Això
diuen que era, un poble on va governar durant molts anys, molts anys, un tirà
dèspota que era tan roí, tan roí, que va fer patir bona cosa a tots els
habitants d’aquest poble. A tots llevat dels seus amiguets i familiars. Els va
fer passar fam, els va fer treballar com si foren esclaus quasi de bades i mil
calamitats més; i al qui protestava... BAM! Garrotada en tot lo llom i a la
presó! I mut, que ací mane jo!
Però resulta que un dia, un bon dia, el tirà,
tot vell i pansit, es va morir; perquè fins i tot els tirans podrits de diners
i mala fel, es moren. I això que ell sempre anava rodejat de rectors i bisbes
que pareixien protegir-lo amb les seues creus brutes de sang i les seues
sotanes, que feien pudor d’encens i morts!
Doncs bé, com anàvem dient, després de
colgar-lo ben colgat sota una làpida de no sé quantes tones (no fóra cosa que
s’escapara), els habitants d’aquest poble tot mirant el que feien els dels
pobles veïns, decidiren imitar-los i crear una democràcia plena de tolerància i
justícia social on tots pogueren decidir com governar-se lliurement.
I transcorregué el temps i semblà que la cosa
per primera volta en aquell poble podia quallar. Podrien per fi viure amb
normalitat com els pobles veïns? Sense bastonades ni injustícies? Seria
possible aquell miracle?
Però ai, com de complicades són les coses de
vegades! I tan fàcil com seria viure, si volguérem, amb pau i harmonia!
I diem això perquè resultà que aquell tirà
que pareixia tan ben colgadet i oblidat, tenia, com ja hem dit, molts amiguets
i familiars. I com que les persones a voltes tenen el curiós costum
d’aparellar-se i reproduir-se, aquesta gent, amb el temps tingué fills, néts i
besnéts. I decidiren que ells també volien participar en aquell nou govern; que
també en tenien dret, de dir la seua.
I així crearen el seu propi grup o partit per
tal d’entrar en aquell nou experiment anomenat democràcia. Però i ara, què podien fer per aconseguir el
poder? O per a tornar-lo a aconseguir, millor dit?
Es calfaren el cap, ho rumiaren, ho
mastegaren, ho rosegaren, i... Eureka! Però si era ben fàcil en realitat! Ho
tenien davant del nas i no ho havien vist?
El seu estimat i enyorat pare, nét, besnét, o
amic, havia assolit el poder gràcies a les armes, però resulta que els temps havien
canviat i els pobles veïns veurien amb mals ulls tanta violència, sang i
pólvora. Així que ara ells tornarien a assolir el poder gràcies als diners. Amb
diners, torrons! I així, començaren a repartir diners i favors com
qui reparteix pastissets.
Primer per als empresaris i els constructors,
per a què vegeren ben vist, a quina ombra s’havien d’arrimar i on i com podien
fer bons negocis. Ells eren els seus amics, i no hi ha res més bonic i preciós
que una bona i fidel amistat. Després als mitjans de comunicació, perquè
s’acabaren de convéncer que ells eren persones de bona voluntat. I de les
persones de bona voluntat sempre es parla bé, i dels seus enemics, mal.
Però bé! Amb això n’hi havia prou? D’aquesta
manera, potser aconseguirien el poder una vegada, però després com havien de
fer per a mantindre’l? Ells no eren gent d’amollar el mos en seguida, que
havien tingut un bon mestre! La solució, doncs? La mateixa. Més diners i
favors, que qui paga mana.
Escolte, Sr. Alcalde, que no tinc diners per a
mantidre la família i passen fam. Pren, valent, diners per a tu. Però recorda
qui te’ls ha donat quan vages a votar, eh! Que costareu més de criar! Escolte,
Sr. alcalde, que m’he quedat sense faena! Pren, diners. I per la faena no
patisques, que jo tinc amics empresaris. Però recorda qui te’ls ha donat quan vages
a votar, eh! Ai, no sé què faríeu sense nosaltres!
Escolte, Sr. alcalde, que tinc molts deutes i
hauré de tancar la meua botiga. No patisques. Ací estic jo, el teu alcalde, per
a solucionar els teus problemes. Pren, diners. Però recorda qui te’ls ha donat
quan vages a votar, eh!
Escolte Sr. alcalde, la hipoteca... Pren
diners. Però recorda qui te’ls ha donat quan vages a votar, eh! Escolte, Sr.
alcalde... Pren diners. Però recorda qui te’ls ha donat quan vages a votar, eh!
Escolte, Sr. alcalde... vots, vots, vots, diners, diners, diners... una orgia
de diners... I ara vos convide a una bona paella, una
paella d’arròs, carn i vots. Jo ho pague tot. Visca el Sr. alcalde!
I bé, ha arribat el moment d’acabar aquest
conte. En agradaria dir que al final tots foren feliços amb un tirà... perdó,
amb un alcalde tan esplèndid i generós tot farcit de diners, vots i paelles
gegants. No, allò no era una democràcia, no era aquella democràcia que un dia
somiaren construir entre tots, però van ser tan feliços! S’ho van passar tan
bé!
I heus ací que un dia, un mal dia, els diners
es van acabar, clar! i el Sr. alcalde es va quedar sense amics, sense familiars,
i sense vots. I bo, xiquets, conte contat, conte acabat; i
el qui no alce el cul de la cadira és perquè el té cagat!
Sico Fons
2 comentaris:
L'autor ens pinta un poble on abunda la ingorància, i el profit.
Segurament, si en realitat som així, ens mereixem els governants que tenim, per que com diu Arturo Perez Reverte, segurament els governants son persones com nosaltres i pateixen de les mateixes misèries que nosaltres.
Aixì mateix, molts de nosaltres, a pesar que erem conscients del que pasava, hem mirat cap a un altre costat, perque com diu ma mare, per a tots hi havia massa, tots erem rics i tots "lligavem els gossos amb botifarres".
Ara tots ens mirem de reull, tots ens tenim enveja....
El qui té un treball té que donar les gràcies.
El qui té un treball per a tota la vida té que demanar perdó.
Crec que com a poble ni som tan burros, ni erem tan bons antes, ni tan rics, ni tan roins ara.
El que si que som es mes pobres.
Espere que de les coses roïns sapigam traure la seua part possitiva i aprofitem les oportunitats que s'ens poden presentar.
Crec que hem passat per temps roins abans, més roins que els actuals (posguerra, anys 50-60 quan també molts joves d'entonces pares i avis de molts de nosaltres van tenir que anar altres paisos per guanyar-se la vida), pero amb l'esforç, coratge, lluita de tots junts podrem tornar a eixir endavant.
Sols necessitem que la classe política, financera, empresarial i tots els agents socials estiguen a l'altura de les exigències d'aquest temps complicant que ens toca viure.
En compte de tirà dèspota ara hi ha un demócrata amable, que continua dient el mateix: recorda este favor quan vages a votar, eh!
Bueno, no ho diu ell, ho diuen ací i a un gabinet de premsa que no havia calgut mai. Que hi han amics i altres malvistos segueix éssent igual. Com diu sico, es van acabar els diners i ja no en donen. Però per als amics sempre queda algo, encara que siga només feina o concerts de Festiverns.
Bueno, crec que Sico n'és intel·ligent i al final no canvia encara la història per molt que mora el tirà, sap que ésta d'ara tampoc és la democràcia que un dia somniarem construir entre tots. Encara no.
Publica un comentari a l'entrada