Ahir em contaven que un
alcalde d’alcaldes, com es coneix al president de la Diputació de València, no deixava fer a Xàtiva, en funció de
president del club de futbol local, el Xàtiva CF, un minut de silenci per la
mort en accident de trànsit del porter del Girona B que volia fer l’equip del Llagostera.
Em deien que el desafortunat sr. Rus indicava
que li’l feren a la seua terra, o algun comentari semblant. Segons em comenten
després, no estava el president del Xàtiva al partit i tot sembla una invenció.
De tota manera, si és per a llegir la
carta del pare del desafortunat porter
del Lleida i la seua relació amb Xàtiva i el sr. Rus.
Ahir em contaven que un
veí de Tavernes amb una samarreta del Barça, arribava a un poble ben menut de
la província i una persona local
volia agredir-li per portar eixa
samarreta i que si fora per ell no entraria al poble a pendre res. Tot això amb una excessiva agressivitat i va ser la socarroneria de la persona de la samarreta qui va evitar l’agressió. Vaig preguntar a la persona en
qüestió, veí del nostre poble, i em va dir que era cert. Al poble de Terrateig.
Despús-ahir vaig estar als cines del Punt d’Alzira i vaig
vore una pel·lícula “El Mayordomo” i al final la gent, i jo mateix , vàrem
aplaudir. Tractava del racisme i la seua evolució històrica als EEUU, al costat del màxim poder, els presidents dels
EEUU, i com els afectava el tema i com reaccionaven el diferents presidents
dels EEUU front al racisme que tenien al
seu país. Sobra recomanar-la, sols demane que fora d’obligat compliment per a
unes determinades persones com les anteriors per exemple.
Sols demane que el
racisme i la xenofòbia no estiga mai present a la política, ja que hi ha que
ser rastrer i mala persona fer un acte de reconeixement del dolor segons d’on
siga la persona o el color de la seua pell. On hem arribat? On volem estar,
respecte a la història ??
Avui, dia dels difunts, comentaré una llegenda
tàrtara: Estava un rei molt poderós caminat amb el seu cavall per un extens
cementeri ple d’ossos i va vore una humil persona que buscava entre molts ossos
i no parava ni ha saludar-lo. Ressentit
el rei tan poderós de que no li fera cas eixa persona tan humil li va parlar de
mala manera , preguntant-li que feia removent els ossos. L ‘home humil, li va
dir. “Mire, avui, no arribe a diferenciar entre els ossos del seu pare ni els
del meu”.
I ja tenim desgràcia quan
no respectem els morts bé pel color de pell, racisme, o pel lloc on han nascut,
xenofobia. Quan tenim morts nostres i dels altres. Uns amb flors i corones i
els altres a l’oblit per no ser guanyadors.
Recordem que front a la vida , tots i totes som perdedors, sols el
record de la racionalitat i la bonhomia pot diferenciar-nos i fer-nos avançar.
Respecte per a les persones i parem el racisme, ja que som persones.
-
6 comentaris:
La carta
Carta al Sr. Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva, president de la Diputació de València i president del CD Olímpic, que juga a la segona divisió B de futbol.
El meu nom és Víctor Marín Casanovas, sóc d’aquells homes que quan toca seure en els despatxos de la gent important, abaixen la mirada i s’amaguen les mans per la vergonya que a vegades em fa d’ensenyar-les, plenes de nafres i esgarrinxades de tant treballar. Jo vaig seure a la seva taula.
El despreniment d’un mur a la carretera d’accés al castell de la ciutat que vostè governa em va fer venir corrents fins a Xàtiva. Calia fer una actuació d’urgència, calia estabilitzar la zona de l’esllavissada per evitar que anés a més i tallés completament la carretera d’accés. Amb l’ajut de la seva secretària i la informàtica, vàrem poder enllestir ràpidament un petit pressupost per poder posar mans a l’obra i fer una actuació d’urgència. Asseguts a la seva taula, jo li vaig explicar en què consistien cada una de les actuacions descrites en l’oferta, el sanejament del talús, els ancoratges, el formigó projectat, etc. Vostè hi va donar el vistiplau i me’l va signar amb la condició que la actuació fos immediata. I així va ser, al cap de pocs dies el problema ja era resolt.
Pot ser que amb aquestes dades que ara li he donat pugui recordar-me o si més no sap de què li estic parlant.
Aquest dissabte he viscut el pitjor episodi de la meva vida, se m’ha matat un fill a la carretera. Un jove de vint anys, esportista, bona persona, amic de tothom; quan dic de tothom vull dir de tothom, de catalans, de valencians, de madrilenys i de tots els països i de tots els colors.
El meu fill es deia Nil Marín López-Pastor, nascut a Mataró, català d’arrel, besnét d’aragonès i nét d’andalusos per part de mare. Va estudiar als Maristes de Mataró i actualment cursava tercer de ciències de l’activitat física i l’esport a la Universitat de Girona.
Com a pare, jo no sé si vostè ho és, imagini’s el dolor que en aquests moments tinc dintre meu, mentre escric aquesta carta m’haig d’eixugar les llàgrimes que em banyen les ulleres que porto per poder veure-hi de prop.
El meu fill era el porter del filial del Girona FC, era aquell noi de vint anys mort dissabte al matí quan anava a entrenar, al qual els jugadors del FC Llagostera, companys i coneguts d’en Nil, volien retre un petit homenatge amb un minut de silenci abans de començar el partit contra el seu equip, però vostè s’hi va negar responent “si ha fallecido un portero del Girona lo sentimos, pero no nos incumbe”, que si tan important era per a ells fer aquest petit homenatge, que el fessin el dia que juguessin a casa seva.
Doncs sí, allà li farem aquest petit homenatge, però de ben segur que no abaixaré la mirada ni m’amagaré les mans, les portaré com sempre esgarrinxades, ben nues i orgulloses de treballar per qui sigui, siguin catalans, valencians, madrilenys, d’un color o d’un altre.
En Nil era català, i molt, com jo ho sóc també, i ho era el dia que vaig seure a la seva taula per ajudar-lo a resoldre un problema. Perquè nosaltres, els catalans, tant si som o no independentistes, som gent d’ànima, carn i os, com vostès, vostès que diumenge ens varen discriminar com diuen en alguns tuits, que diuen que aquest porter era un nacionalista i no tenia cabuda fer-li un homenatge a casa vostra.
De ben segur que aquell 19 de novembre del 2012 a vostè li hauria importat ben poc saber si jo era o no era nacionalista, si els meus fills ho eren o no. Doncs avui, aquell home de les mans rebentades continua amb el telèfon a les mans per si algú de Xàtiva, de Madrid o de Sevilla el necessita i el pot ajudar, aquesta és la gran diferència entre vostè i jo.
Mataró, 29 d’octubre del 2013
Més informació:
http://www.youtube.com/watch?v=NDPCLGJCZkU
Este Rus es un brofec, prepotent i impresentable! Q tio mes refill de... Ja ens te massa acostumats a comentaris de este estil, i que persones aixina estiguen ocupant estos carrecs... Es simplent increible! Eixa a mi no em representa!
Qui lluita per la llibertat ja la té. Qui lluita per la seua nacionalitat, s'agermana. Però qui lluita contra la xenofòbia salva la Humanitat...I tu que fas per salvar-la????
Vull expressar-li el meu condol perquè com a mare pense que el pitjor que et pot passar és soterrar un fill. I l’individu que ha sigut capaç de tenir eixe discurs no se li pot anomenar persona. Com resumia avui l’article de l’escriptor Javier Marias en el Semanal del País”Estem en mans d’incompetents que a més no tenen cap escrúpol”. Al País Valencià molts polítics sens escrúpols han tret rèdit polític venent odi contra els nostres veïns catalans, jo me’n avergonyeix-ho. I molts més valencians se’n haurien d’avergonyir quant molta joventut valenciana està guanyant-se la vida a Catalunya. Com li he dit no hi ha paraules de condol en la seua situació i sols el temps pot aconseguir esmorteir el dolor, i el convenciment que els anys compartits han merescut la pena, però no ens jutge a tots els Valencians per la mida d’aquest individu.
Rus..= a impresentable =PP.No fan falta mes paraules
Publica un comentari a l'entrada