Francisco Álvarez Molina ens va explicar ahir l'economia del bé comun

Francisco Álvarez: Si la copa està plena i volem usar-la en un altra beguda hem de buidar-la.

Encara que siga un poc extens, anem a intentar fer un resum el més fidedigne possible del que va ser una hora de xerrada sobre el ben común per tal que aquells que, amb desig de ser-hi, no vau poder estar, en tingueu un bon coneixement. 

El primer que cal dir es que va pagar la pena asistir-hi a la xerrada que Francisco Álvarez Molina va oferir dins del “I Cicle d’Economia i Territori a Tavernes de la Valldigna”, una xerrada extensa, molt aclaridora i on sobre tot va primer sempre un objectiu: el didàctic, fer que el oient comprenguera conceptes i fets que habitualment deixem en mans “d’experts” que, si hem de creure al conferenciant, són ben poc experts i la prova estaría, deia, en la situación actual de crisi on donen solucions. 

L’acte va ser introduït pel regidor de foment local, Josep Llàcer, fent un breu resum de tots els temes tractats fins ahir. Pau Pérez, en nom de la UPV i el Cercle EURAM Safor, va presentar el conferenciant, destacant la seua vàlua com a economista, matemàtic i informàtic. També remarcava que Tavernes és una ciutat participativa i té una cultura de debat.

I coneixíem que Francisco Àlvarez Molina, era fill d’andalusos pobres, que haguéren d’emigar i viure a Madrid, Tànger, París (on estudià matemàtiques i informàtica a la Sorbona), i va arriba a ser vicepresident de la Borsa de París i també director-conseller de la de València. Un espectador privilegiat i un profund coneixedor del funcionament de les borses i del capitalisme. Ara assessora i difon la teoría del bé comú.

I el primer que feia Francisco Àlvarez Molina, la primera idea, era no considerar-se propietari de la veritat, com solen creure molts economistes arrogants que semblen déus. I deixava clar que la riquesa d’un país naix del contrast de les idees i això no és anar contra el sistema o ser antisistema, com alguns ens volen fer creure.

L’economia del bé comú no implica cap revolució, ans el contrari és el model econòmic actual el que no va a la recerca del bé comú: Només vol fer diners i més diners. I esmentava que ell, com molts dels presents, havia estat educat per identificar els diners amb la felicitat, com si el fet de tenir més béns materials ens atorgara el benestar personal.

I començava explicant el model econòmic actual, amb uns “cromosomes” identificadors: creixement sense aturador, competitivitat, diners pels diners, direccionalitat de dalt a baix del sistema econòmic i prioritat del sistema financer.

I remarcava que el sistema considera que la riquesa d’un país es mira pel creixement del seu PIB, no mira si existeixen llibertats, democràcia, explotació laboral infantil, infravaloració de la dona o desigualtat salarials entre sexes pel mateix treball. I remarcava que com el creixement no és infinit, el sistema recorría a les crisis, que abans es saldaven en guerres i, en acabar, s’ha hagut de reconstruir tot allò que en s’hi havia destruït. 

 

Francisco Àlvarez comentava que la crisi actual és més greu perquè no tenim mitjans de correcció, com abans era la devaluació de la peseta però ara no podem devaluar l’euro, no depén del nostre estat, i hi ha finances globalitzades. Les relacions econòmiques, entre empreses o estre països, s’estableixen amb criteris de competència i açò equival a la llei del més fort, a la imposició de la seua voluntat sobre el més feble, sense tenir en compte que hi ha la possibilitat de compartir, que es poden fer les coses cooperant. Va posar exemples dels quals es deduia que una empresa, amb prioritat de guanyar diners, ha de ser competitiva a base d’elimar competencia. Tanmateix, considerava que el sistema està esgotat, en crisi profunda, i cal canviar l’estil de les relacions econòmiques. Caldria invertir els criteris de manera que en comptes de creixement desmesurat, parlarem de desenvolupament, en lloc de competitivitat buscarem la cooperación, considerar els diners no com a finalitat sinó un mitjà i sobre tot, invertir la direccionalitat del sistema, que anara de baix cap a dalt i no com ara que prioritzarem les finances, sinó que primer siguen les persones

I ací va explicar com organismes mundials, com el FMI es creava el 1944, un anys abans d’acabar la Primera Guerra Mundial, per evitar les crisis financeres, ajudar al desenvolupament i eradicar la pobresa en el món, cosa que no compleixen de cap manera. I com ell mateix havia demanat a Dominique Strauss-Khan, director del FMI el 2007, que canviàs la presentació de la pàgina web del FMI on hi són aquestes raons perquè no es compleixen, cosa que no feu. I comentava com Banc Monetari Internacional es mou també té els mateixos principis o com el sistema esta creat per beneficiar el sitema financer i ho veiem en el cas que els estats de la CE aporten diners al BCE, aquest els presta als bancs privats al 0’25 %, i els dedique per exemple a comprar deute públic al 4 o 5 %, amb la qual cosa els únics que ixen guanyant són els poders financers, els bancs.

I això ha fet que la piràmide de l’economia, que tenia en la base el sector primari, seguit del secundari i el terciari, ara està del tot capgirada i fins i tot desestructurada, i per tant consideraba que el sistema econòmic actual ens porta de cap a la tragèdia.

Ens hem de qüestionar si és possible un altre model. I Christian Felber afirma que sí, com explica al seu llibre “L’economia del bé comú”, i també per a Stefano Amani a “Per una economia del bé comú”. Uns economistes que sense conéixer-se arriben a coincidir encara que en realitat no inventen res, sinó que introdueixen valors i ètica a l’economia. I recordava com la mateixa Constitució Espanyola, al seu article 28-1 declara que la riquesa és un bé d’interés general de tots, siga propietat de qui siga. El concepte del Bé Comú no és un model filosòfic, ni espiritual, ni intel·lectual. 

L’economia del bé comú té en compte tres factors, que es poden representar amb tres cercles que s’interseccionen mútuament: l’econòmic, el social i el mediambiental. Entre el factor econòmic i el social ha d’haver-hi un desenvolupament just per a les empreses i per a les persones. Entre el factor econòmic i el mediambiental ha d’haver-hi un desenvolupament viable. Entre el factor social i el mediambiental ha d’haver-hi un desenvolupament on es puga viure. I tots els tres factors han de confluir en una intersecció d’un futur sostenible.

Hi ha dèsset criteris indicadors del Bé Comú que són ben plausibles i realistes, i explicava que els duen dut a la pràctica i han reeixit amb èxit, en caso concrets com la granja “La Fageda”, de la comarca de La Garrotxa, que dóna treball a discapacitats mentals i fa llet, iogurts i melmelades de manera rendible, sostenible i cooperativa.

Francisco Álvarez acabava la xerrada amb uns proverbis, un xinés “Si vols menjar tot un any, sembra llavors; si vols menjar deu anys, planta arbres, però si vols menjar tota la vida, sembra educació”, per remarcar el valor de l’educació com a eina per canviar la situación i un africà: “Gent menuda, en llocs menuts, fent coses menudes tots els dies, poden canviar el món”, i com exemple indicava a Rosa Parks, l’afroamericana que es negà a canviar de seient en un autobús als EUA, va moure la consciència de Martin Luther king per reclamar els drets i la igualtat de races i en dos anys aquest aconseguí que el Senat abolís la discriminació racial. I al final recordava la frase d’Einstein: “El món no serà destruït pel que fal el mal, sinó pels qui els miren sense fer res” 

L’alcalde, Jordi Joan, va cloure l’acte, remarcant que antisistema són aquells que no ens deixen desenvolupar-nos com a persones, els qui només busquen diners per diners, els qui només volen que es beneficien molt uns pocs, els qui, de hui per demà, en un dia d’agost, són capaços de posar-se d’acord per canviar la constitució i donar així prioritat als bancs en lloc de primar les presones.

I va recordar com en començar a governar Tavernes hi havia un dèficit de 4’5 milions, que s’ha reduït i enguany tenim 1’5 milions de superàvit, però no es pot dedicar a les inversions per al poble sino que l’Estat els obliga a pagar el deute dels prèstecs als bancs. No es deixen invertir en benefici del poble que ha fet el sacrifici per tindre un resultat positiu i volen que vagen per a especular els bancs.

I acabava dient que hem de tindre memòria i saber d’on venim i com estem ara, perquè, parodiant un dels proverbis anteriors, “xicotetes coses en xicotets llocs com Tavernes i amb pocs diners podem canviar el món”.

-