El relat original de la tribu espanyola a través de CIFESA (III)

 

EL RELAT ORIGINAL DE LA TRIBU ESPANYOLA A TRAVÉS DE CIFESA

III

 

L'estranyament està servit. El cinema fundador del cinema espanyol, en la seva versió cifesiana, representativa d'una ideologia i d'uns orígens que duren, d'una cosmovisió col·lectiva que roman canviada a l'empara del crit "està de moda".

V Simposi Internacional de l´Associació Andalusa de Semiòtica. Almeria, 16, 17 i 18 de desembre de 1993, dins la secció Semiòtica, Cultura i Ideologies i Reunió Internacional In Memoriam Iuri M. Lotman, Universitat de Granada, Granada

Des que vam començar d’ensumar el cinema espanyol, a través d'una de les seves productores més reputades i significatives, hem tingut la sensació de confrontar-nos amb uns textos als quals havíem de fer parlar, que repetien en veu baixa, però perfectament audible, una mateixa cosa. Al principi no sabíem què era això que es negava a ser reduït a història, a ser domesticat en la narració del nostre propi comentari. Conscientment o inconscientment aquest crit de desassossec sempre retornava, idèntic a si mateix i no obstant canviat, enmig del nostre interès per concloure en algun lloc. Aquesta pròpia posició, la nostra, interessada ens impedia finalment de dominar, per mitjà de la tecnologia utilitzada en la història que teixíem, aquesta alteritat ostensiva, infinitat de l'escriptura intransitiva, que els textos “exposaven” amb tota la seva materialitat. La manifestació positiva de la seva queixa a ser reduïts a història era tan gran que vam decidir deixar-los oberts com a rostres altres evadits per sempre en la seva atrevida condició del de fora, on l'ontologia de l'Ésser no pogués assolir mai aquesta ontotopia cristal·litzada del text fílmic desplaçat del seu propi argument, ectòpia argumental, i que s'insistia a emplaçar en algun lloc de la tradició present, fins i tot projectant un futur prometedor per allò que, al nostre entendre, era terriblement real i irreductible: que els textos fílmics fundadors del cinema espanyol no parlen, sinó que sangloten una pèrdua, canviada de vestidures en cada cas, com vèiem, però, insistim, sempre idèntica: la Decadència d'Espanya. 

 

 

 

Cantada per la Literatura Espanyola des de Gracián fins a Ortega i Gasset, fins al punt d'haver de dedicar Juan Ramón Jiménez un poema a aquest últim agraint-li que hagi estat el que demana la fi de les històries de la història, el cinema espanyol venia a repetir allò mateix combinant estils gairebé personals, però tots centrípets, enfonsant-se cap a l'irresistible remolí de l'abisme interior: calia narrar urgentment l'Ésser cultural nacional com fos, la nostra témoignance, fins i tot recorrent als mitjans més moderns; o precisament per això, recorrent als massmedia; així, per exemple Audiovisual Español ‘93. És tan gran l'obsessió per posar ordre entre tants caos (caosmovisió), que s'està fins i tot disposat a tornar a exercir de talismà oracular per acabar d'una vegada per totes amb aquelles altres veus que es neguen a seguir el camí cap al centre, pudent i putrefacte, i es dediquen a dinamitar com poden la pretensió d'unitat, ordre, grandesa, d'aquesta estimada identitat nacional cultural espanyola que exigeix com a condició prèvia voler convertir-se en Papa, pare, de tots els espanyols.

 

 

 

Deliris de grandesa llavors (Fanés, 1989), quan Cifesa es va posar en marxa; deliris de grandesa ara, quan es narra la posada en marxa de Cifesa. Es que res no ha canviat en aquest país?, deia un crític dels anys trenta, referint-se a la continua revisitació de textos teatrals per convertir-los en èxits cinematogràfics; es que res no ha canviat en aquest país?, insistim ara, finat el '96, referint-nos a aquesta ceguesa que pretén fer moderns uns textos que estan reclamant a crit encès que els deixin en pau en el seu mite original. Perquè es tracta d'això, d'un relat original fundador de la tribu espanyola. Ja sabem que hi ha altres tribus, però l'espanyola és la més forta i desesperada alhora. De tàntal ha de ser la pena en veure la mel tan a prop i tan inútil el braç que la tempte d’agafar; braç doblement culpable: tan gran i tan inexpert: orgue que en la seva impotència vessa llàgrimes de semen. Si s'és un nan, una tribu petita, gairebé se'n pot oblidar un de modernitats i fer-se directament postmodern, però sent una tribu que gairebé hagués pogut assolir les modernitats d'altres estats europeus, la pena i la desesperació es fan grans i insofribles, i per això se segueix furgant en el mateix: escriure una història del cinema espanyol que classifiqui gèneres, escoles, autors; que continuï fent sèries, conjunts, etcètera, com si aquí les coses funcionessin igual que en altres llocs. 

 

 

 

Una història que col·loca l'atipicitat del cinema espanyol en la manca d'interès, en la destrucció del patrimoni, en la manca de records, en la impossibilitat d'accés al poc que hi ha. Plors i més plors de nen entremaliat de bolquer papal, per no admetre finalment l'única atipicitat possible del cinema espanyol: la seva entelèquia inherent, la seva repetició incessant del plaer pel passat. Així les coses els pegats s'inventen i cremen a les mans. De la historiografia espanyola se'n podria salvar gairebé tot, excepte les voluntats messiàniques i missioneres. Si observem breument el posat de manifest per Cifesa es podria resumir així: cant líric de la Decadència durant la República; cant èpic de la Decadència durant l'Autarquia; cant epigonal de la Decadència i agònic per no sentir-ho ja com a propi durant els anys d'obertura del règim. Cant de la Decadència, idealisme, metafísica del poble que busca a la seva terra les seves arrels (com els nazis) i a l'aire els seus somnis (com els feixistes). Tot el goig d'allò per dir reduït a allò dit urgent, obsessió pel qual no transita el símbol i cau en la blanca raó. Així, la cinematografia (i ara la historiografia) fundadora del cinema espanyol. Fins quan?

Josep Franco i Giner


Referències bibliogràfiques

ARENDT, H. (1974). Los orígenes del totalitarismo. Madrid: Taurus.
DUSSEL, E. (1974). Método para una filosofía de la liberación. Salamanca: Sígueme.
FANÉS, F. (1989). El cas Cifesa: vint anys de cine espanyol (1932-1951). València: Filmoteca.
FRANCO, J. (1997). «Apuntes para una Semiótica de la Deconstrucción seguidos de una aplicación práctica sobre el cine de cifesa: entre el mito y el onanistrón cyburgués» En Signa 6, Revista de la Asociación Española de Semiótica, 239-258. Madrid: UNED.
GIRARD, R. (1982). El misterio de nuestro mundo: claves para una interpretación antropológica. Salamanca: Sígueme.
___(1983). La violencia y lo sagrado. Barcelona: Anagrama.
LARUELLE, F. (1980). «Irrécusable, irrecevable». En Textes pour Emmanuel Lévinas, F. Laurelle (ed.). París: Jean-Michel.
___(1980). «Au-delà du pouvoir: Le concept transcendental de la diaspora». En Textes pour Emmanuel Lévinas, F. Laurelle (ed.). París: Jean-Michel.
LÉVINAS, E. (1976). Noms propes. Montpellier: Fata Morgana.
___(1977). Totalidad e infinito: ensayo sobre la exterioridad. Salamanca: Sígueme.
SÁNCHEZ MECA, D. (1989). En torno al superhombre: Nietzsche y la crisis de la modernidad. Barcelona: Anthropos.
___(1996). «Del egoísmo a la hospitalidad: Lévinas o la intempestividad de un pensador judío». En Signa 5. Revista de la Asociación Española de Semiótica, 61-80. Madrid: UNED.
SÁNCHEZ-VIDAL, A. (1991). El cine de Florián Rey. Zaragoza: Caja de Ahorros de la Inmaculada.
SCHMITT (1958). «Nehmen, Teilen, Weiden». Verfassungslehre. Berlín: Duncker und Humblot.
SERRES, M. (1983). Rome: le livre des fondations. París: Grasset.