L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR: 1.410
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES:53.779

dilluns, 26 de juny del 2023

I ara què?


[I ara què?***]***** (II)

A Joan Fuster (25è aniversari de la seva mort)
 
Acabarem amb tots els francs.
Clarissa. Stefan Zweig
 


II

   

El poble valencià ho pot ser de ple dret, en acte, o en potència, d’almoina, cada cop que algú vinga a dir-nos que ho som, que ens autoritze a ser-ho, que actualitze el contracte per poder-ho arribar a ser. La distinció no és gens gratuïta, i ens arriba de la mà d’Aristòtil, tot i que presa ja en consideració en Parmènides, i posada al dia per Cantor a finals del segle XIX, cosa que quasi li costa la pell. Aquest matemàtic, d’origen rus però educat des de ben petit a Alemanya, va demostrar que l’infinit, no solament aquell que ho és cada vegada que algú afig una peça al conjunt –en potència; l’únic acceptat fins aquell moment-, eternament, sinó independentment, per si mateix –de fet, o en acte-, com un objecte d’elements innombrables, àdhuc impossibles de posar en correspondència amb altre conjunt d’elements, també infinit, però de cardinal inferior, existia. Que hi ha infinits de diferent rang o grandària, per dir-ho breu, que no esperen que ningú els pose en circulació. Ho estan sempre, activats, i no requereixen de cap mecanisme addicional per mostrar-se com són, infinits en acte. Així el poble valencià si pren la decisió de ser-ho sense cap tutela d’autoritat altra que la pròpia exercida lliurement. 

 


Ens costa massa de creure’ns amb dret a decidir les coses, i no acabem d’acceptar que fer-ho ens atorga de fet i d’antuvi un poder no condicionat per cap potència externa, sinó la plenitud absoluta del control sobre tot el recorregut de la recta, del camí, ni que siga per intervals infinitesimals. Podem gestionar, si així ho volem, el disseny de les corbes econòmiques i socials que en cada cas ens siguen més adients i favorables, sempre des del convenciment que el fet diferencial –la llengua, sobretot- afig un valor indefugible a la pròpia gestió. Una Política Lingüística d’una única direcció, feta de segments tan breus com es vulga, aplicats en cada cas i en cada lloc amb la intensitat escaient perquè l’eficàcia siga màxima amb els mínims esforços; una intervenció sobre la dinàmica dels usos i els coneixements de la llengua, en tots els àmbits simultàniament, amb l’extensió que calga, que aporte resultats visibles de bon començament; una aposta de futur que incloga a les clares els profits sense límits de viure des de la pròpia identitat sense el pànic induït pels altres que ens voldrien inermes; una posició ferma que ens il·lustre a tots igualment en les bondats d’uns sistemes comunitaris tan vàlids com qualsevol altre, tan forts i incomptables en beneficis com el més dominant dels codis. Ara sabem que no hi ha estructures tan immenses capaces de fer emmudir els seus propis fonaments. De fet sabem que tot vibra al si de l’existència, de l’univers; que tan gran és un minúscul interval d’allò real com tot el real que hom puga imaginar. Els acords que ressonen més ençà de la nostra identitat –l’únic espai harmònic- formen part del tot. I sabem, finalment, que hi ha parts que són d’un cardinal més gran que els tots de què són constitutius. Les relacions s’han de reformular. I els contractes també. 


La primera de les qüestions que tindrà efectes a curt termini serà el caire que adopte el PSOE aquest estiu****, amb una posició més o menys refractària envers la cita electoral / plebiscitària de la tardor a Catalunya*. Un partit que es repetira en les mateixes estructures i directrius que el que tenim des de 1972, quan la doctrina estatalista i miop a les necessitats ciutadanes s’imposava arreu d’Europa, ara seria catastròfic, per al partit i per a les possibilitats d’un nou disseny d’Estat.

D’altra banda tampoc no podem esperar que els canvis i les revifalles internes puguen ser tan grans com caldria, atesa la presència inamovible –si més no fins a una nova llista electoral que faça net de portes endins- de pesos pesants partidaris del control ferri. Gent, aquesta, que costarà molt de moure, moltíssim. I en tot cas, els exemples són ben a la vora per deixar clar que si no hi ha moviments seriosos, altres opcions polítiques més dúctils poden ocupar les partides que fins ara li eren reservades a la malnomenada esquerra.

 


De ca nostra s’ha de fer veure**, i fort, la diferència que existeix entre un partit organitzat quasi de forma assembleària i de propostes obertament participatives, i que ha sobtat a tothom amb els resultats electorals a les europees, i Compromís, que es pot visualitzar com estructurat des de les bases –encara li mancarien alguns trets, com ara obrir a la participació de tots les elaboracions de les llistes electorals, per exemple-, però que ha d’insistir més en la defensa (ús) de la llengua pròpia dels valencians, únic tret distintiu al qual s’han d’afegir tots els altres –socials, democràtics d’intervenció perpètua, polítics, ètics, de denúncia continuada dels abusos de poder- perquè és la marca d’identitat que dignifica el País Valencià. I aqueix senyal l’hem de fer més ostensiu quan calga, insistentment, en tots els àmbits. Pel que fa a l’Educació, més enllà de la tasca diària a les escoles feta per Escola Valenciana, Compromís hauria de denunciar en seu parlamentària tots els incompliments de la LUEV que continua i impunement es produeixen...

Mentrestant [...] Parla en valencià.


Josep Franco i Giner

  • *Ens referíem a les de novembre de 2014
  • **De cara a les autonòmiques de maig de 2015
  • ***Text escrit l’estiu de 2014
  • ****estiu de 2014
  • *****Aquest text fou escrit, i no s’ha modificat des d’aleshores, just a l’entrada de l’estiu de 2014, pel mes de juny, aproximadament. És curiós de constatar que allò que diu d’alguns partits polítics i d’algunes previsions de referèndum pròxim es poden aplicar ara, 2017, pel que fa a la posició del PSOE després de les primàries i a la tardor catalana, quasi igual que en aquell ja llunyà 2014. Sobta la immobilitat a què ens tenen aferrats els partits anomenats ‘estatalistes’. I fa por.