Quan explicar la veritat sobre els Reis d'Orient als fills i filles?

 

La setmana dels Reis d’Orient és de nervis i il·lusió per a molts xiquets/es, i són també dies de molta tradició i dies també del gran engany, en crear-los al seu imaginari uns personatges que després no van a existir en la realitat.

No hi ha cap estudi que demostre possibles seqüeles emocionals arran d’un engany sostingut durant tant de temps per a les figures de referència, dins d’un context social i cultural, atès que els mitjans de comunicació, l’escola i els comerços també en són partícips.

 

 

 
Quina edat és millor per a explicar la veritat?

Cap als dos anys els xiquets/es desenvolupen la seva capacitat simbòlica, apareixen de manera espontània i natural el joc fictici i imaginatiu, en què els gossos poden parlar i els núvols són éssers animats. Una  creativitat sense límits, perquè el pensament no es regeix formalment per la lògica.  La fantasia és converteix en explicació per a tot allò que no poden entendre, junt a la tendència a creure en allò que han imaginat.  En aquestes edats s’ho creuen tot allò que els explique la gent de l’entorn. 

 El canvi arriba als sis anys o set anys, quan el pensament comença a ser més formal i lògic, i comencen els dubtes sobre l’existència dels Reis d’Orient: com poden arribar a totes les cases en una nit?, com és que hi ha cavalcades alhora en diferents llocs? I com llegir totes les cartes?

Podem tornar-los la pregunta a ells i comprovar que en pensen ells, saber si plantegen la pregunta perquè tenen alguna hipòtesi i saber fins on arriben les seves sospites.  Si trien la resposta màgica, els podem dir que la seua explicació està bé, no cal anar més enllà. Però si els dubtes estan fonamentats, segurament serà millor revelar-los la veritat.

 

 

 
Algunes idees per a afrontar aquest moment:

 
—      Millor que no siga en dates nadalenques. És recomanable ajornar-ho, si es pot, per evitar un desengany que no es deixe gaudir plenament d’aquell Nadal.
 
—      Parlar-ne en un lloc tranquil i amb un llenguatge pròxim i accessible. Si els dubtes o les preguntes es fan en context amb moltes persones, millor serà retirar-nos i parlar en un entorn més íntim i segur, que el xiquet/a no es veja observat en la possible reacció emocional.
 
—      Ser conscients que els nostres fills es poden sentir decebuts, tristos o enfadats en saber la veritat. Com a adults hem d’estar preparats per aquestes emocions, permetre-les i validar-les, encara que ens incomoden.
 
—      Per evitar que se senten enganyats, fer-los veure la diferència entre mentir i guardar un secret. Podem explicar-los que són tradicions i que el significat és gaudir dels éssers estimats i no tant dels regals materials.
 
—      Els podem fer còmplices del secret sobre tot si hi ha criatures més petites. També els podem fer partícips en posar els regals o preparar-los perquè comencen a sentir que podran continuar participant d’una altra manera.

 

 
 
I què fem si el nostre fill té deu anys o onze i diu que creu en l’existència dels Reis d’Orient o el Pare Nadal?

 A aquesta edat probablement el més adequat és dir-li nosaltres mateixos la veritat. Continuar l’engany no encaixa amb el desenvolupament intel·lectual. De vegades les creences es cronifiquen perquè en aparèixer els primers dubtes els vam dir clarament que estaven equivocats i que sí que existien, per por a la seua reacció o perquè nosaltres mateixos no volíem renunciar a veure’ls tan il·lusionats i il·lusionades. I no es pensa que no encaixa amb el seu desenvolupament intel·lectual.

 Amb tot, no es pot oblidar que són tradicions familiars i creences culturals. Ha de ser cada família qui ha de prendre la decisió sobre com, quan i per què explicar-los la veritat. 

 
 
Extractat d’un article d’Anna Carballo Márquez, professora de Psicobiologia i Educació a la Universitat Internacional de Catalunya publicat originalment a The Conversation.