ARTICLE D'OPINIÓ: Crònica d'una crisi financera

Em demanen algunes persones amigues que escriga els origens i l’esclat de la crisi. Ho intente. 

Els orígens
Com va començar i què hi ha darrere de l´actual crisi?. Si volguérem ser exhaustius en l´explicació, hauríem d’endarrerir-nos als anys 80, quan Thatcher i Reagan impulsen des del poder polític les idees del pensament neoliberal de l´escola de Xicago (Milton Freedman....). Ho podem simplificar en dues frases: “menys estat i més mercat”, o com dia Reagan “s´ha de matar de fam el monstre”, referint-se a l’ Estat (no hem d´oblidar la caiguda del mur de Berlín que, evidentment, facilita l´aplicació d´aquestes polítiques) 

Ja molt prompte es donen les primeres manifestacións de les disfuncions financeres que apareixen en l´economia global i desregularitzada (potenciadora de la crisi), citem-ne algunes: crisi del bat tailandés (1987), la del “peso” mexicà coneguda com la del tequila, i per citar un país menys exòtic, la crisi de la banca sueca dels primers anys 90. 

Però si hem d´assenyalar motius més recents i de gran poder explicatiu de la crisi actual hem de ficar una data concreta 11-9-2001 (no ens referim a la diada de Catalunya). Aquesta data ha passat a la història com la dels atemptats a les Torres Bessones de Nova-York.

Aquest fet va empentar Alan Greenspan, aleshores president de la FED (reserva federal americana, l’equivalent al nostre Banc Central Europeu) a abaixar els tipus d´interés, i a mantindre aquesta mesura massa temps (prop de 3 anys). Això junt al paradigma regnant dels mercats racionals i eficients, unit a uns preus relativament estables, sobretot a causa de la pressió baixista del productes fabricats a Xina, India.. (una altra vegada actua la globalització dels mercats), van dur a l´acceptació per part de la majoria d´economistes, sobretot dels representants de les escoles més liberals, Robert Lucas, Rogoff, Reinhart, Savasteano..., de la “teoría “ de la gran moderació, “the great moderation”, que en poques paraules ens diu: que la teoria econòmica moderna disposa d´un conjunt d´eines que junt a l´eficiència dels mercats han acabat amb la vella idea dels cicles econòmics. 

Però, com podem adonar-nos, fent una ullada als problemes al voltant del mon, malauradament no ha sigut així. ¿Per què? Una qüestió se’ls escapà a polítics i economistes del poder, que fins aleshores no havia aparegut de manera tan tangible, i tal qüestió ha estat que els preus del que en economia anomenem actius no financers (cases, matèries primeres, petroli etc..) van pujar molt ràpidament. ¿Per què? Per què hi havia molts diners barats i fàcils d´aconseguir (era molt fàcil endeutar-se). (Recordem quan li tiraren en cara a Aznar que els preus de les cases anaven pujant molt ràpidamenti i se´n construïen moltes i que això podria dur a problemas futurs, ell va contestar “es así porque los españoles lo pueden pagar porque son más ricos”, no era així , senzillament passava que els espanyols estàvem endeutant-nos massa). 

L´esclat
Evidentment havia d’esclatar. Quines són les primeres símptomes?, entre altres recordem: Enron (companyia elèctrica i de comunicacions) presenta problemas comptables que finalment faran que entre en fallida. 

El G-7 es reuneix en 2007 per acordar polítiques monetaris. 

Nother Rock, un xicotet banc anglés entra en fallida i ha de ser intervingut pel Banc Central d´Anglaterra. 

Bernankee, el nou president de la FED americana, baixa els tipus d´interés, senyal que molts analistes entenen com l´inici oficial de l´actual crisi financera. 

L´any 2008: el preu del petroli puja a més de 100 dolars/barril i aplegarà als 147, agreujant la crisi sobretot en països amb problemas de dèficit per compte corrent (cas d´Espanya) 

Es destapa la crisi de les subprime (hipoteques concedides a persones poc solvents), un problema complex que es mereixeria un escrit a banda. 

En setembre fa fallida el banc d´inversió Lehman Brothers, escampant la crisi financera a reu del mon, encara que en Espanya algú defensava que era un problema americà, doncs aquí no hi havia subprime (americanes no, però teníem les postres) 

Molts bancs europeus, anglesos (banc of Scotlands) altres alemanys i holandesos, van ser nacionalitzats, ajudats o com vulgam dir. 

Fannie Mae i Freddie Mac (les dues companyies nordamericanes), estan en quebra tècnica, al igual que l´asseguradora AIG (la més gran del món) i han de ser rescatades pel govern nordamericà, que en eixos moments tenia al capdavant a Bush fill, els problemes també s´extenen a empreses de l´economia real com General Motors que també es ajudada pel govern. 

Un fet que ens mostra la “confusió” dels nostres dirigents, és que aquest any J.F. Trichet aleshores president del BCE (banc central europeu), apuja els tipus d´interés al 4,25% a contracorrent de tot el món en un intent de negar la gravetat de la crisi. 

L´any 2009 es quan la crisi es mostra global, l´economia decreix un 0,3% arreu del món (en Espanya el 3,5%), els problemas de tot tipus es mostren cruament, i es parla de la GRAN RECESSIÓ, per distingir-la de la GRAN DEPRESSIÓ, del 29, però amb conseqüències paregudes: atur, angoixa, patiment pels ciutadans. 

En 2010, la crisi mostra una cara distinta, i es transforma en una crisi del deute públic, que comença a Grecia, Irlanda i Portugal i va escampant-se. I ací estem encara, i com l´ortodòxia ens diu que no podem augmentar el dèficit per no empitjorar el deute, això implicarà més atur, més patiment, més problemes per a les persones (retallades, desnonaments...) i una nova depressió que torna a manifestar-se violentament a mitjans del 2011 sobretot en la Europa del sud. 

Es parla que podem eixir però atenent a les propostes que vaig escriure a l’article anterior a la Cotorra de la Vall.

Llorenç Alberola
Químic i economista.