El seu capella li va contestar: Senyor, vall digna.
Són les paraules que la llegenda arreplega com a origen de la fundació del monestir de Santa Maria de Valldigna, però la realitat és molt distinta i la llegenda ens amaga el conjunt d’elements i esdeveniments històrics, molt més complexos i determinants en la decisió reial.
No tot va ser com ens conta la llegenda.
El papa Bonifaci VIII amb la butlla "Redemptor Mundi" havia nomenat el rei capità i almirall dels exercits de l'Església. Jaume II el Just havia d'agrair el títol a Roma i l’agraïment reial el va plasmar en l'orde monàstic del Cister, aleshores en plena època de consolidació.
La fundació de Valldigna, com explica l'historiador i catedràtic de la UV, Ferran Garcia-Oliver, va estar precedida d'un intent fracassat d'aixecar un monestir cistercenc a Múrcia, empresa que Jaume II el Just va haver d'oblidar quan, pels tractats firmats, les terres murcianes passaven a Castella i es fixaven les fronteres al sud de l'antic Regne de València. Calia cercar un altre lloc idoni però a les terres valencianes. I els monjos cistercencs el trobaren a la vall d'Alfàndec.
La tria d’un emplaçament per fundar un nou monestir no era mai tasca senzilla i, com remarca l’historiador Alfred Serrano, s'havien de seguir les directrius de l'orde contingudes als "lnstituta Generalis Capituli". El lloc concret on bastir el nou cenobi no va ser fruit de la casualitat sinó de qualitats concretes (després ho expliquem més) i la passada de la comitiva reial per la vall d’Alfàndec atenia a la voluntat reial de comprovar personalment i amb el seu confessor si els estudis a fons previs havien determinat com calia que la zona reunia les qualitats exigides a les directrius de l'orde.
La llegenda posa en la boca de l'abat de Santes Creus les paraules definitives d'acceptació del lloc, era una "vall digna" per a fundar un nou monestir de l'ordre del Cister. I així va ser. El dia 15 de març de 1298, ja a València, el rei va donar la vall de Alfàndec al Cister perquè erigís un monestir sota l'advocació de Santa Maria. El territori, per desig del monarca, va canviar de nom i passarà a denominar-se Valldigna
 |
| Sepulcre de Jaume II a Santes Creus |
La vall d’Alfàndec reunia les condicions per acollir una nova comunitat, tot i que l'emplaçament triat de l'edifici en
alguns trets s'allunyava de la
"lnstituta Generalis
Capituli", com era el cas de la solitud exigida per la norma, lluny de poblacions.
Una altra condició era tindre aigua suficient a l'abast del monestir, cosa que es complia amb la Font Gran, a les portes mateix de l'abadia. És un corrent que satisfeia les necessitats del monestir i de les terres de conreu, a més dels altres naixements existents a la vall.
La nova fundació, com hem dit, havia d'estar sota el patronatge de la Mare de Déu, en aquest cas reflectit en el nom de Santa Maria de Valldigna, cosa que també desitjava el monarca fundador. I el nou monestir de Valldigna es va iniciar amb dotze monjos i un abat, el simbolisme numèric de la figura de Crist i els dotze apòstols.
Però hi ha més en aquesta tria del lloc d’emplaçament, fins i tot raons polítiques, de govern del regne, que encara s’estava creant. El rei cercava amb aquesta elecció el control de la població mora, un emplaçament en terres habitades per mudèjars i prop de nuclis cristians com Xàtiva, Alzira, Cullera o Gandia.
 |
| Font Gran de Simat: aigua suficient |
El rei disposava, a través del monestir valldignenc, d'un instrument per a controlar un vast territori, i amb el privilegi del "mer i mixt imperi" que estava dotat, va exercir un gran poder sobre musulmans i cristians
El rei ofereix la vall d'Alfàndec, dota els monestir de suficients recursos, agraeix a Bononat de Vila-seca els serveis prestats i es repara el buit monàstic valencià, a més d'atendre les necessitats de la repoblació i l'expansió del sistema foral valencià a les terres del seu domini.
El
prestigi del rei, la salvació de la seua ànima i la dels seus successors
estava ben cobert. I també la glòria de Déu i de la Mare de Déu: Santa Maria
de Valldigna, un monestir per al Cister.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada