La Voluntat del Nan III
Podríem replantejar les qüestions i dir, per exemple, que la nostra fou una modernitat precoç que evacuarem d'hora, potser massa d'hora. Que els nostres models literaris en són pocs, però ben aprofitats. Que un cop i un altre es dóna la coincidència (?) de parlar dels mateixos temes i tractar-los de la mateixa manera. Que podríem aprofitar-nos, com que no som normals, en el sentit que no estem normalitzats per al món modern, que es compon d'Estats-Nació, de parlar de la nostra literatura i de la nostra cultura deixant de banda ja la necessitat de fer-ho com si d'un discurs fet i complet, totalitzador, es tractés. Diguem-ho sense esbulls: som uns delerosos. Ens cau la bava quan veiem un espanyol normal. En aqueixa fissura ens podem instal·lar còmodament. Ningú no vindrà a fer-nos res si no pretenem aparentar normalitat. Hem de continuar sent submisos amb els qui varen guanyar la cursa de la modernitat, tot i ésser molt més carpetovetònics que ningú.
L'altre dia llegia que els premis literaris en llengua catalana estan passant del moment reivindicatiu (ja fa temps que varen passar) i lúdic, al màrqueting més impresentable; i això no està bé. Aqueix no és el nostre lloc. Sempre hem anat un mica endarrerits, des que començà la desfeta en el segle XIII; però, sobretot, donat i fet que perdérem el carro en el XV, aconsellaríem de tornar-lo a perdre a les acaballes del vint-inicis del XXI. I ens explicarem. Ara que tothom s'entesta a mantenir els rigors de la modernitat, fent-nos finalment postmoderns i guanyem, si més no, una batalleta. Bé.
Tornant a la cosa que ens ha convocat, i sabent que se n'ix una mica del programa, vegem quins trets de la nostra literatura es podrien qualificar de plenament moderns ja en els segles XIII a XV i fem-ne una lectura postmoderna.
 |
| Simbologia amor cortés |
Nosaltres ja naixíem, com altres literatures romàniques, batejats. A principis del segle IX, quan els nostres pares no eren més que comtes, l'església decideix que ha de canviar de codi perquè el que utilitza, la gent, no l'entén. La voluntat de redreçament primera s'acompleix. El segon moment del nostre naixement, nasciturus encara, el constitueix el fet de romandre fidels als nostres antics senyors: escrivim occità i tractem el tema de l'amor cortès. El fet lingüístic el podríem justificar dient que és la llengua del moment pel que fa a la poesia. El fet temàtic, bé, estem en plena època medieval i s'escriu allò que convé, com gairebé sempre. Allò que ja no és tan normal és que fórem nosaltres els qui més s'entestaren a continuar tractant el tema de l'amor cortès i retent honors a l'occità fins ben entrat el segle XV. No cal dir que a un germà cal tractar-lo bé, i l'occità ho era del català, i podríem dir que bessó, sobretot els segles X, XI i XII, però manifestàrem d'antuvi un dels trets que més ens acompanyarà, de fet ja no ens deixarà, tot al llarg de la nostra història. Aquest tema és la nostàlgia.
 |
| Ausiàs March |
El nostre contacte íntim amb Occitània dura fins al segle XIII, darreries, però la nostra dependència del passat ens acompanyarà fins al segle XV. Haurà d'ésser Ausiàs March qui trenque els lligams formals i de contingut. Escrivim manuals i tractats per a nosaltres per tal de poder escriure bé aqueixa nostàlgia. I tanquem els ulls als nous corrents provinents d'Itàlia, a principis del XIV, i continuem ocupant-nos de l'amor cortès. Aqueixa tossuderia només és explicable en una societat que no ha estat capaç de crear els seus propis codis. Una cultura que roman a l'expectativa; que és desitjant i que veu la seva pròpia condició de poble des d'un punt de vista feble i anhelant. Cristians com érem ja semblàvem jueus.
 |
| Ramon Llull |
I no s'acaba aquí la cosa. Quan reprenem el vol, molts segles després, ja en el segle XIX, la primera cosa que fem és parlar de l'ubi sunt. El gos flac tot són puces. Però tornem al nostre passat gloriós. Naix la prosa catalana de la mà de Ramon Llull amb una intencionalitat molt clara: la propaganda i l'ensenyament. Les finances les deixàrem per als jueus. I es produeix la primera paradoxa: Arnau de Vilanova, jueu valencià com era, es dedica a criticar l'església per l'ostentació de riqueses que feia. Tots dos s'entesten a predicar austeritat i conservadorisme en un segle, el XIII, de grans canvis ideològics. Ells són el fre per al desenfreno que comença: els primers redreçadors que temptaran de mirar cap al passat, menys mercantilista i més dogmàtic. Això sí, ho faran des de posicions racionalistes i científiques, versemblants. Naix la novel.la com a gènere, el gènere per excel·lència, segons Baxtin. Segurament a tots dos els perdia una mica el seu il·luminisme. Des d'un punt de vista postmodern, els hem d'agrair que baixaren a l'arena de la plaça. Foren qualsevol cosa menys persones assedegades. A l'Arnau de Vilanova de poc no el cremen per heretge. Dit d'altra manera, eren més papistes que el Papa.
 |
| Arnau de Vilanova |
Aquest referent cap al passat, primer, en el cas dels trobadors, un passat polític i social més ben organitzat i després, en el cas d'aquests dos bons senyors, un passat religiós i ideològic més vertical i estable que el que ells vivien, serà un senyal constant en la nostra literatura com anirem veient.
I això era que arriben les quatre grans cròniques.
Josep Giner i Franco
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada