Tecnologia i Cinema

 

 

Tecnologia i Cinema
 
I

 
Les veritats valen el que el consens. Quan el cinema va començar la seva marxa, ningú, o pocs, donava un duro per ell. La seva relació amb l'esfera de la ciència i de la tecnologia es reduïa a l'entorn dels germans Lumière i algun que altre corresponsal que van copsar en el cinema la possibilitat de veure i donar a entendre al món coses des de la posició del positivisme imperant. Eren els temps anteriors de Memòries d'Àfrica, dels grans colonialismes, el punt àlgid en la construcció del subjecte blanc, occidental, mascle. El cinema era una immensa lupa amb què mirar i observar a l'altre en la seva alteritat més ostensiva. Entre aquest cinema verista, notarial, no obstant això, no faltaven versions espectaculars, summament inversemblants per a uns ulls d'avui, que eren consumides com versemblants, a tall de propaganda del món en expansió en detriment de l'altre colonitzat. Un artefacte perfecte de reproducció de la naturalesa en moviment (també de la quieta, viva o morta, de la qual venien ocupant-se la fotografia i la pintura en les seves diverses modalitats) mai vist fins llavors, això era el cinema.

 

"Out of Africa o Memòries d'Àfrica". Robert Redford i Meryl Streep en un descans del rodatge dirigit per Sidney Pollack

 
El cinema, en el seu vessant més objectiu, còpia del món, va interessar molt poc a l'acadèmia i els seus protagonistes. Pocs anys després es convertiria en el lloc de la persuasió, el punt de trobada de les mirades on venia a coincidir tot el saber hermenèutic, intersubjectiu, la veritat. El seu vessant subjectiu, la més espectacular i mostradora a l’ensems de la seva artificiositat, la meliesiana, tindria, potser passats uns primeríssims i poquíssims anys, la seva fi definitiva per a deixar pas al model narratiu dominant. El sentit compartit, els significats, això és la veritat, per a les ciències de la naturalesa. Ja fa temps que sabem, però, que cap art, i tampoc el cinema, reflecteix la realitat, sinó que la construeix. De fet, en aquesta construcció intervenen molts factors (mitjà, producció, percepció), però sempre, en l'elaboració de qualsevol discurs, cal un jo intercanviable, tal vegada indicible, present encara que com absència. És precisament aquest monstre del qual cap cosa es pot dir, però que tot ho ocupa, qui més va saber aprofitar que el cinema, en els seus inicis, més que un objecte on veure’s, era un dispositiu amb què mirar. En aquesta nau de bojos cada espectador podia fer de guia, tots alhora, sense que l'estructura del casc de la nau es ressentís. Per a un subjecte de terra ferma, de paraula fossilitzada, el viatge valia la pena.

 

 

"...tampoc el cinema, reflecteix la realitat, sinó que la construeix". (2001: Una odissea de l'espai. Stanley Kubrick)

 

 
 
Apareix així la narració fílmica en el seu aspecte més vertader, comprensiu i consensuat, feta convicció. La Tecnologia és un intermediari entre els elements que participen de la captació del món. Cadascun d'aquests elements, mitjà, producció, percepció, està compost al seu torn de raons tecnològiques. Una raó tecnològica és una peça minúscula de l’episteme d'un temps i un espai. Les raons tecnològiques imposen, en cada tram de context, una manera de veure, una manera de fer i un mitjà d'interacció. La Tecnologia ho impregna tot, però no de la mateixa manera. La realització del cinema durant més de la meitat del temps del seu temps va basar les seves expectatives de sentit en el reconeixement del món a partir de l'objecte textual referit al film. El reconeixement funcionava com un formiguer que s'estengués de banda a banda del món nascut de Grècia i Roma, de la Bíblia i d’allò idèntic a si mateix. El cinema és pensat com un procés industrial, artístic a cinc veus, capaç de regir mirades.

 Josep Franco i Giner