 |
| Mainar, organitzador del cicle, i Antoni Segura |
El
passat dijous 21 novembre Antoni Segura, catedràtic d’Història Contemporània i
Director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de
Barcelona, ens oferí una conferència titulada “La necessitat d’una segona
transició”, la qual s’estructurà al voltant de quatre eixos: 1: la progressiva
pèrdua de crèdit dels partits polítics
que protagonitzaren la transició (o dels seus hereus, cas del PP
respecte de la UCD), 2: el fracàs de l’actual model autonòmic, 3: l’aflorament
massiu de la corrupció institucionalitzada, i 4: el desprestigi de les màximes
instàncies de l’Estat.
En el primer punt, el professor Segura senyalà l’alarmant l’autisme social del partits tradicionals, a un fum d’anys llum de la quotidianitat, i la no menys preocupant desaparició del centre dreta (posats de banda els casos de CIU i el PNV, circumscrits als seus respectius territoris), amb la concentració d’un ampli espectre ideològic, des de la democràcia cristiana fins el pur feixisme franquista, en una mena de tótum revolútum revestit d’una dubtosa aparença de monòlit constitucionalista i traduït en una formació que porta el nom de PP. Tanmateix, no destacà suficientment, ens semblà a alguns assistents, el progressiu ascens d’un partit com la UPyD en mig d’una marejada d’indefinició (algú recorda un tal Cambó o un tal Lerroux?). D’altra banda, ens deia el nostre conferenciant, sí que s’han produït.
Antoni Segura.doc canvis desatacats en l’àmbit autonòmic, on han sorgit, amb un fort impuls, noves formacions, com ara la coalició Compromís al País Valencià, o Ciutadans i la CUP a Catalunya, per citar tres exemples dispars. No oblidava Segura els moviments del 15-M i de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), nascuts al calor de la indignació popular i legitimats per la força irrefrenable de les seves justes reivindicacions. Concloïa, en aquest primer apartat, que el sistema electoral vigent, al afavorir el bipartidisme, distorsiona una realitat plural que no queda reflectida, ni de lluny, en els resultats electorals. Per tal d’evitar aquestes perversions, el professor proposava adoptar no el sistema majoritari americà (és a dir, qui guanya, tot i que siga per un sol vot, s’emporta el pastís sencer –recordeu l’esperpent de les eleccions presidencials nord-americanes de l’any 2000 a l’Estat de Florida, que van aixecar a la presidència Bush Junior?-) sinó el de diputats per districte, amb polítics que han de rendir comptes als seus votants i no als “capitans generals” de les organitzacions en les quals militen, complementat amb el sistema de llistes obertes, per a que cap elector haja de triar a la força candidats que no li agraden. Afegia el nostre conferenciant que també caldria tancar el Senat si no se l’ompli d’un contingut substanciós lligat a la diversitat cultural i identitària.
Pel que fa al segon punt, l’Estat de les Autonomies ha resultat ser un complet desgavell, asseverava Segura, perquè la redistribució de les rendes ha empobrit certes àrees, abans pròsperes, en benefici d’altres i, en lloc de debilitar les aspiracions d’autogovern de les nacionalitats històriques, les ha enrobustit, atesos el greuges soferts (cas de Catalunya, en particular) . No és admissible, continuava el seu raonament, el fet de seguir buidant les caixes d’aquells que sempre han aportat més diners al Fons de Compensació Interterritorial. I just això (veges tu què curiós!) és el que pareixen els antics integrants de la Corona d’Aragó, és a dir, el País Valencià, les Illes, el mateix Aragó i Catalunya, en advertia. Hi ha, doncs, una distribució cridanerament irregular del pes de la càrrega impositiva, ens deia Segura, que afegia que qualsevol podia sospitar que, des de Madrid, s’empenyoren en aplicar una reescriptura dels Decrets de Nova Planta, dictats per Felip V després de la victòria borbònica en la Batalla d’Almansa, el fatal 25 d’abril de 1707; i ho afirmava perquè aquesta franja geogràfica és la que suporta la major càrrega fiscal del segle XXI, amb una enorme diferència respecte d’altres àrees de l’Estat, per no referir-nos a la resta de regions europees.
El tercer punt de l’exposició del nostre conferenciant destacava el inaudit grau de corrupció al qual s’ha arribat en l’actualitat a Espanya. La llista s’allarga fins l’avorriment, i no cal revisar-la perquè tothom se la sap de memòria. Tanmateix, el professor Segura ens prevenia del perill de posar tots el polítics en el mateix cabàs, una estratègia que utilitzen els tertulians tòxics d’una ultradreta “sense complexos” (o dit d’altra manera, llençada i desvergonyida perquè es sent impune), que proliferen com els esclata-sangs en la tardor. I cal adonar-se’n de que aquesta turmenta manipuladora s’intensifica a causa d’una Justícia que actua amb una lentitud exasperant, perfilava el seu discurs Segura.
Per acabar, destacava el nostre conferenciant l’absolut desprestigi de la Família Reial, protagonista d’un rosari d’escàndols, i del Tribunal Constitucional, ara presidit per un militant o exmilitant o simpatitzant o criptomilitant o protomilitant o veges tu a saber quins dimonis seria o és o serà aquest senyor de Múrcia, tan afecte al Partit Popular; un tribunal al qual s’ha reforçat recentment, per si no hi havia prou, amb una recomposició dels membres que integren un òrgan decisiu en la vida política i en la pau social d’un país, i que a partir d’ara trencarà qualsevol equilibri inclinant la balança, en termes de majoria absolutíssima, del costat de la dreta governant. Ja es pot endevinar, doncs, qualsevol sentència futura sense por a equivocar-se. I què dir dels responsables de la fallida del sistema financer i de la roina de milers i milers de famílies, d’uns càrrecs que damunt han convertit, amb l’ajuda dels encorbatats de torn, les trillonades de deute privat en un deute públic que haurem de pagar tots i cadascú de nosaltres –i els nostres descendents durant vàries generacions- a contracor?, es preguntava Segura. I la resposta fou que en aquests moments els esmentats intocables viuen millor que mai, amb unes pensions estratosfèriques garantides per uns contractes que ells mateixos s’encarregaren de blindar abans de que es destapés (o es volgué veure) el monstruós crim que havien comés. Vaja, comptat i debatut, un carnestoltes typically spanish, això, tenebrosament macabre.
Sí, resultà interessant la conferència del professor Antoni Segura; encara que, tal vegada, el nostre home no es va resoldre a cabussar-se amb el propòsit decidit de tocar fons. Allò cert és que alguns assistents, temptats d’aventurar-nos més lluny, ens quedarem amb les ganes d’arribar a ports menys turístics i xafigats. Bo, altra vegada serà.
I, be, aprofitar l’avinentesa per a recordar-vos que el proper dimarts 26 de novembre vindrà a les Rutes de la Xara, de la mà d’Eladi Mainar, el veterà periodista Miguel Ángel Aguilar, exdirector de “Diario 16” i de l’agència de notícies EFE, i actual articulista dels diaris La Vanguardia, El País y Cinco Días, així com expresentador y col·laborador de diferents noticiaris i programes televisius d’àmbit estatal, qui es presentarà amb la conferència “Transició o ruptura”. Li posarem unes atentes oïdes, sens dubte.
En el primer punt, el professor Segura senyalà l’alarmant l’autisme social del partits tradicionals, a un fum d’anys llum de la quotidianitat, i la no menys preocupant desaparició del centre dreta (posats de banda els casos de CIU i el PNV, circumscrits als seus respectius territoris), amb la concentració d’un ampli espectre ideològic, des de la democràcia cristiana fins el pur feixisme franquista, en una mena de tótum revolútum revestit d’una dubtosa aparença de monòlit constitucionalista i traduït en una formació que porta el nom de PP. Tanmateix, no destacà suficientment, ens semblà a alguns assistents, el progressiu ascens d’un partit com la UPyD en mig d’una marejada d’indefinició (algú recorda un tal Cambó o un tal Lerroux?). D’altra banda, ens deia el nostre conferenciant, sí que s’han produït.
Antoni Segura.doc canvis desatacats en l’àmbit autonòmic, on han sorgit, amb un fort impuls, noves formacions, com ara la coalició Compromís al País Valencià, o Ciutadans i la CUP a Catalunya, per citar tres exemples dispars. No oblidava Segura els moviments del 15-M i de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), nascuts al calor de la indignació popular i legitimats per la força irrefrenable de les seves justes reivindicacions. Concloïa, en aquest primer apartat, que el sistema electoral vigent, al afavorir el bipartidisme, distorsiona una realitat plural que no queda reflectida, ni de lluny, en els resultats electorals. Per tal d’evitar aquestes perversions, el professor proposava adoptar no el sistema majoritari americà (és a dir, qui guanya, tot i que siga per un sol vot, s’emporta el pastís sencer –recordeu l’esperpent de les eleccions presidencials nord-americanes de l’any 2000 a l’Estat de Florida, que van aixecar a la presidència Bush Junior?-) sinó el de diputats per districte, amb polítics que han de rendir comptes als seus votants i no als “capitans generals” de les organitzacions en les quals militen, complementat amb el sistema de llistes obertes, per a que cap elector haja de triar a la força candidats que no li agraden. Afegia el nostre conferenciant que també caldria tancar el Senat si no se l’ompli d’un contingut substanciós lligat a la diversitat cultural i identitària.
Pel que fa al segon punt, l’Estat de les Autonomies ha resultat ser un complet desgavell, asseverava Segura, perquè la redistribució de les rendes ha empobrit certes àrees, abans pròsperes, en benefici d’altres i, en lloc de debilitar les aspiracions d’autogovern de les nacionalitats històriques, les ha enrobustit, atesos el greuges soferts (cas de Catalunya, en particular) . No és admissible, continuava el seu raonament, el fet de seguir buidant les caixes d’aquells que sempre han aportat més diners al Fons de Compensació Interterritorial. I just això (veges tu què curiós!) és el que pareixen els antics integrants de la Corona d’Aragó, és a dir, el País Valencià, les Illes, el mateix Aragó i Catalunya, en advertia. Hi ha, doncs, una distribució cridanerament irregular del pes de la càrrega impositiva, ens deia Segura, que afegia que qualsevol podia sospitar que, des de Madrid, s’empenyoren en aplicar una reescriptura dels Decrets de Nova Planta, dictats per Felip V després de la victòria borbònica en la Batalla d’Almansa, el fatal 25 d’abril de 1707; i ho afirmava perquè aquesta franja geogràfica és la que suporta la major càrrega fiscal del segle XXI, amb una enorme diferència respecte d’altres àrees de l’Estat, per no referir-nos a la resta de regions europees.
El tercer punt de l’exposició del nostre conferenciant destacava el inaudit grau de corrupció al qual s’ha arribat en l’actualitat a Espanya. La llista s’allarga fins l’avorriment, i no cal revisar-la perquè tothom se la sap de memòria. Tanmateix, el professor Segura ens prevenia del perill de posar tots el polítics en el mateix cabàs, una estratègia que utilitzen els tertulians tòxics d’una ultradreta “sense complexos” (o dit d’altra manera, llençada i desvergonyida perquè es sent impune), que proliferen com els esclata-sangs en la tardor. I cal adonar-se’n de que aquesta turmenta manipuladora s’intensifica a causa d’una Justícia que actua amb una lentitud exasperant, perfilava el seu discurs Segura.
Per acabar, destacava el nostre conferenciant l’absolut desprestigi de la Família Reial, protagonista d’un rosari d’escàndols, i del Tribunal Constitucional, ara presidit per un militant o exmilitant o simpatitzant o criptomilitant o protomilitant o veges tu a saber quins dimonis seria o és o serà aquest senyor de Múrcia, tan afecte al Partit Popular; un tribunal al qual s’ha reforçat recentment, per si no hi havia prou, amb una recomposició dels membres que integren un òrgan decisiu en la vida política i en la pau social d’un país, i que a partir d’ara trencarà qualsevol equilibri inclinant la balança, en termes de majoria absolutíssima, del costat de la dreta governant. Ja es pot endevinar, doncs, qualsevol sentència futura sense por a equivocar-se. I què dir dels responsables de la fallida del sistema financer i de la roina de milers i milers de famílies, d’uns càrrecs que damunt han convertit, amb l’ajuda dels encorbatats de torn, les trillonades de deute privat en un deute públic que haurem de pagar tots i cadascú de nosaltres –i els nostres descendents durant vàries generacions- a contracor?, es preguntava Segura. I la resposta fou que en aquests moments els esmentats intocables viuen millor que mai, amb unes pensions estratosfèriques garantides per uns contractes que ells mateixos s’encarregaren de blindar abans de que es destapés (o es volgué veure) el monstruós crim que havien comés. Vaja, comptat i debatut, un carnestoltes typically spanish, això, tenebrosament macabre.
Sí, resultà interessant la conferència del professor Antoni Segura; encara que, tal vegada, el nostre home no es va resoldre a cabussar-se amb el propòsit decidit de tocar fons. Allò cert és que alguns assistents, temptats d’aventurar-nos més lluny, ens quedarem amb les ganes d’arribar a ports menys turístics i xafigats. Bo, altra vegada serà.
I, be, aprofitar l’avinentesa per a recordar-vos que el proper dimarts 26 de novembre vindrà a les Rutes de la Xara, de la mà d’Eladi Mainar, el veterà periodista Miguel Ángel Aguilar, exdirector de “Diario 16” i de l’agència de notícies EFE, i actual articulista dels diaris La Vanguardia, El País y Cinco Días, així com expresentador y col·laborador de diferents noticiaris i programes televisius d’àmbit estatal, qui es presentarà amb la conferència “Transició o ruptura”. Li posarem unes atentes oïdes, sens dubte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada