Avui, dia 4 de setembre, Vicent Andrés Estellés, compliria 100 anys (Burjassot, 4 de setembre de 1924- València, 27 de març de 1993). Avui es compleix el centenari del seu naixement, centenari que el Consell de la Generalitat s'ha negat a festejar i es compleixen 269 dies de la inauguració del mural de Tavernes, sense que l'Ajuntament s'haja dignat posar el seu nom com a autor davall dels versos que en són el motiu i la inspiració de les imatges.
El dia del centenari se celebrarà amb gran solemnitat a Madrid, perquè l'Instituto Cervantes homenatjarà a Vicent Andres Estelles amb el dipòsit del seu llegat a la Caixa de les Lletres de la institució, al costat d'altres escriptors valencians com Max Aub, Joan Fuster o Francisco Brines.
La Caixa de les Lletres de l'Instituto Cervantes guarda en les seues caixes de seguretat llegats de personalitats de la cultura en castellà i en les llengües cooficials per ser testimoni, símbols d'una vida dedicada a la literatura, però també hi ha d'altres llegats de personatges dedicats a l'art, a la música o a la ciència.
L'Instituto Cervantes reconeix que Vicent Andrés Estellés és un gran poeta, potser el millor dels poetes valencians d'ençà d'Ausiàs March, un dels poetes més rellevants de la literatura en català-valencià i el considera "el principal renovador de la poesia valenciana del segle XX" a més de "un dels intel·lectuals que més va contribuir a la difusió i recuperació del valencià després de la democràcia".
Com ha recordat l'Instituto Cervantes, Estellés té com a tret característic de la seua obra el caràcter popular de la seua obra, ser el poeta del poble, de l'expressió vital del dia a dia, i amb això és capaç d'unir generacions i generacions diferents fins el moment actual. L'entitat ha dit sobre Vicent Andrés Estellés i la seua obra que "va escriure sobre la vida quotidiana del poble valencià, sobre la seua alegria de viure, però també sobre la duresa quotidiana i inclement de la postguerra, des d'una mirada impregnada de llibertat".
Ací, al País Valencià, com ell diu en un vers, el pariren fa 100 anys i ací l'estimem, el recordem i sobretot, el llegim.
Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Vicent Andrés Estellés. Llibre de Meravelles, 1971
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada