En blanc

 

En blanc

 II (a)

 

[...] Cadascú sembla guiar-se únicament pel seu enteniment i, tanmateix, mai es creua en el camí de l’altre. És el símbol més apropiat de l’afirmació de la llibertat pròpia i del respecte per la dels demés.
Schiller. Aesthetic Education.
 
“De veritat consentirem que també Praga sucumbisca sense remei entre la marea eslava? (...) fins que arribe el dia en què acabe la contrareforma eslava i Praga torne a ser el que fou: un dels punts centrals de la cultura humana i alemanya” (Neue Freie Presse, Viena, 3 de juliol de 1883).
Reiner Stach. Kafka.


La gent (...) voldria creure i estar convençuda d’alguna cosa (...) el menys important és si es pot aprovar o no amb la raó (...) Avui se l’anomena el principi del Führer. (...) Tothom desitja ansiosament un guia fort! (...) Es demana fins i tot una doble filosofia i una doble moral, una per als guies i una altra per als guiats!
Robert Musil. L’home sense qualitats.

 

L’esquerra parla a mitja canya en la nostra llengua. La dreta la ignora. Un 75% dels missatges emesos desconeixen on són. Només un 10% dels mitjans de comunicació ho saben, on som. Una societat desencaixada que no s’escolta és invisible a ulls aliens, i als propis també. Un espai comú de comunicació en català és condició prèvia a ser res.

 
Ningú no ho entendria. De fet ningú no ho entén, que la nostra siga una comunitat desencaixada.

Les exigències efectives als treballadors de l’escola, malgrat l’evidència de nul·litat en què ha mudat en aquest present la instrucció que hi emana, ni que siga simbòlicament, no ajuden gens ni mica a una compactació, ni real ni il·lusòria, d’un projecte en comú, que, però, no s’apliquen ni els polítics nostrats ni els altres. Encara.
 

Una mostra fefaent, el ridícul majúscul a què assistim amb el tema dels títols acadèmics.

Ja se’ns fa tard perquè la bellesa i l’ètica de la nostra vida s’expresse com es mereixeria, a la llum del món, sense angoixes deutores i ànsies diferides; perquè el sentit de les paraules i les coses s’adiguen en franca harmonia; perquè les proporcions amb què ens observem i construïm sàpiguen què volem esdevenir. Amb música i tot.

 

Els acords que expressaren pobles per compartir diversitat aquí ni s’han contemplat.

 

 

Els Pirineus, frontera natural amb Europa

Els Pirineus segueixen sent una frontera per als de sempre, aquells que mai han cregut en Schengen, i els ha tocat ben fort que Berlín s’aixeque per vetllar que les decisions democràtiques s’han de respectar, i encara els han de tocar una mica més els dallonses quan escolten que s’han de seure a parlar, a debatre, a fer política. La tasca.
 

Ja han partit els sentiments. Ara només queda signar el contracte de la separació.

Quan la música de Händel i Bach hi regnava a Europa es va consumar l’ascens del borbó a ca nostra, que en temps de Haydn i Mozart ja resultava del tot prescindible al cor del continent, Napoleó guanyador, i que amb Beethoven era ja un anacronisme. Cent anys havien passat. I fins avui, dos-cents anys després, en que és ... què és?
 

Hi ha coses que únicament s’han perpetuat a l’aguait de la por, bressol de la ignorància.

El que és Espanya per a la resta del continent: una península, un afegit de darrera hora que ja no s’esperaven, des del segle IX, amb la mort de l’emperador, que marxà a aixopluc. El septentrió d’aquesta zona –catalans i bascos- el seguiren. En el pecat hi rau la penitència. El XIII els catalans ja temptaren d’afegir el migdia. No a allò.
 

És simptomàtic. Sempre hem mirat cap al nord. Ara sabem que era l’única opció d’exili.

Si ens hem d’entendre, parlem-ne. No tenim cap deute amb aquella banda vertical del istme. Cadascú feu el seu dibuix. La tradició ens feia, però, més pròxims a l’herència austriacista que no a la gàl·lica, de nova planta. Berlín no és París. El que el XVIII franc va resoldre amb el garrot –reis al marge-, el XIX germànic ho va acordar.
 

I abans encara Anglaterra, molt abans. 

 

Josep Franco i Giner