Confinament 45

 

El principi dels Estats moderns posseeix la tremenda força i profunditat de deixar desenvolupar-se en plenitud el principi de la subjectivitat fins a formar l’extrem autònom que la particularitat personal constitueix i al mateix temps de reduir-lo a la unitat substancial i fins i tot de mantenir en aqueix principi aqueix unitat.

Suhrkamp-Werkausgabe, volum 7, 407. G. W. Hegel.

Necessitat i Enteniment


I

L’Ert, a les portes de l’Infern, devora la puta, sol com la sensació d’impunitat exigeix, el cor lloant les alabances, no et veig, significa no, la fosca és arribada a l’origami on la mercaderia s’exposa, parlar, no puc, hi havia massa moviment pels camps d’arròs, hi sonava Rachmaninoff, no sé de quina foto em parles, ni si m’haig de sentir especial, l’exclusivitat sona tan pretensiosa, la brama glaça els sentits igual que en aquella altra ocasió luctuosa, però avui és festa gran, aquell s’ha presentat amb l’uniforme de gala i els complements que li són oportuns per ressaltar la diferència, abismal, entre la societat civil que baveja i el poder que li va, també, devora, i que ell representa amb absoluta i eficaç garantia d’èxit, les circumstàncies demolidores que permeten no haver de donar cap explicació dels seus actes, ans al contrari, ignorar mirades i demandes, esdevenir visible entre cecs que malden per assemblar-se-li, vés espai, no necessite l’aprovació de ningú, de sobte hi ha alguna cosa en francès, una estoneta de calma, toca el piano, ara no ho estic, enamorada, i els ulls que tot ho veuen, justament els dels cecs aspirants a la redempció mitjançant els diners i així fer el bot a la política, Brueghel en la memòria, i si no és possible fer-lo al poder, assenteixen impàvids a les curioses paraules que cerquen els marges de l’existència, poques, cerciorant-se que la resposta ha de ser igualment focalitzada, quasi tant com en el silenci la neu s’imposa, esquifida, l’amor, en canvi, et fa invulnerable a allò que diga o pense el món i els límits s’eixamplen, la por, però, la solitud, la pèrdua, la traïció, el desamor, tot allò que llur presència anuncia i que tanmateix s’ha d’esquivar, i com una lleugera esllavissada, amb una salutació que frega l’extrema timidesa partí, i l’aire s’engolfà de quietud i calidesa, sí que ho portes bé, sense ira, les portes tancades, odor de sofre.

"Les portes de l'Infern" de Rodin

II

La modernitat és l’acceleració de les relacions on la realitat esdevé racional i la raó real, el temps s’escurça i la subjectivitat assoleix el camí intermedi entre l’acord entre parts i el dret a fer-se escoltar, i allí on la religió era imperant ara ho serà la reflexió, el món ja no serà mai més cap altra cosa que allò que el meu enteniment em relate, necessàriament sota la ‘vigilància’ de l’Estat, una institució que no va arribar als llocs centrals del món hereu dels grecs, fins i tot va haver-hi distorsions, i, àdhuc, on la filosofia ja era moderna encara no hi havia institució, i a l’inrevés, de manera que Europa és, l’Europa Moderna, la conjunció del pensament i la pragmàtica, un aplec liberal que permet que l’Economia s’instal·le per damunt de la Política i la Societat Civil, cosa que amb els pares no passava, i així l’Eticitat que un temps era unitària en la seva acció i reflexió, ara s’ocupa únicament de la part del cor que és això cor, la qual cosa convida a l’existència de semidéus que amb prou feines saben escriure i llegir però que són les figures centrals de l’òpera, els solistes, efectivament, solistes del tot, l’ombra dels quals està exempta de comparèixer en escena, no tenen se, cap cosa ni ningú els pot fer dir o fer res que no els vaja bé, ni el pare aparent de tothom, l’Estat, viuen en posició erecta, la verga disposada, i tenen l’aparença de caçadors de virgos, en això es condensa la feina feta des de Hegel de l’absolut raonable substitut de l’absolut en Déu, malgrat (no embargant lo qual) l’explicació nietzschiana que tot és una qüestió de voluntat de poder, tot i la temptativa de Heidegger de voler tornar a fer històric el ser, i no una successió d’efemèrides de l’esperit de l’època, i a pesar dels postmoderns, Foucault parisí, no el de San Francisco, de posar-li data de caducitat a allò que ens fonamenta, la Modernitat, i tot amb tot el fet és que l’Ert a les portes de l’Infern, devora la puta, es reprodueix com la processionària, una mena d’urticària verinosa apta únicament per a la prostitució de l’Ètica, la mort del Món, en definitiva. 

 

 

 

III

Acció i Enteniment, Praxi i Raó, es donaran la mà en la Teoria de l’Acció Comunicativa, perquè és on es veu la Praxi com un Món de la Vida Quotidiana, Lukács intermediari, l’objectivació buscada, acte conscient de creació i procés inconscient de formació, Aristòtil recuperat, l’home és un producte social, i la societat, producte humà, una realitat objectiva, que es deshumanitza quan l’Ert assumeix per a sí tota la capacitat productiva de l’humà, relegant a pura aporia la pretensió de l’home de ser en el món i de si mateix un ésser destinat a realitzar-se, en definitiva en convertir-lo en “cosa”, negant la necessària relació d’útil als objectes d’ús, cancel·lant la justa apropiació consumptiva que el món quotidià realitza en fraternitzar necessitats i habilitats, desitjos i concrecions de valor d’ús de les coses, una circumstància, la de la possible racionalització de la vida humana si les necessitats i les enteses agafaren valor universal, la qual cosa implicaria l’eliminació de l’Ert del paradigma, l’expressió màxima que la Modernitat, en la seva vessant Liberal (en tenim altra?), va deixar comparèixer en guanyar els hegelians de dretes la comtessa establerta i permetre que la fenomenologia de l’esperit fos en cada època, com en un bucle infinit però acotat, el relator de la història, desenganxant així la ‘continuïtat’ del veure i oir dels avantpassats i abocant aquesta al seu final anunciat, el brou ideal perquè el poderós no haja de respondre davant de la Societat ni de l’Estat de la seua Eticitat, de les conseqüències dels seus actes, de les maldats que a la porta de l’Infern puga idear, ans al contrari, ara es passeja impertèrrit i incòlume entre les baves del públic, enlloc de ser sotmès, com en les millors tragèdies gregues, al control i purgació de la condició humana en el seu complet funcionament, el desig dels presents abduït per com no es miren l’escena on succeirien les coses ‘racionalment’, sinó el vel putrefacte que amb prou feines cobreix el rostre atractiu del sense nom, nom que pocs s’atrevirien a pronunciar, si no són els devorats per llur encís, l’Ert, a les portes de l’Infern, devora la puta, d’alterne. 

 

Josep Franco i Giner