L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR: 1.787
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES:13.613

dijous, 17 d’agost del 2023

Confinament 47


 
La memòria il·lumina escletxes segellades del passat, com els noms de la infantesa saluden el retorn de la llum als venerables ancians en la ceguesa; fill meu, sigues benvingut a casa.
Laertes a Ulisses (en una versió revisada de la Odissea, d’Homer). Anònim i Desconegut


El Far del Regrés

I

 
 
Tot d’una que em vaig topar amb Pere Ignasi de ses Puces vaig saber que m’havia de protegir els narius, l’olor és, segurament, un dels passadors més afinats que posseïm els humans per trobar el camí de tornada, i aquell dia no va ser diferent d’aquells altres ja llunyans en què quasi a diari me’l trobava de camí a les vinyes, justament en passar per davant del seu taller a l’aire lliure de vidre d’art, llengües en forma de caragol ajustades a les superfícies que les havien de sostenir, aèries esferes despenjades de finíssimes agulles, una mena de jocs impossibles que l’habilitat amb el foc generava incansable, un art, el de Pere de ses Puces, si no efímer, quasi, de tan fràgil com es veien les andròmines escampades pel terreny que feia de museu, ocupat, també, per una infinitat del tot incommensurable de puces, moltes més que la ciutat de les llums hostejava un temps, tantes, la memòria és insistent a l’hora de petrificar les ocasions doloses, que en aquella visita, la primera i l’única, la visió dels vitralls tot d’una es va convertir en una sensació estranya de picor incontrolable a la qual es va afegir la companyia de l’artista capficat en aconseguir de vendre’m alguna peça de l’exposició i, clar, olor i picor varen fer un tàndem tan compacte que, cames ajudeu-me, vaig eixir d’allà a corre cuita, l’home espaordit de veure’m, literalment, fugir de ca seva, d’ell, i del món pròxim, però aquesta vegada vaig ser ràpid, extremadament veloç, l’epidèmia em va ajudar, la màscara em va tornar invisible als ulls de furó del de ses Puces, i l’esquiví.
 
 


II


És el saber inalienable el que il·lumina el sender del retorn, una mena d’armadura cosida al cos, com la por del nin, de la qual no et pots desprendre si no és afegint la pell de propina, és la memòria impresa en les paraules prohibides, inviolables pel tabú d’allò que no es pot mostrar, són les costures treballades a l’hora foscant dels capvespres de la cambra, entre la vida compartida d’aquella brigada de dones consagrades a la casa, és el gest del desassossec de cada dia en dirigir-se al tall, és la solidificació de les engrunes del desfici fetes rovell als dedins de les escletxes, però també és la glòria anterior a tenir-la per defecte, aqueixos moments en què ha estat possible la desmemoria i els encontres són traçats de fresc, invitacions al gaudi sense despesa imposada, és el saber que s’escola de franc i que no es pot ensenyar si no és amb l’observació silenciosa i apartada del gest, ser-ne capaç de representar-se altrament que ser, és el ressò que va engolfar-se en la mirada quan el món es va presentar com és, fred i estrany, un aspirant a zòster perpetu que malmet l’estar, aqueix saber no te’l pots permetre, et ve a sobre i roman indiferent al pas del temps, són travesses que naixen en les jàssenes de les emocions, les olors de la mare, les febrades dels virus, les absències del pare, la separació dels útils que t’han construït, la pèrdua de les paraules primeres d’aixopluc, la intempèrie absoluta, el blanc d’abans del caliu, i tanmateix el sender l’has de recórrer, t’has de deixar dur per les inclemències que una rere l’altra t’acompanyaran en els trams en què se divideix el contínuum de què està fet, el saber.


 
III


Els borinots han habitat ca nostra, crec, des d’abans d’instal·lar-nos nosaltres, a Consell, en un espai que, provisionalment, primer de la reforma, era un annex del corral on s’estaven les gallines i, potser, algun conill de poc recorregut, refugiats recònditament en un minúscul amagatall fet expressament on solament una ànima d’aquelles dimensions exactes s’hi podia encabir, i posteriorment, modificacions de la nova planta, igualment en una biga de fustam que li fa de suport al capell entaulat de la bugaderia, justament la que fa de frontera entre l’interior i l’exterior del recinte, la qual cosa l’obliga a traspassar cada dia d’anades i tornades la porta de làmines típica de les cases mallorquines, però no ho fa per qualsevol nivell, sinó, amb una escrupolositat i execució que molts aparells mecànics ideats per l’home voldrien admetre, per la fusta justa que el condueix a ca seva, de manera que aterra, s’enfonya, pel lloc que les coordenades magnètiques li indiquen, i no per cap altra alçada, i veure-ho, observar com una mena de pèndul esfèric tempteja l’aproximació i la penetració a la nau mare és, cada dia, m’heu de creure, assistir a una seqüència de ciència-ficció de la més exquisida factura, i em sé, com el borinot, il·luminat pel Far del Regrés, invencible.
 
Josep Franco i Giner