Europa (I)

 

Europa

I

RLl.: l’única manera de treure l’aigua clara de l’església és fer de la Fe Raó.
DA.: estic totalment d’acord, fer popular i a l’abast de tothom allò que l’església considera dogma de fe.
RLl.: fer de l’intractable una qüestió a la mesura de la condició humana, posar en horitzontal el dit sagrat.
DA.: humanitzar el saber en poder de l’església de la mà dels pocs que té en consideració, el gran Virgili.
RLl.: trob que és una bona elecció, i ens ve bé posar-lo en correspondència amb els nostres professionals de l’escriptura, tots aquells que dignificaren l’ofici i aplanaren el camí perquè la gent sabés de llur poder.
DA.: n’estic convençut que a l’ortodòxia únicament la podrem vèncer mitjançat l’exemple dels clàssics.
 
Fragment d’una conversa entre Ramon Llull i Dante Aligheri, en algun lloc de la Vall de Mairata. Occitània oriental. Els Alps italians. Vers s. XIV, inicis.

 

         
La base jurídica, expressada també literàriament, l’hem de cercar als clàssics llatins, que la litúrgia medieval va usar interessadament, i que la lírica trobadoresca va rescatar en totes les seues vessants, tot i afegir l’element clau: una proto classe social ascendent que es convertirà ja en proto burgesia en la literatura i les institucions catalanes dels segles XIV i XV.

Europa, signada a Roma el segle XX, comença a tenir consciència de si en dos moments concrets. La protecció i recuperació dels llocs sagrats (ss. XII-XV) i evitar que la Revolució Russa l’ocupara (s. XX).

El primer moment, que podríem matisar tant com vulguem, es caracteritzaria per l’aparició de l’individu que, en llengua vulgar, modalitza la novetat que representa l’antropomorfisme, front a una tendència majoritària que encara és deista. Al món dels trobadors s’enceta l’art de dir la veritat a través de la lírica, que Llull temptarà de codificar en la necessària demostració de l’existència de Déu, i que Dante i Petrarca reinventaran, activant així arreu l’anomenat Renaixement d’Europa dels segles XVI i XVII.

Llull i Petrarca

Des d’una franja que va dels Alps a l’Atlàntic, entre el Massís Central francés i els Pirineus i la Mediterrània, en Provençal, Català i Italià, s’escriu el preàmbul de la declaració de Roma de 1957. La primera koiné jurídica i literària de base tolosana (Aquitània, Gascunya, Tolosa, Llemosí, Alvèrnia, Delfinat, Provença, nord d’Itàlia –amb Florència com a centre- i Comtats Catalans –Urgell, Cerdanya, Girona, Barcelona) ja és una proposta transversal de nacionalitats i codi lingüístic unificat que preanuncia un projecte en comú, la consolidació de la cristiandat a partir de la figura de l’home, com a individu, que s’aixeca immens en la seua projecció sobre el món en runes d’ençà de la caiguda de l’imperi romà.

Entre Guilhem de Peitieu (1100) i Frederic III de Sicília i Ponç Hug IV d’Ampúries (1298), pel que fa als trobadors, amb l’expansió i assentament de la Corona Catalana (Jaume I i Ferran el catòlic, 1213-1468), respecte del català, i la irrupció del dolce stil novo (Dante i Petrarca, i ramificacions, Bocaccio, Chaucer, ss. XIII-XIV), situem, doncs, les bases de la recerca de la reinvenció de l’humanisme clàssic grec i romà.

Aquesta entrada provençal es retroalimenta en els cançoners del XIII i XIV italians, de professionals, i en les cites indirectes que la literatura catalana del XIV i XV mantenen. Per això considerem que el teixit jurídic i literari que sustenta l’Europa entre els segles XIII i XV en tres llengües és una línia de continuïtat que posa les bases de l’esdevenidor.

És un projecte polític (jurídic, religiós –tots són cristians- i creatiu) que fuig de l’anonimat, que caracteritzaria precisament la manca de projecte. Grans senyors o vassalls, tota la piràmide social que intervé ho fa públicament, de seu en seu, de cort en cort. És també un exercici del poder que no es priva de criticar-lo, en qualsevol de les seues vessants, i ho fa acollint al seu si els excessos que l’ortodòxia foragita. Aquest projecte meridional (respecte de l’ambició francesa) i mediterrani (en el sentit que inclou catalans i italians) dibuixa el mapa de la represa del món clàssic seglar, humanitzat i amb voluntat universalista. Entre els segles XII i XV, el sud de l’imperi carolingi pren les regnes i ho fa des de la formació més exquisida i elevada.

El Renaixement és la conseqüència directa, la concreció en el segles XVI i XVII d’aquest disseny. I el Romanticisme del XVIII la presa de consciència del septentrió. Aquí naix l’estat nació que coneixem i que serà la base de la signatura en el segle XX del Tractat de Roma.

La presa en consideració d’allò públic que travessarà Europa de part a part el segle XIX, conseqüència directa de les revolucions francesa i anglesa, juntament amb l’idealisme alemany, i desconeguda a Espanya fins la constitució republicana de 1931, té un origen en aquella tríada provençal, català i italià, que va del XII al XVII, successivament, incloent-hi el renaixement italià. Cal dir que l’anomenat Segle d’Or espanyol no aporta objectivament res a l’empresa comuna, més enllà que Gil Vicente i Lope de Vega també assajaran una literatura popular d’aproximació.

 

I aquest origen, tríada mediterrània, està fortament impregnat de l’atracció que des de sempre s’han exercit mútuament les dues ribes de la mar que ens bressola, grega, romana, bizantina, oriental i occidental. Quan Leonor d’Aquitània se separa del rei de França (aleshores un territori que exclou bona part de la franja atlàntica i pirinenca de l’actual) i es decideix per l’anglés, segurament ho fa enlluernada pel viatge a Jerusalem i Constantinoble. La forma amb què presenta al món el seu fill Ricard, futur Cor de Lleó, a la seu dels monjos de Sant Marçal a Limotges, seu també de l’encontre entre els tropus medievals de l’XI i el sentit del trobar i inventar dels trobadors del XII-XIII, ja denota i mostra a les clares una voluntat d’unificació europea, que persistirà al seu cap fins a la fi dels seus dies. Aquesta base d’una identitat comuna, en un primer moment, des d’un punt de vista cultural, té una continuïtat successiva entre Occitània, Catalunya i Itàlia, el mediterrani occidental.