Fou una grata sorpresa la doble conferència a càrrec de les periodistes Emília Bolinches i Lola Bañón, doncs allò que semblava anava a resultar una oferta substitutiva de circumstàncies a causa de la caiguda del cartell oficial del professor d’Història Contemporània de la Universitat de Cadis, Julio Pérez Serrano, per uns compromisos ineludibles, esdevingué prompte un acte ple d’interès. Probablement assistirem, veges tu quin regal inesperat, a unes de les xerrades més atractives i esclaridores d’aquesta edició, en particular pel que fa a la desastrosa fase actual del País Valencià.
Les dues conferenciants, corresponsals televisives de la primera fornada de la, des de fa només unes hores, difunta RTVV; representants ambdues d’aquells professionals que tingueren que demostrar una certa competència i mèrit superant un procés d’oposicions obert, en lloc de treure’s el carnet del partit que ara ens desgoverna o de rebre l’oportuna espenteta de qualsevol padrí o d’adduir l’adient vincle familiar amb els capitosts que feien i desfeien com els venia de gust (per exemple, l’imputat exdirector de l’esmentada empresa pública Pedro Garcia Gimeno); aquestes dues dones, dèiem, saberen anar al gra i deixar-se de romanços només començaren a parlar, a diferència del què succeí el dimarts anterior amb un dissertador integrant d’allò que anomenarem el “star-system mediàtic”, les divagacions del qual alguns assistents haguérem de tolerar amb calmós i comprensiu estoïcisme. I és que els anys no perdonen, vaja. Però deixem-nos de preàmbuls.
Lola Bañón, qui focalitza la seua intervenció en certs models mediterranis de transició política d’una dictadura a una democràcia, els quals, afirmava ella, podien servir-nos per a il·lustrar diversos aspectes del nostre accidentat viatge d’un règim feixista a un altre plural, vertebrà la seva intervenció entorn de dues tesis:
a) Malgrat el seu sacrifici, les masses que fan possibles aquests bolcs no solen veure’s representades, una vegada tombat el règim combatut, per aquells que acaparen després el poder institucional (cas de les revolucions àrabs)
b) Els sistemes democràtics occidentals, suposadament consolidats, són mòbils i mal·leables i poden tant avançar com retrocedir en la defensa dels drets i les llibertats.
Partint de les esmentades premisses, afirmava Bañón que a les societats sumides en crisis severes, on les desigualtats econòmiques augmenten de manera exponencial, es debiliten acceleradament les garanties constitucionals. I aquest és, seguia, el cas espanyol i, molt particularment, per la seva enorme gravetat, el valencià. Sols el continu activisme social, afegia la periodista, podia contribuir de manera decidida a canviar unes perspectives tan sinistres, atès que els nostres partits polítics solen funcionar, asseverava Bañón, tribalment, d’acord amb una herència arrelada en l’ancestral cultura mediterrània d’un nepotisme que vicia tota la vida pública i fomenta la paràlisi mentre es nega el reconeixement de la vàlua individual, amb la qual cosa es detén l’avanç de les persones creatives i dinamitzadores de la vida col·lectiva.
Si tenim present que en els règims dictatorials no hi ha divisió de poders (legislatiu, judicial i executiu), que a més es reprimeix la dissidència i que existeix una absoluta manca d’objectivitat informativa, no és difícil deduir, deia Bañón, que ens estem acostant perillosament a una deriva totalitària en l’àmbit continental, a la qual apunten l’ascens de la ultradreta a França, antic paradigma de les llibertats i país amb un gran pes simbòlic a Europa, i la capacitat de pressió –o d’extorsió- de la gran banca i dels lobbys empresarials, inclosa l’Església, sobre els representants públics, que fan reformes laborals, educatives, dels mecanismes de garanties jurídiques i dels sistemes de pensions i d’assistència sanitària, entre altres, al dictat d’aquests tutors que cap ciutadà a triat a través de les urnes.
Un senyal ben evident a Espanya del què acabem de descriure és l’ús i abús del decret llei, que hauria de ser un recurs excepcional per a un govern democràtic, més encara quan té una majoria absoluta, amb la qual deuria practicar la cultura del consens en temes cabdals, per tal de guanyar legitimitat moral. Tanmateix, s’estan modificant les normes bàsiques del nostre ordenament sense la busca de l’acord necessari sinó amb la pretensió de demolir tot allò aconseguit després d’una transició fallida que va deixar en mans dels de sempre la força real per a imposar un model de societat gens representatiu dels anhels d’una majoria de ciutadans.
Emília Bolinches, per la seua banda, abordà el cas concret de la transició al País Valencià. Amb el propòsit d’introduir-nos en aquest complex tema, ens parlà de tres possibles models generals de transició:
a) Aquell que, des d’una dictadura debilitada, passa a un simulacre de democràcia, en un procés on la por coarta l’expressió del descontent popular.
b) El d’aquest mateix sistema repressiu quan és desbordat per una població farta de sofrir intolerables abusos, la qual pren la iniciativa i ocupa el carrer superant la capacitat de control de la ciutadania per part dels aparells repressors de l’Estat, però sense aconseguir proposar un model alternatiu, de manera que, al capdavall, les velles estructures tornen a absorbir a poc a poc el poder abandonat (model àrab).
c) Aquell on, una vegada esclafit el caos, la ciutadania aconsegueix harmonitzar, en una confluència de canals de diàleg, les seves reivindicacions de justícia social exigint la reescriptura d’unes regles del joc amanyades, amb l’objectiu de desmantellar les antigues institucions representatives dels interessos d’unes elits i substituir-les per unes noves que contemplen i respecten els de la majoria.
Una vegada establerta aquesta base teòrica de la qüestió, la nostra conferenciant es preguntà si la transició espanyola i la valenciana en particular s’ajustaren al model ideal, és a dir, el tercer, i es respongué que no fou així en absolut. Centrant-se en el nostre cas, Bolinches, que va ser testimoni de moments decisius en la redacció de la desapareguda revista Valencia Semanal, on treballava aleshores mentre a Madrid es lliurava una batalla ferotge, amb pistolers i atemptats i colps militars pel mig, entre els sectors ultramuntans del feixisme franquista, els dels aperturistes oportunistes, els dels llestos partidaris d’un consens suposadament conciliador i els dels rupturistes; ens descrivia la nostra periodista, anàvem dient, un escenari apocalíptic al País Valencià, amb una lluita acarnissada pel poder, on la dreta més incivilitzada de les nostres terres maniobrà maquiavèl·licament per tal d’impedir l’accés a la via autonòmica definida per l’article 151 de la Constitució, al llarg de la qual sí que començaren a circular les altres nacionalitats històriques (País Basc, Catalunya i Galícia).
Nosaltres, al contrari, ens quedàrem amb el cafè aiguat “para todos” de l’article 143, preparat pel nefand Alfonso Guerra, amb l’ajuda entusiasta dels no menys abominables, si parlem de la traïció en la defensa de la riquesa material i de les vertaderes senyes d’identitat dels valencians, d’Emilio Attard, Manuel Broseta i Fernando Abril Martorell. Aquests foren, ens contava Bolinches, els politics que ens veneren i establiren les bases de la nostra roïna cultural, moral, social i econòmica.
De res serviren, ens contava la periodista, els intents de Josep Lluís Albinyana, President del Consell Preautonòmic, de defensar els nostres drets històrics, perquè els abans esmentats liquidadors ja havien obert aqueixa nefasta caixa de Pandora anomenada la “Batalla de València” (bombes, amenaces de mort i agressions de tot tipus a polítics, intel·lectuals i personatges de la vida pública, com ara Fuster o Sanchis Guarner) amb la ignominiosa finalitat d’alimentar la bèstia insaciable d’un anticatalanisme visceral que, donat el tristament infantil victimisme dels habitants d’aquest territori, pretenia potenciar la imatge d’una UCD que ací, al País Valencià, a diferència d’allò que ocorria a la resta de l’Estat, no acabava de fer ombra a un PSPV que no tardaria en dilapidar la força electoral que havia dipositat en ell una confiança que, com han demostrat els fets, no es mereixia.
Abans, a la resta d’Espanya, continuava Emília Bolinches la seua didàctica conferència, no s’havia deixat de manegar tot en pactes secrets on la caverna franquista (elits econòmiques, Exèrcit i Església) no cessà de pressionar amb la determinació de definir el marc legal que després delimitaria el marge d’actuacions de govern i oposició. D’aquesta manera es consolidà una monarquia filla d’una dictadura, i no es recuperà la legítima República, arrasada per les armes del feixisme i del nazisme internacionals; i es parí una llei electoral que fomentava un bipartidisme que ens retrotreia a la Restauració, amb el seu sistema de torns; una llei de llistes tancades i emparada pels càlculs d’Hondt, que són poc respectuosos amb el pes del vot individual, i més encara al País Valencià, on la quota percentual mínima del 5% distorsiona la diversa realitat política. De totes aquestes arbitrarietats Bolinches treia l’encertada conclusió de què a Espanya les coses s’han fet sempre des de dalt, des d’uns despatxos tancats amb doble clau, sense consultar mai el poble sobirà sobre aquests aspectes transcendentals, a un poble al que s’ha deixat i es segueix deixant de banda.
I passant després al moment actual, la periodista ens advertia de què estem essent víctimes d’un engany massiu i sistemàtic, coordinat a la perfecció, que recorda les tàctiques anul·ladores de la consciència descrites en la novel·la 1984, de George Orwell, mitjançant les quals uns polítics sense altre principi que el del profit personal, tergiversen sense escrúpols el sentit natural de les paraules per a crear discursos ficticis –simples i bastardes mentides- sobre una realitat ben lletja que hi ha que amagar als votants, perduts en una voràgine d’estadístiques tramposes i dades contradictòries; d’un engany que destrueix l’Educació i la Sanitat públiques per a, seguidament, regalar aquests rendibles negocis als amics, testaferros i familiars en unes privatitzacions encobertes; d’una farsa que imposa una reforma laboral en nom de la recuperació de llocs de treball, però que ens porta als escenaris novel·lístics del Charles Dickens de “Temps difícils” i d’“Oliver Twist”, és a dir, als de la pura i dura explotació; d’una trampa, en definitiva, que perverteix un sistema judicial ja tocat de mort ajustant-lo encara més a les conveniències del privilegiats de sempre.
I què fer davant d’un Parlament que, amb un govern del PSOE, reformà l’article 135 de la Carta Magna en un tres i no res introduint el concepte d’estabilitat pressupostària sense sotmetre a referèndum aquet cabdal punt sinó actuant a les ordres del Banc Central Alemany (Deutsche Bundesbank) amb la finalitat de prioritzar el pagament del deute sobre el manteniment d’uns serveis públics ja deteriorats i dels drets laborals adquirits; o de tota aquesta campanya de demolició de les conquestes democràtiques empresa per una dreta tenebrosa i nostàlgica del franquisme, com s’ha vist en multitud d’actes públics de les Joves Generacions del Partit Popular; d’una dreta que creu haver tornat a guanyar una guerra sense donar ara altre colp d’Estat ni disparar un sol tret, es preguntava Emília?
La reforma o la ruptura, aqueix és el dilema. La primera, clar, suposaria una profunda regeneració del sistema, que obrís un gran debat públic, sense amagatalls. Però la ciutadania està, en una part molt important, narcotitzada i paralitzada, i els grans partits, en fase de descomposició. La ruptura (cas d’Argentina o d’Islàndia, per exemple), en canvi, requeriria encetar un nou procés constituent que promogués la democràcia participativa i assembleària, amb la mobilització del conjunt d’una societat farta dels vicis que l’estrangulen, que tingués la valentia i la dignitat d’afrontar el greu problema de la corrupció generalitzada, amb l’exigència de crear una judicatura d’altre tarannà, eficient, eficaç i gens tendenciosa, als membres de la qual hauria de triar, com fa amb el polítics, la mateixa ciutadania, per tal d’evitar l’escàndol d’una endogàmia que perverteix nombroses sentències seves i la desacredita per a resoldre les tensions que compliquen la convivència i clivellen el sistema.
Una població que faça ús de la raó, dialogant, ben informada, conscient dels seus problemes, mobilitzada i reivindicativa: aqueix és el remei a tots els nostres mals, afirmava Emília Bolinches, i la majoria dels assistents aplaudien les seves paraules. Sí, foren les del dijous unes encoratjadores dissertacions.
I ara, abans d’acomiadar-nos, ja sols ens queda felicitar els organitzadors d’aquestes Rutes de la Xara 2013 i expressar el desig de què les del pròxim any siguen, al menys, tan profitoses i concorregudes com les d’enguany.
1 comentari:
Molt bon article per finalitzar les Rutes de la Xara i felicitar organitzadors i sobretot les paersones que han participat en les preguntes que han fet resituar les conferències amb l'interés dels propis oïents
Publica un comentari a l'entrada