En construcció

 

Al principi de Boltzmann, S = k log W [com més actes de parla ‘en valencià’ –microestats (W)- més compatible serà el nostre País –macroestat (S)]. Amb simpatia.

Marbre blanc,/segell de la mort./Ara proclame la grafia/que em desconeix/i l’eucaliptus/m’invita a morir,/abraçat a la memòria/com a una remor d’arenes,/diluït en l’eco que ja és música,/i en cada capitell una història/de tremolor de pedres,/i en cada cúpula la duració/de la veu, al seu interior/com un murmuri inextingible.

Com una hemorràgia de fenc. Joan Vicent Clar

Un dia el varen segrestar, els de casa. Sabia que tot depenia dels jocs dels comunicats.

La certesa és l’acord de rerefons que acull les nostres veritats. És el bosc per on transiten les nostres provatures, els nostres símbols, que ens esperen amatents i ens observen tafaners per veure si els convertirem o no en signes, amb dret de clariana. És envoltats d’aquesta estructura que és possible la comprensió i la interpretació, passar de la substitució a la referència, del símbol al signe. Altrament els malentesos, la garriga de forta densitat, ens impediria de fer el camí, ser el camí, estar en el camí de l’acord, perquè les vivències són certeses immediates, són un fer-se càrrec absolut. 

 

 

 
Segons que acabem de saber, entre el 1992 i el 2015* pugen els percentatges d’aquells que ni l’entenen ni el parlen, el valencià, amb un increment de més de deu de cada cent, i que no l’han transmès als fills, en un insostenible vint de cada cent, quedant-se, de tot plegat, en un minso 30% de persones que podríem considerar valencians de parla. I encara, perquè quan un valencià s’acara al món no el parla en cinc de cada sis casos. Òbviament si aquests actes de parla externs (valor de canvi) incideixen en les relacions del grup total per cohesionar-lo i vertebrar-lo molt més que les que considerem internes (valor d’ús), podem concloure que l’efectivitat dels esdeveniments que consideraríem ‘en valencià’ al nostre entorn no passa d’una probabilitat baixíssima. Que coincideix amb la ràtio no superada de presència de polítics ‘en valencià’ fins maig de 2015. Parlar una llengua és fer-ho en el camí, exposat a l’experiència de l’altre, i això ho fa un percentatge esquifit de la població, dir ‘en valencià’ arreu. A més a més, el 30% que transmet la llengua als fills és idèntic a la mitjana d’ensenyament en català (60C/30V/15A). Si l’escola no és de conjunció lingüística substitueix uns parlants per uns altres que ja ho eren, però amb prou feines afig nous referents. El fre observat** en el retrocés de l’ensenyament en català en un territori fragmentat de dalt a baix o viceversa (més com més al nord; més com més petits –a secundària es fa quasi residual; més a la pública que a la concertada) ens indica que sense el valor de canvi social els marges del valor d’ús escolar i familiar col·lapsen, es fossilitzen. I el valor de canvi passa per Polítiques decidides que posen en valor tot el conjunt (des de la LUEV -1983- fins ara hem reconegut les titulacions de català dels altres territoris durant 16 mesos). 

 

 

 

 
Per poder participar de la festa, del joc de la representació, tan del nostre gust, hem de ser capaços de desplaçar-nos en l’argumentació amb el món. Ja sabem que qui tenim davant té l’experiència d’actuar sense descentrar-se gens ni mica, en copsar que serem nosaltres els alienats a perpetuïtat. Si l’altre no es desplaça, perquè ni ens té en consideració, no cal fer l’esforç de parlar-lo, senzillament no hi haurà comunicació, i a més a més ens evitarem la desmemòria. Tenir en compte vol dir obrir-se a l’altre, oblidar-nos provisionalment de la nostra posició en el món. És l’ensurt que ens fa avançar, la por per l’altre, a qui mirarem i parlarem en català, la nostra tasca individual (W). Contràriament el País (S) continuarà sent molt poc probable.

I tenia la certesa del final. 

 

Josep Franco i Giner

*Coneixement i ús social del valencià, Generalitat Valenciana, 2015

**De l’entrebanc a la involució, STEPV, 2011