Castells, fortaleses i torres de la Valldigna: unes breus notes històriques
El castell de Marinyén
A la Valldigna tenim el castell de Marinyén, amb unes primeres referències documentals en la “Crònica” del rei Jaume I quan en l'any 1240 parla dels castells de Bairén i Marinyén, d'origen àrab. Els castells a Xarc Al-Andalus, zona que comprenia l'actual País Valencià, com ha sintetitzat el professor Antoni Grau, són recintes murallats extensos, però sense construccions residencials a l'interior. La seua tipologia general: castells-albacar, un únic recinte, l'albacar, que en cas de perill serveix de refugi a les poblacions veïnes, ramats i béns; un segon tipus amb una part superior edificada, la "celloquia" dels documents cristians, i un tercer - on cal incloure el castell de Marinyén, a Benifairó- que a més disposen de la "vila" i té funcions administratives, militars i serveix de refugi i assentament de la població.
Construïts en planta poligonal irregular, ús dels encofrats de "tabiya", una mescla d'argila, pedres i morter de calç amb modulació de colzes musulmans entre 0'48 i 0'51 metres, tractament de les parets internes de les cisternes amb incisions en ziga-zaga... són trets que destaca l’arqueòleg francés A. Bazzana i que hi trobem, en el castell de Marinyén.
Els musulmans aprofitaran construccions preexistents. Són edificacions que comparteixen en el nom el topònim àrab alcalà (alqasr, fortalesa, fortificació), cas del castell de Marinyén, que al llarg del temps seria nomenat de vegades com Alcalà de Marinyén o Alcalà d’Alfàndec, en referència al nom àrab de Valldigna.
 |
| Cos central de la fortalesa amb l'aljub a la dreta |
El territori de la vall d'Alfàndec es va organitzar adscrit al voltant del castell. Els historiadors P. Guichard i A. Bazzana el consideren un exemple de "castrum" complex d'època musulmana pels trets característics: un centre fortificat i al seu voltant les alqueries, tot constituint un "districte castral". En el nostre cas, les vuit alqueries de Simat, Benifairó, la Xara, l'Alfulell, Gebalcobra (després Taverna), Gebalsogra (després l'Ombria), Massalali, l'Alcudiola i un rafal (el Ráfol ) seran els nuclis poblacionals del districte.
Tot i que alguna alqueria pot tindre llur origen a l’època romana, el professor Ferran Garcia-Oliver ens remarca un caràcter propi adquirit amb la colonització musulmana, la islamització religiosa, arabització lingüística i organització de l'aljama valldignenca. La unitat funcional representada pel castell de Marinyén, segons E. Guinot, seran les unitats castrals qui marcaren les pautes de la senyorialització a les àrees rurals valencianes on Valldigna no serà una excepció.
 |
| Torre de l'homenatge |
A l’època monacal, i amb ocasió de la guerra entre Castella i Aragó (Guerra de la Unió o “dels dos Peres”), Valldigna va patir la invasió de les tropes castellanes que saquejaren els poblets i els monjos, amb els objectes religiosos, es refugiaren al castell.
 |
| Estances derruïdes de la fortalesa |
Les Germanies
afectaren la Valldigna i a l’estiu del 1521, els agermanats l’envaïren,
saquejaren els pobles i obligaren els musulmans a batejar-se segons la
tradició, o siga, en séquies i mitjançant graneres i ramells de murta.
Els monjos i part de la població morisca de Benifairó s’havien refugiat
al castell, lloc on serien batejats.
Les
ràtzies pirates a la costa van ser constants al segle XVI.
El castell va ser proveït d’armes i cavalls i als marenys de Tavernes
es basteix la torre de guaita. La victòria a Lepant iniciava un
llarg període de pau a la costa. El 22 de setembre del 1609 es va
publicar el decret d’expulsió dels moriscos, i els de Valldigna
s’embarcaren al port de Dénia. El castell és abandonat definitivament,
ja no calia per protegir els pobladors.
Els Castellets
Els vallers i valleres anomenem amb eixe nom, "Els Castellets", al conjunt de construccions situades a les Creus, de les quals l'arqueòleg J. Bolufer constata el seu caràcter andalusí, sense oblidar l'ocupació a l'Edat del Bronze, mitjan segon mil·lenni aC, i a l'època ibèrica, entre els segles III i II aC, d'acord amb les troballes de fragments de ceràmica feta a mà i al forn, respectivament. L'investigador també informa dels grafits en àrab, potser versicles alcorànics, no transcrits ni traduïts i traçats sobre el lluït tendre de la paret exterior de la torre. Són textos de certa extensió i mal conservats.
L'arqueòloga M. Isabel Escrivà hi ha documentat gran quantitat de material ceràmic d'època islàmica: un fragment de gerra dels segles XI-XII i d'altres d'ampolles, cànters, gerretes, olles, safes, gibrells i teules.
Els materials localitzats ens informen que Els Castellets van ser ocupats després i rehabilitats de nou i no es pot descartar que fos per complementar i enfortir el sistema defensiu que encapçalava a la vall el castell de Marinyén. Un dels objectius dels castells i fortaleses serà dominar l'entorn i les vies de comunicació i aconseguien el control dels punts més allunyats amb altres fortificacions.
Els Castellets pot haver estat un complement de Marinyén per dur a cap la missió de vigilància que després tingueren les talaies o torres de guaita. Una missió que no podem rebutjar ni assegurar perquè no hi ha visió directa entre ambdues fortificacions, però una possible comunicació acústica o de senyals de fum tampoc no ha estat verificada. Corn a últim ús, a mitjan segle XVI, va servir de confinament per a malalts contagiosos.
Cal parlar ací de la controvèrsia sorgida per la hipotètica ubicació dels castells a la Valldigna i que potser no s'aclarirà fins a dur a cap un programa exhaustiu d'excavacions en aquests indrets. Les tesis de J. Bolufer situen el "castrum d'Alfàndec" damunt de Tavernes i són de difícil mantinença. L'arqueòleg, seguint les donacions del Llibre del Repartiment, en fa correspondre les ruïnes amb Els Castellets, una opinió molt diferent a la defensada per la majoria d'especialistes.
La Crònica de Ramon Muntaner cita tres castells sense ubicar-los, i els arqueòlegs M. Gallan i J. M. Martínez recorden que se n'han localitzat només dos: el d'Alfàndec a Benifairó i el que hi ha dalt de Tavernes, Els Castellets, que creuen possiblement associat a l'alqueria de Gebalcobra. Però J. Toledo i Ferran Garcia-Oliver només en parlen d'un, els altres serien dues alqueries amb alguna fortificació o torre de defensa.
La Torre de Guaita
La darrera construcció bastida a la Valldigna amb funcions de defensa i d'alerta de la població va ser la torre de guaita (segle XVI). El rei Felip II, per tal d'impedir els continus atacs dels pirates i corsaris a la costa mediterrània, va encarregar al virrei de València, Vespasià Gonzaga i Colonna, la construcció d'un sistema de defensa del litoral i, les Corts de Monzó del 1528, van aprovar les obres així com la creació d'una guàrdia costanera. La torre de Tavernes, amb una guàrdia permanent de dos homes, formava part del sistema defensiu costaner regulat als segles XVI i XVII per ordenances.
Les torres de guaita (del fràncic wahta) també dites talaies (de l'àrab tala'la) tenien com a missió avisar de l'atac i la invasió per mar de turcs i barbarescos. Al segle XVI n'existien a la costa de València les emplaçades, de nord a sud, al Grau de Sagunt, el Puig, el Grau de València, el Saler, la Gola del Perellonet, el cap de Cullera, Cullera, Tavernes, Xeraco, el Grau de Gandia, Piles i Oliva.
El monument valler té forma troncocònica, amb una base de sis metres de diàmetre, de pedra i molt ben conservada. Disposa de planta baixa, tres pisos i la terrassa, i no tindre escala ens fa suposar l'ús de les de corda. Només té una porta, en la planta baixa, i d'elements defensius unes espitlleres i el balcó matacanat, la defensa vertical de la porta, des d'on a través de dos forats es podrien llançar, pedres, fletxes ...
La "Torre de Guaita", com a torre de sentinella i defensa de la costa, està protegida pel Decret de 22 d'abril del 1949 i declarada "Bé d'Interés Cultural" amb categoria de monument per la Llei 4/ 1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià.
Bibliografia: "El castell de Marinyén" (Editat 2007) de M. Joan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada