L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR:1.717
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 33.776

dimecres, 9 d’octubre del 2024

El "9 D'OCTUBRE, DIA DEL PAÍS VALENCIÀ" a través del temps i fins a l'aprovació de l'Estatut

 

 El 28 de setembre del 1238, l’emir de València Abū Jumayl Zayyān es va rendir a l’exercit de Jaume I. L’endemà 29 de setembre, dia de sant Miquel,  es podia vore el penó del rei, quatre barres sense blau, hissat i onejant a la torre de «cap a la mar» de la muralla de València com senyal de rendició.

El dia 8 d’octubre de 1238,  Jaume I era al campament de la Russafa, i veia com el darrer emir, Abū Jumayl Zayyān, abandonava la ciutat. El rei, a canvi del lliurament sense lluita,  va atorgar-los 10 dies per marxar amb les seues pertinences. Tot just marxar, l’endemà 9 d’octubre, Jaume I amb el seu exèrcit va entrar a la ciutat.  Era el dia de Sant Dionís, i Jaume I convertia la mesquita,  una meravella arquitectònica construïda sota la direcció del mestre d’obres ‘Abd Al·lāh ibn Sa‘īd, en església perquè esdevingués catedral sota l’advocació de Santa Maria.

 

Penó de la Conquesta hissats pels musulmans de València en senyal de rendició a Jaume I

I se n’anaren els àrabs i vingueren catalans i menys aragonesos, però allò de fundar tot seguit un nou regne res de res. Va ser amb el temps quan va quallar allò de regne, però no va ser el 9 d’octubre. Durant molt de temps, els d’Aragó pretenien annexionar València al seu regne, però els catalans majoritaris s’hi negaren. Algunes ciutats reials es regiren pels costums catalans i altres pels aragonesos,  i la solució va ser donar uns  furs nous, primer a València ciutat, que a poc a poc anaren fent seus les viles reials, fins i tot les que es regien pel fur d’Aragó, moltes en l’actual província de Castelló, fins a crear un regne amb furs propis.

No va ser cosa d’un dia, i van haver intents de canviar la cosa, i així arribem a les corts de Sogorb-València del 1401-1403 i amb el rei Martí I «l’Humà», quan encara el justícia d’Aragó va pretendre estendre la seua jurisdicció sobre València però... la cosa no va canviar.

I el temps passa per a tots. Ja feia un centenar d’anys que la mesquita s’havia convertit en església,  per diversos problemes sanitaris la gent passava fam i calia fer alguna cosa. El Consell de la ciutat, en 1338, va tindre la idea de fer una processó per aplacar la ira divina  i alhora servirà per celebrar la incorporació de València a la cristiandat per la “misericòrdia de Déu”.

Abans el cronista Ramon Muntaner, havia demanat una celebració a València en homenatge a Jaume I: “Per què suplicaria a mon senyor lo rei d’Aragó que fos gràcia e de mercè sua que ordonen ab los prohòmens de la ciutat de València, que el dia de Sent Miquel tots anys se faés professó general en València per ànima del dit senyor rei Jaume I”.

Muntaner volia un homenatge a Jaume I el 29 de setembre, quan per primera vegada va onejar la senyera sobre València (el Penó de la Conquesta), però els que manaven a València en 1338 preferiren la data del 9 d’octubre. Regnava Pere III el Cerimoniós (o si voleu II en numeració valenciana), les autoritats demanaren permís al rei, aquest accepta, però ell no eixiria a la processó i d’ací la presència de la senyera, en representació del rei, i tot el cerimonial que envolta la seua baixada de la Casa de la Ciutat: la senyera no s’havia d’inclinar perquè representava el rei.

Els jurats i consellers del cap i casal organitzaren una processó des de la catedral fins a l’església de Sant Vicent Màrtir. Hi participaren els bisbes de València i de Sogorb, encarregat del sermó, en perfecte català, i l’ofici litúrgic. València tenia una església valenciana, no espanyolitzada i espanyolitzadora, com tindrem segles més tard.

Així  any rere any fins que Alfons IV, III amb la numeració valenciana i dit el Magnànim, va deixar instituïda la festa per sempre: convocada per un pregó amb recorregut de la processó de la catedral a l’església de Sant Jordi, patró que va ser del Regne fins el segle XVIII, i des d’allà tornava a la catedral. Amb una festa institucionalitzada apareixen elements populars, el costum dels dolços, els piulets i tronadors embolcallats en mocadors, per a regalar a les enamorades. 

 

Figura de Sant Jordi del retaule del Centenar de Sant Jordi (dit també Centenar de la Ploma) València 1400. Actualment està al "Victoria and Albert Museum". Els valencians vam tornar a perdre, ara el retaule d'una institució.

El “9 d’Octubre”  s’incorporà al calendari festiu de la ciutat de València, no de tot el Regne. Oriola a imitació de València en el 1400 instituí el dia 17 de juliol que recorda la conquesta cristiana, amb passeig de senyera inclosa (sense blau).

La processó religiosa era un bon moment perquè els magistrats municipals i els estaments ciutadans exhibiren les millors gales desfilant amb la senyera, quatre barres sense blau. Cal reparar la història dels valencians i reconèixer la simbologia històrica valenciana.

En temps dels Àustries i dels primers Borbons

Si fem un salt en el temps, i ens anem al temps dels Habsburg o Àustria, en 1538 les autoritats valencianes celebraren el tercer centenari de la conquesta de València.  En època foral el “Sermó de la Conquesta” o “Sermó de les Espasades” era pel matí i a la vesprada la processó, encapçalada pels oficis i mestres, amb l’estendard, els membres del Centenar de Sant Jordi (o de la Ploma), la companyia de ballesters i arcabussers del municipi fent sonar els tabals i la senyera reial -sense blau- i la de Sant Jordi. Tot seguit els frares dels ordes mendicants de la ciutat, els capellans locals, el bisbe de Sogorb i l’inquisidor de la ciutat, seguits pel bisbe auxiliar de València, el virrei Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i darrere el governador general i el mestre racional, la comitiva municipal, amb el justícia criminal portant la senyera, envoltat pels jurats i els advocats de la ciutat que sostenien els faldons. Després desfilava la noblesa, cavallers i burgesos amb riquesa i al final s’hi el poble. Tot el recorregut engalanat amb flors,  herbes oloroses i atxes.

L’antic Regne va existir fins que el borbó Felip V un 25 d’abril del 1707 va desfer el nostre exèrcit a Almansa. Ens envaïren, cremaren Xàtiva (19 de juny) i el 29 abolits els Furs. El Regne deixà d’existir. Destruït el Regne, el 9 d’Octubre va perdre importància.

Les autoritats del 1738, o siga els valencians borbònics, volgueren festejar 500 anys de l’entrada del rei Jaume a la ciutat i organitzaren un 9 d’Octubre que va ser sense rastre de la tradició foral i sobretot religiós. El capità general, el francès Claude Abraham de Tubières de Grimoard, la màxima autoritat borbònica del Regne, declinà la invitació a participar en la processó, però si que la va autoritzar i els valencians pogueren traure la senyera que, segons consta en la documentació de l’època, era “de tafetán carmesí con las barras de Aragón de gaza de oro sobre cartolina, en cuyo remate tiene una celada coronada y sobre ella un murciélago”. Que estranyes són les fonts històriques: No en parla res de blau. 

La celebració del segle XIX fins al franquisme 

Un nou salt en el temps ens porta al 1838, sisè centenari de la conquesta de València, amb una cerimònia on participaren les autoritats dites “constitucionals”, la Milícia Nacional (ja amb la rojigualda per bandera), música, carros triomfals decorats, gegants i cabuts, etc. En la nova Espanya liberal, això del sisè centenari no anava més enllà del “regionalismo bien entendido”. Ja s’havia partit en províncies el país, es perderen els valors patriòtics del 9 d’Octubre però no els costums populars: les piuletes i tronadors!

 

Estatua de Jaume I al Parterre
 

Cal dir, perquè tindrà molt a vore a tal com es fa l’actual celebració del 9 d’octubre, que per solemnitzar el sisè centenari de la mort de Jaume I, en 1876, a iniciativa de Teodor Llorente se li erigí una estàtua al Parterre, esculpida en bronze pel català de Barcelona, Agapit Vallmitjana i Barbany. L’estàtua, al Parterre, fou inaugurada el 20 de juliol de 1891 i a l’endemà una manifestació cívica vespertina es dirigí des de l’Ajuntament al Parterre per a homenatjar el rei Conqueridor. A la marxa participà la Guàrdia Civil i l’exèrcit espanyol. I es va traure la senyera,  que baixà als sons de l’himne espanyol des del balcó de l’Ajuntament. L’acte havia perdut tot el sentit de l’homenatge al rei fundador. Tot i el valencianisme naixent, l’espanyolisme, des de les institucions, s’apropià de la festa valenciana, que servirà a partir d’aleshores al 9 d’Octubre.

En època de la II República espanyola, la corporació municipal, acompanyada de la banda de música i de la nova senyera amb blau que havia manat fer l’alcalde marquès de Sotelo (1927-1930), dipositava cada 9 d’Octubre corones de flors al Parterre. Així i tot, les autoritats republicanes, tan espanyoles, arribaren a prohibir el 9 d’Octubre de 1934.

 

El franquisme treia en processó el Penó de la Conquesta

Després la guerra civil, i des de 1943, l’Ajuntament de València celebrava el 9 d’Octubre com a festa local, i els franquistes aprofitaren per a honorar la División Azul (1953) i altres actes fins convertir-se en una manifestació d’homenatge al règim (1975). Realment el franquisme convertí el 9 d’Octubre en un dia d’exaltació nacional-catòlica però, ja mort el dictador, la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià (sí del País Valencià) el setembre del 1976 proposà que la festa local de la ciutat passara a ser Dia Nacional del País Valencià. A l’any següent, el Plenari de Parlamentaris del País Valencià acceptà la proposta i es convertí en la festa autonòmica  que ara tenim.

El 9 d'Octubre durant els primers anys de la democràcia 

La celebració dels 9 d'Octubre del 1977 ençà ha estat plena de problemes. S'assenyala eixa data del 1977 com la del naixement del "blaverisme" amb els primers insults als parlamentaris Francesc de Paula Burguera i  Emèrit Bono. Tres dies abans havien atemptat contra Miquel Grau a Alacant, i mesos després es va atemptar amb una bomba la impremta de la revista "Valencia Semanal". 

 

Josep Lluís Albinyana,president preautonòmic del Consell en la dècada dels 1970. De fermes conviccions valencianistes, hagués estat un gran president, però va ser abandonat pel seu partit, el PSOE.
 

A partir d'ací, i amb les actuacions de l'extrema dreta, la intoxicació de publicacions com Las Provincias i amb una UCD cada dia més en contra de tot allò que fos reivindicació valenciana, arribem al 9 d’Octubre del 1978: El president preautonòmic, Josep-Lluís Albinayana, del PSOE, era interromput en el discurs institucional per insults de l’extrema dreta; a l’Aplec del País Valencià que se celebrava a la plaça de bous i amb una assistència sobre 30.000 persones esclatava una bomba als lavabos, la llibreria Tres i Quatre  era atacada amb còctels molotov i centenars de persones assaltaven el Palau de la Generalitat per a retirar la bandera del Consell preautonòmic, amb l'emblema del Consell enmig, i que consideraven catalanista.

L’any següent, 1979,  el 9 d'octubre va ser més violent: l'alcalde de València Ricard Pérez Casado i el president de la Diputació, Manuel Girona, eren agredit  per militants del blaverisme, que colpejaren altres regidors en la processó cívica. L'exalcalde franquista Miguel Ramón Izquierdo, referent de l’extrema dreta a València, celebrava la crema d’una senyera al balcó de l’Ajuntament. 

Cal parlar, abans de res, del seguit de fets que determinarien la violència de la Diada: no feia un any que s’havia aprovat la Constitució espanyola, i el mes d’abril d’aquell 1979 Josep-Lluís Albinyana havia dimitit com a president: abandonat pel PSOE s'havia quedat sol, defensant una autonomia de màxims, com la de Catalunya, Galícia o el País Basc davant un PSOE (ja fusionat amb el PSPV), que cedia i acceptava el gir centralista promogut des de Madrid i assumia el marc simbòlic del blaverisme per a tot el País Valencià.

 

Una imatge de la manifestació del 9 d'octubre del 1977

 

Va ser el temps del pacte a Madrid entre la UCD d’Abril Martorell i el PSOE d’Alfonso Guerra, on desmuntaren tot l'esperit reivindicatiu per una veritable autonomia que era el que volíem els valencians i valencianes, com queda dit i demostrat en la gran manifestació de 800.000 persones el 9 d'octubre del 1977. El pacte PSOE-UCD, va blocar l'accés del País Valencià a una autonomia de primera. Va ser com una estratègia de colp d'estat, una primera aplicació de l'article 155 de la la recent nascuda Constitució.

Al  final la valenciana va ser una autonomia per la via de l'article 143, no del 151, que era de les màximes competències, i va resultar un "estatutet" descafeïnat on s'adoptava l’Himne de l’exposició com a himne oficial, l’oficialització de la bandera amb la franja blava de la ciutat de València per a tota l'autonomia, acceptar la "llengua valenciana" i canviar el nom del nostre territori a "comunitat".

A partir d'ací la història és massa coneguda. Bona diada del 9'Octubre,  Dia del País Valencià.

NOTA: Llibres de consulta per conéixer més, i saber el perquè som una autonomia de segona fila, no se'ns ha reconegut mai que som una "nacionalitat història" i les causes, sempre en clau de Madrid.

 L’anticatalanisme al País Valencià: identitat i reproducció social del blaverisme, de Vicent Flor.

La violencia política en la Transición valenciana (1975-1982) de l’historiador Borja Ribera.