De l'exili del centre

De l'exili del centre


II

El conte del paradís ens concerneix i en realitat, com en el cas del cinema dominant envers l’ "estatut de territorialitat", no fem més que intents per a tornar a l’essència mitjançant l’adulteració del centre. Un bastard que ens barreja a tots, uns més iguals que altres, i en aquest construir-nos el nosaltres centrat torna a començar amb les exclusions. Centre de bastards que reneguen del seu origen i li neguen a l'altre centrar-se i adulterar-se. Per què no una degeneració de centres en perpètua constel·lació? Perquè la condició de possibilitat de l'existència del centre és l'existència d'aquests altres bastards. Tenir-los allunyats d'ell en la seua alteritat ostensiva o reduïts a res, com la pols li permet al centre d’ésser en la seva Identitat Indiferent, però gens Desmenjat. 

 

Frankenstein - Edison

 

El cinema també va expulsar els seus bastards. Ho va fer amb Méliès i el seu concepte de cinema de fira, màgic i fantàstic, d’hipertextos i intertextos multiplicant-se com notes musicals enfrontades a cares balladores que sabien mirar i veure, i en aquesta pràctica radicava el seu saber. Ho va fer amb Lumière i el seu concepte ‘realista’ del cinema. Fins i tot podríem dir que ho va fer amb Edison, un gran bastard, i la seua imaginaria creació de vida, un Frankenstein de somnis. Ho va fer amb tots aquells que proposaven un text discursiu i va acollir només a aquells que el varen fer relat. Va Expulsar del seu si a aquells que volien saber i va conservar als seus endins als qui podien assumir en la seva representació que, en el seu deliri imaginari, li treien al text les respostes precises a les seves justes preguntes. Però només això, res més. El centrat de l'espectador en la imatge i el centrat de la pròpia imatge van convertir en cec d'orella a l'espectador, que, en la seva alienació, gaudia de les dues línies d'acció i penetració proposades pel sistema de Representació: la posada en escena i la posada en sèrie. Homogeni i coherent, aquest sistema proposa la Identificació en el plànol paradigmàtic i la Continuïtat en el plànol sintagmàtic. Identificació i Continuïtat, més d’allò meu allí en això que em centra i que segueix creixent-me i creixent-se. Més d’allò idèntic a mi en continu frenesí. Finalment, les dues línies possibles (una més delirant, l'altra més racional) es van fondre en el que ha estat anomenant-se Sistema Clàssic, abans MRI (Model de Representació Institucional). Al preu caríssim de nombroses exclusions i a canvi d'incloure/construir un consumidor massiu que permeti la pervivència en el seu si del mateix. Nombroses Maneres de Representació es van quedar en el camí i cada dia més ordre mundial un únic (hegemònic) Model va sobreviure, i d'ell se’n diu que escriu la Història del Cinema. Però, quina Història? Potser la del creixement perpetuo de l'Idèntic i el Continuo que em deixa ser en la meua mateixtitat* un imbècil? A Griffith, per exemple, abans pare i patriarca del cinema, ara se li nega el pa i la sal. En comptes de centrar-se en Griffith hauríem de centrar-nos en alguna cosa així com ara la Manera de Representació Griffithiana, i veuríem com ni va ser sublim abans, ni ara rebuig.

 

Griffith amb barret en el rodatge d'Intolerancia

No hi ha cap cosa a escombrar excepte el centre. Cap al centre es va conduir el ramat i va ser exterminat. Cap al bosc de grèvols es van dirigir multitud d'opcions, i allí van ser sistematitzades, jerarquitzades, catalogades, serialitzades, estandarditzades, normativitzades, verticalitzades, estudiades i anul·lades. Moltíssimes. Unes altres, menors i sense representar cap risc per al centre, van sobreviure en la seva perifèria. Va haver-hi fins i tot qui va pensar d’adquirir i assumir aquell centre i domesticar-lo, convertir-lo en altra cosa, però el pes de la seva buidor li va deixar fredes les mans i aquest li va caure trencat als peus després de provar fortuna per una de les seves línies. Aquest va ser el cas del model analític constructiu del muntatge soviètic. En general, el Cinema, la seva història i la seva pràctica, ha estat això, la del centrat i rentat d'allò altre per escriure. Hi ha hagut intents de re-centrat i re-rentats (centrifugats també) amb determinats autors en l'exili, però centrats, del centre, en un intent de re-essencialitzar-los no se sap de quin diferent d'altra cosa. Així per exemple, la Història del Cinema Espanyol, escriptura del primordial des del centre putrefacte. Però també l'intent autoral de Cahiers du Cinéma, perquè ningú se sentís ofès en la bugaderia. I altres històries, la de la seva estètica, centrada en les grans obres, en la distància o proximitat amb què el cinema era capaç de re-reproduir vida, amb art o en carn viva, en la basada en els grans autors, grans moviments, grans escoles. Tot és gran focalitzat des del centre. 

 

Jean Luc Gottard

Ara acaba de publicar-se altra Història (Històries) del Cinema, proposta per un d’aquells a qui en la seva vaga novetat li van permetre al cinema ser altra cosa distinta. Aquesta li retorna al cinema i a la seva escriptura allò que el Sistema Clàssic els havia llevat: la capacitat de tornar a veure i escoltar. Al cinema, ser altre distint de l'invisible narrador que tant fil transparent va usar en la seva construcció, després de tants anys presentant-se com versemblant i veritable, gran mentider, ara se li permet mostrar-se com el que és: construcció retòrica ben evident (vegin-se les marques de cotxe que apareixen en les persecucions de Ronin). A l'espectador, així, se li permet sortir de l'imaginari sorollós i potser, com l'home clàssic, aprendre a separar paraules i coses. Operació de descentrat necessària, encara que mai suficient, per a poder començar a controlar tanta mancança com vam trobar en la relació film/espectador. És un text, el de Jean-Luc Godard, fascinant i al mateix temps reparador. Es proposa de "fer justícia" parcialment i en la mesura de les seves possibilitats, davant tantes paraules equivocades, mastodòntiques i merlins mesetaris. És un text per a ser vist i escoltat en una pantalla. Es retorna així al text les coses que li van ser arrabassades per feroços centrats. Resitua al lector/espectador, no en aquell feliç imaginari ficcional central on era possible jugar a ser herois, sinó en l'espai límit textualitzat de la interpretació. En el marge de la pantalla/pàgina, perquè en l'interior d'aquesta hi ha tant de signe que és impossible habitar-la. Expulsat així del seu interior, exiliat del centre d'aquest espai, al seu torn exili del centre, l'espectador pot tornar a mirar i veure el que un dia fos l'artefacte. Per a veure cal situar-se fora del centre.

Josep Franco i Giner