Les processons

 

Les processons

A Joan Fuster (25è aniversari de la seva mort)*

II

Tard o d’hora, la pàtria submergida surt a la superfície i reapareix[...]. La justa protesta contra el fet persisteix per sempre més. El robatori d’un poble no prescriu mai. Aquestes altes tracamanyes no tenen cap futur. No es pot treure els senyals a una nació com si fos un mocador.

Els Miserables [Tercera part. Llibre quart (Els amics de l’ABC). I Un grup gairebé històric] Víctor Hugo

Volum II. Brau Edicions, 2002 Girona.

Les processons, les desfilades militars també, tenen un efecte narcòtic sobre els ulls que se les miren, una mena d’enlluernament aplanador de les diferències i els matisos que, de primeries, pot haver entre el públic, tan divers com aquest vulga ser. Es produeix una mena de germanor implícita a la qual es fa difícil de sostreure’s. És igual que assistim a un acte cultural que a un partit de futbol –que n’és una variant. Hi actuen els díctics de l’ara i l’aquí per sobre d’altres consideracions, malgrat la presència siga del tot accidental. S’actua, aleshores, com faria Dante davant d’una bellesa angelical, agenollant-se, enlloc de fer el que Petrarca faria, cantar. La diferència rau en què el primer és abduït i el segon participarà de la modificació de la narració, inaugurant els Boccaccio i els Chaucer. 

 

 

Insistir en les processons i les banderes a mitja alçada, en senyal de dol per la mort de Crist, i confondre el que poden ser, amb total respecte, creences d’uns quants, per molts que en siguen, amb corrues on participen estaments estatals oficialment, com ara l’exèrcit, i fer de l’estat de dret una cofurna de castració i de claustre és convertir l’espai públic en escena perquè l’església l’ocupe privadament i en exclusiva, és tornar als temps anteriors als Voltaire, Diderot, Jean-Jacques, restablir la tisi que un dia va assolar Europa i la va despoblar de vida. Veure la ministra de defensa encapçalar qualsevol d’aquestes desfilades, la més fervent d’entre les escollides que posseiran al Crist, és cancel·lar la democràcia, és pretendre que la civilització, ara i aquí, es congele. És voler fer-nos a tots de raça lleonada, malgrat hi haja aquilins, a tots sicambres entre romans, de línies arrodonides, i obviar la moreria que ens és constitutiva. 

 

 

 

 Les processons són, a més a més, cofurnes de delictes, coves on es couen discriminacions, per tantes raons obscures, sexe, condició social, raça, creences, filiacions polítiques, ideologies, i cau d’ocasions per realitzar-ne d’altres a l’abast, robatoris, tocaments i assetjaments –fins i tot violacions, segons que hem sabut, fugides d’estudi, voreres que condueixen directament als soterranis més foscos de la societat, gregarisme de malfactors, reproducció de marrecs d’edat avançada, una mena de club social d’argots de fatxendes en contacte amb les sagristies més tavernàries, de més solatge, aquelles que conserven els passos dels artistes més reconeguts, més conservadors, més d’oli de teca, de relleus més arrodonits, més sensuals, els més allunyats de qualsevol traça d’orientalisme, més de croada de guerra santa, que rememoren la mort, la sang, les tortures, la verge, sabors, tots, adients i agradosos als vampirs (contra els quals no tenim res, vaja dit de pas). 

 

 

Atac al palau de la Inquisició (1820) de Barcelona després de proclamar-se la Constitució liberal en el regnat de Fernando VI

 

I així, obnubilen la visió dels transeünts, en una mena d’abducció que s’alimenta de la histèria col·lectiva, un lloc buit que cal emplenar amb el verí més a la mà que hom puga trobar, una mena de parèntesi generalitzat de la vida quotidiana que permet maniobrar als més espavilats, sempre els mateixos, aquells que usen els mitjans públics, els que siguen, per guanyar posicions, per avançar silenciosament, per als interessos personals. Espanya ha estat, des de l’edat mitjana, de processó, i amb les incorporacions a la força d’altres nacions –Catalunya, per exemple- no s’ha estat d’afegir-les obligatòriament al mapa dels nouvinguts, malgrat les inquisicions no hi foren ben rebudes als nous territoris, i ha obviat les peculiaritats i els matisos que hi poguessen haver. Per això encara plana allò de l’escolta Espanya! del Maragall, com si res, perquè no hi ha millor sord que qui no vol escoltar. Per això encara s’exigeix una bilateralitat per part d’alguns, i un adéu –ressò d’un temps- per part d’altres. El que ja és un fet és que Catalunya ja no hi vol desfilar més.

A tall de recopilació, a Europa s’enceten noves maneres de fer (França es farà més ‘participativa’, Anglaterra més ‘fragmentària’ i Alemanya assumirà ‘responsabilitats’), la qual cosa deixa marge ‘per decidir’, i en alguns llocs de l’Espanya ‘comunitària’ ja no fan comptes de continuar desfilant. EE.UU. s’ho mirarà una mica des de les grades. Al cap i a la fi, aquesta és la vocació de l’espectador del futbol americà que és Donald Trump.

Josep Franco i Giner

 

*Escrit pel maig de 2017