L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR: 3.038
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES:39.761

dimecres, 10 de juliol del 2024

En blanc

 

En blanc

 III (b)

La qüestió jueva seria completament eliminada, si els jueus volgueren decidir-se a parlar hebreu, a adoptar els seus antics noms i a vestir-se a la oriental (...) un galitsià (...) ric (...) [amb] túnica (...) encaixen (...). Sóc enemic de l’assimilació, com la practica l’aristocràcia anglesa (...) si prefereix imaginar-ho (...) pel nostre passeig del Ring (...) un mahometà amb el seu fes roig, un eslovac amb la seua pell de corder o un tirolés amb les cames descobertes, enmig de la més refinada elegància de l’Europa occidental.

Robert Musil. L’home sense qualitats.

 
Els castellans, en canvi, han intentat cancel·lar-nos per eliminació o assimilació, sempre. Enlloc d’actuar com a part d’un tot, s’han comportat reiteradament com el tot de les parts, succionant els marges. Porten comportant-se, com un temps ho feu l’ànsia germànica envers els territoris que considerava de la seua influència, gairebé des del cisma d’occident, així, temptant de xuclar-nos l’esperit i l’ànima fins deixar-nos secs de ser. Però no ho han aconseguit, ni amb la inquisició, ni les guerres, ni les dictadures, i ara tampoc fent-nos voler creure que la raó s’entelarà aquí de despropòsits. La visibilitat de la injustícia al voltant del procés lluirà.

La llengua. És la línia vermella. És la trinxera a batre, el cim. Por la unidad de España, la unicitat lingüística, la uniformització, la mort de l’altre. 


Hom no podia suportar, des de la seguretat d’una posició d’assimilat i relaxat oficiant (l’autoodi a ca nostra o un jueu a Berlín) que ningú li recordara l’evident dimissió i l’oblit vergonyós en què quedava davant la presència de l’altre, que era el seu avantpassat, a qui ja no li esqueia de parlar-li en aquella llengua (un eslové que ha fet vida a Viena, a son pare, o un camperol instal·lat a l’eixample de València, al veí), ni tampoc de practicar cultures d’origen (l’ortodòxia del jueu de frontera, les menges del pobletà). En aquell món d’un temps es va optar per temptar de cancel·lar la diversitat (cinc llengües oficials, deu nacionalitats), i en aquest món d’ara, Por la unidad de España, també. Si ho permetíem faríem nostres aquelles decisions d’extermini que ja coneixem. Un poble no pot permetre l’assassinat lingüístic i atribuir la responsabilitat a una suposada disciplina d’oficiant. La mort ens ateny, i no hi ha graus diversos a repartir. Ens ateny absolutament. La unitat d’Espanya? I qui serà qui lamentarà després la desolació subsegüent? Els morts?

Aquells varen pensar que per la llengua la casa els pertanyia. Aquets pensen igual, que amb la llengua faran de la casa dels altres el seu redol. Respectivament, prussians i castellans. Entonen altre cop “A por ellos”, Por la unidad de España. I el Führer!


I no els serà suficient per tal d’aturar-se que hom dialogue, o just el contrari. Instal·lats en l’odi, l’única sortida possible que els queda per trobar la cohesió interna que creuen cercar, l’única eixida real que veuen és l’anulació física de l’altre. El juí del procés.

Als txecs, per simular una revolta de l’ordre constituït contra la legalitat catòlica i germànica dels Habsburg, els va costar car aquell inici del XVII. Tan car que encara ho recorden els carrers de la ciutat de Praga. De fet, per als txecs de tots els temps des d’aleshores, que els matxucaren de forma tan cruenta, fou per provar de sostreure’s del jou alemany. De rerefons, clar, la llibertat de religió. Fins a finals del XIX els alemanys no se’n tornaren a témer una altra, fins que el parlament obté una majoria d’eslaus als escons. 

 


Als catalans, per promoure’s democràticament, segons el principi que regeix aquest concepte, i temptar de construir una república independent, fins que no varen ser majoria per l’autodeterminació al parlament, no els varen empresonar, malgrat que milions de persones es passejaven pels carrers, any rere any, d’ençà de la cancel·lació de l’estatut de 2006 (2012). Les majories fan por a aquells que no s’estan pel diàleg. Les majories dels altres, evident.

Aquell supremacisme va desencadenar dues guerres. Aquest la vergonya de la privació de llibertat per a uns innocents. De moment.

Josep Franco i Giner