El PP ha aconseguit amb l'inacceptable tancament de RTVV allò que no havia
aconseguit cap director de l'ens amb la seua programació: que la gent
s'identificàs i sentís com a seua la radiotelevisió autonòmica. Ahir, llegint
les nombroses piulades que inundaven la xarxa, costava de creure que es
referissen a aquesta televisió tant sovint blasmada per la manipulació i per
alguns programes vergonyants. Allò que no havien aconseguit, per exemple, les
criminals retallades del govern als dependents, la convocatòria anticipada
d'eleccions, ara era exigit a plena veu. La televisió d'audiències pírriques i
prestigi nul era reivindicada per tothom com un element vital per a la
democràcia.
Ahir tothom n'oferia la seua opinió, encara que ningú no la demanàs. O
encara molt pitjor, sense que tinguera cap interés. Joan Lerma donant lliçons
de comportament quan ell va ésser el primer a impedir que la nostra televisió
nasquera a imatge i semblança de TV3. Pedro J. Ramírez aplaudint la decisió del
tancament i oblidant com al seu dia la seua productora va buidar les arques
públiques (gràcies al seu amic Eduardo Zaplana) amb nefastos formats televisius
i fins i tot allotjant-se a les mateixes dependències de Canal 9 sense pagar
res pel lloguer.
L'oblit és el gran aliat de qui no pot mirar fit a fit el seu passat. I la
pitjor cosa és que hem acabat acceptant-ho. Com si oblidar fos l'única manera
de sobreviure. Com si amb l'oblit de l'altre, n'hi hagués prou per a
acceptar-ho. Així, si Luis Motes ha començat ara a fer de periodista 'guai' i
el diari Levante-EMV li publica els seus articles on juga a deixar anar
referències sense trellat ni forrellat, s'ha d'acceptar sense dir ni piu.
Encara que en un dels seus articles més recents es pregunte per què a les
televisions espanyoles no hi ha sàtira política. Ell! Que al costat de Pau
Pérez Rico va protagonitzar una de les etapes més negres de la manipulació i la
censura informativa a Canal 9 i va establir un règim de terror entre els
treballadors, propi de mafiosos.
L'episodi que es va viure ahir, en directe, a Canal 9 n'és un altre exemple.
Feia feredat veure alguns treballadors servils amb el poder com feien cara
compungida perquè es tancava una televisió per la qual no han lluitat mai.
Presentadores que creien que el canal era seu i de son marit; realitzadors que
semblaven eixits d'un film de Fernando Esteso, mans dretes que no sabien
distingir la de l'esquerra. En l'informatiu del vespre es va denunciar que
alguns ex-directius de la casa tenien relació amb la trama Gürtel. Fins i tot
es van atrevir a recordar les acusacions d'abusos sexuals, per part d'algunes
treballadores, contra un altre alt càrrec del canal. Quina pena que quan tot
plegat va eixir a la llum, ningú no envaís el plató d'informatius, no sols per
a denunciar els fets i mostrar-hi repulsa, sinó també com a acte de suport a
les afectades. Però tot açò s'ha d'oblidar.
L'ERO també ens va proporcionar imatges per a oblidar. Armilles que exigien
una televisió pública de qualitat que ni se solia fer (però sí que es cobrava
religiosament cada mes, sense que importàs el resultat) ni, quan es feia, es
veia. Denúncies de corrupció i manipulació fetes a l'empara de qui no hi té
gens a perdre. Sindicats (del seu desinterès per les condicions laborals a les
productores, caldria parlar-ne...) que van callar quan les despeses de la
visita del papa es van emportar un bon grapat de companys (en un ERO encobert
que no va arrencar ni un miserable titular de premsa) i ara apareixien com a
paladins de la llibertat. I, de nou, la vergonya de veure a les manifestacions
persones que havien prostituït el concepte de servei públic. Aquell productor
que feia hores sense sentit per després tenir dies sencers lliures i que ara
aguantava pancartes. Aquell sindicalista que només treballava el cap de
setmana, però demanava hora per anar al metge just aquells dies. Aquells
periodistes que es van afiliar a USO, el sindicat que defensava els interessos
d'aquesta empresa que ara maleeixen, perquè van creure que compraven seguretat.
Aquell periodista que va aprovar unes oposicions sense tenir, pràcticament, ni
idea de valencià. Aquella periodista, amb aires de diva, que va aprendre a
viure en la marginació laboral sense atendre les seues noves obligacions encara
que açò volgués dir més feina per als altres companys. Hi eren tots. Exigint. I
tot açò s'havia d'oblidar.
Com jo mateix, quan vaig treballar-hi, oblidava tots els estius que els
companys tècnics eren acomiadats (perquè disminuïa el volum de feina) i
passaven uns quants mesos amb la incertesa de si els tornarien a cridar. O quan
oblidaves que una ajudant de producció, amiga personal de Camps, col·locava un
suposat psicòleg en un programa infantil, encara que no tingués ni idea de
televisió, ni de xiquets, mentre a uns altres treballadors no els renovaven el
contracte. Oblidar. Aquesta era la consigna. Sembla que quan hom oblida viu
millor. I fins i tot arriba a construir-se un altre jo molt més suportable.
Tant hi feia, que Genoveva Reig tallàs el cap d'un guionista que, segons ella,
s'havia referit de manera incorrecta a no sé quina marededéu? Ningú no envaïa
platós, ni feia comunicats, ni es manifestava. Els uns intentàvem salvar la
nòmina, els altres passaven les hores minutant els informatius per demostrar
que el PP ocupava una gran part del temps. Però una persona amb nom i cognoms
se n'anava al carrer capritxosament.
Oblidant, hi ha gent que fins i tot ha oblidat que va votar el partit que ha
tancat RTVV. I ara l'insulta a la cara, tot i que abans en celebrava els
despropòsits. Resulta esgarrifós de comprovar com un sol partit polític,
acompanyat per majories contínues, ha estat capaç d'arruïnar tota una comunitat
a cop d'amateurisme, cobrant a preu de professional.
Com pot ser que no hi
hagués un pla B per si passava judicialment amb l'ERO el que ha passat? Com hi
pot haver tants assessors menjapans i que no s'aporte cap solució al conflicte
sinó tancar l'ens? Com és possible que el mateix senyor que al matí no li feia
vergonya de fer el ridícul dient, públicament, que les dades de la desocupació
eren positives, no tingués la valentia i responsabilitat mínimes que s'exigeix
a un governant i donàs la cara i no un comunicat? Com és possible que tots els
diners públics invertits en la nova Nou se'n vagen a les escombraries quan hi
ha gent que no té ni quemenjar i no hi haja cap responsable del desgavell? Com
és possible que quan s'entreveia una certa pluralitat informativa als
informatius, el PP haja decidit d'abaixar la persiana emparant-se en unes
xifres que manipula a plaer? Com és possible que vulga aparèixer com a senyor
Llop qui ha causat el problema? Com és possible que la dreta mediàtica done
suport al tancament quan ells han estat una part de l'immens forat econòmic que
ara s'esgrimeix per prendre la decisió? Com és possible que hi haja gent que
només veja en el final de RTVV la fi d'una radiotelevisió sense més i no
aprecie el significat de perdre un mitjà de comunicació en valencià? Com és
possible que un senyor que no va ésser elegit a les urnes puga posar punt final
a vint-i-quatre anys d'història? Com és possible que en l'epicentre d'una crisi
brutal ens governen uns afeccionats? Com és possible de tenir tanta poca
vergonya i justificar el tancament de la cadena dient que cal preservar la
sanitat i l'educació públiques, malgrat que fa mesos que les maltracten? Hi ha
coses que hauríem de començar a no oblidar.
Rafa Rodríguez
Periodista i ex-treballador de RTVV.
Article original publicat a Verlanga.com.
-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada