U,
que s’entreté fent paràgrafs prou entrebesats i que, per un pur atzar, hi estava a
la conferència del mestre Aguilar (¿....?), no deixà d’escoltar, en contrast
amb allò que acaba de llegir sobre la xerrada d’aquest venerable home, un
discurs desembastat (després d’haver assaborit la nostra eminent estrella de la
Capital Central, segons ens informà una veu autoritzada, una bona paelleta i
potser, suposo ara amb juganera malícia, els posteriors digestius al calor
del més dolç sol d’hivern escampat sobre els nostre preciós paisatge); un discurs, deia jo, característic d’un digne representant
de l’establishment, amb el qual pretenia, crec, difondre una versió apanyada,
pròpia d’una barra de bar (de senyorets, per descomptat), d’un procés on es va
jugar tot perquè tot estava en l’aire (el pas del feixisme de Franco, un
monstruós assassí de masses, a una democràcia tutelada pels de sempre, com són
els d’ara mateix). I tot des de la perspectiva –la del nostre feliç
dissertador- d’una mena de còmic “enfant terrible” a l’espanyola, és a dir, (i
ara reprodueixo les inspirades paraules del meu company de cadira, qui,
carregat de sentit de l’humor, provocà el meu discret i apurat somriure) d’una
mescla de Mingote passat per Jardiel Poncela amb uns oportuns pessiguets “british”
d’un Winston Churchill de Chamberí. Vaja, un beuratge molt difícil d’engolir,
com podreu imaginar-vos.
El
cas és que, més enllà del plànol anecdòtic, no vaig escoltar res de res interessant.
M’agafaven a mi ganes de fer calça mentre sonaven aquestes ones heersianes
d’altres èpoques. Sí, un relat gens convincent, mister Mistera. Ah, i el dijous
5 de desembre la nostra eminència de les pàgines impreses ens anuncià que anava
entrevistar Rouco Varela. Bon profit li faci la seva penyora. Bé, aquests són els
amables periodistes que tenen accés a qualsevol mòmia egípcia.
Què
dur ets tu, diran alguns, quan durs i ferotges són els temps que travessem. Si
fins l’Ermita i el Calvari de Tavernes ens han furtat a aquells que sol els volíem
per a passejar relaxadament i fumar-nos uns cigarrets i escoltar el cant
encisador dels pardals... I això va a quedar així?, es preguntarà una minoria
alarmada de conscienciats propietaris populars. I jo li responc que, com no ho
sabem, caldrà immatricular-nos fins els calçotets per tal de què no ens els
lleven “in fraganti” a nosaltres, els ateus, doncs els creients, mentre, van
fent patrimoni i rastos de processons, una darrere l’altra, i acumulant i
acumulant i acumulant amb l’armada municipal a una vora i a l’altra de les
imatges, com té que ser. Sí, ¡visca la separació Estat-Església!, ¡visca!
Ah,
i jo, si accepteu un consell, les meves peces íntimes me les canvio tots els
dies, per si de cas, no vagi a quedar qualsevol rastre incriminatori en cas d’immatriculació
sobtada.
Roger Rodrigo Femenia
-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada