar la foscúria de la presó que ens acull, feta de ferro corcat per la claudicació de seguir el camí sense rèmores, deutes innominables, tan enfora del comú que causen vergonya entre la gent, la familiaritat travessada d’absència, aqueix silenci que pesa tant com un forat negre, el comerç de la vida transformat en impotència, els dies consumits, els pesos del valor d’ús de les coses, totes les coses, pausades i caigudes, mortes enmig d’un voraginós suposat valor de canvi, allí on del ser ja no queda res.

III

De tots els possibles camins de l’exili quedar orfe de casa, segurament, és el més contundent i temut per qui enceta la diàspora, vist que això significa no tenir horitzó, perdre la pertinença de l’avenir, la casa, òbviament, com el lloc on els noms tenen sentit, l’espai que encara permet de recollir-se al ser i mostrar-se en eixe joc rítmic que li assegura la respiració, el compàs harmònic amb el món, mantenir la mirada i contenir els marges, reapropiar-se l’esperit de l’essència justa i necessària per sostenir la vertical, calibrar els entorns, si hom es desorienta el centre de gravetat desapareix, les coses adquireixen una il·limitada presència en forma de massa inclassificable i els símbols fineixen per ocupar el seu lloc, i tots i cadascun d’aquests golafres de convertir-se en paràsits t’abdueixen i et tornes molla substància amorfa, sense capacitat de moure’s, sotmesa a haver d’escoltar mons indesxifrables a velocitats indescriptibles a un volum insuportable, i aleshores bé pots dir que has arribat enlloc, fet un no res recognoscible únicament pels sense casa, la casa, que aquí no és cap bé immoble que es puga considerar un tangible de mercat, un valor de canvi, sinó aquella casa l’únic valor atribuïble de la qual és el d’ús, la que va amb tu, on siga, com siga, malgrat l’exili, a pesar de les turbulències, sumades totes les contingències, tu i el teu se fets resilients a perpetuïtat, regressar al món oblidat, precisament eixe món del qual varen partir sense ni adonar-se’n tots eixos que es pensen uns no exiliats.

 Josep Franco i Giner