ARTICLE D'OPINIÓ: La corruptocràcia

Això diuen que era, un poble on va governar durant molts anys, molts anys, un tirà dèspota que era tan roí, tan roí, que va fer patir bona cosa a tots els habitants d’aquest poble. A tots llevat dels seus amiguets i familiars. Els va fer passar fam, els va fer treballar com si foren esclaus quasi de bades i mil calamitats més; i al qui protestava... BAM! Garrotada en tot lo llom i a la presó! I mut, que ací mane jo!

 

Però resulta que un dia, un bon dia, el tirà, tot vell i pansit, es va morir; perquè fins i tot els tirans podrits de diners i mala fel, es moren. I això que ell sempre anava rodejat de rectors i bisbes que pareixien protegir-lo amb les seues creus brutes de sang i les seues sotanes, que feien pudor d’encens i morts!

Doncs bé, com anàvem dient, després de colgar-lo ben colgat sota una làpida de no sé quantes tones (no fóra cosa que s’escapara), els habitants d’aquest poble tot mirant el que feien els dels pobles veïns, decidiren imitar-los i crear una democràcia plena de tolerància i justícia social on tots pogueren decidir com governar-se lliurement. 

I transcorregué el temps i semblà que la cosa per primera volta en aquell poble podia quallar. Podrien per fi viure amb normalitat com els pobles veïns? Sense bastonades ni injustícies? Seria possible aquell miracle?

Però ai, com de complicades són les coses de vegades! I tan fàcil com seria viure, si volguérem, amb pau i harmonia!

I diem això perquè resultà que aquell tirà que pareixia tan ben colgadet i oblidat, tenia, com ja hem dit, molts amiguets i familiars. I com que les persones a voltes tenen el curiós costum d’aparellar-se i reproduir-se, aquesta gent, amb el temps tingué fills, néts i besnéts. I decidiren que ells també volien participar en aquell nou govern; que també en tenien dret, de dir la seua.

I així crearen el seu propi grup o partit per tal d’entrar en aquell nou experiment anomenat democràcia. Però i ara, què podien fer per aconseguir el poder? O per a tornar-lo a aconseguir, millor dit?

  

Es calfaren el cap, ho rumiaren, ho mastegaren, ho rosegaren, i... Eureka! Però si era ben fàcil en realitat! Ho tenien davant del nas i no ho havien vist?

 El seu estimat i enyorat pare, nét, besnét, o amic, havia assolit el poder gràcies a les armes, però resulta que els temps havien canviat i els pobles veïns veurien amb mals ulls tanta violència, sang i pólvora. Així que ara ells tornarien a assolir el poder gràcies als diners. Amb diners, torrons!  I així, començaren a repartir diners i favors com qui reparteix pastissets.

 Primer per als empresaris i els constructors, per a què vegeren ben vist, a quina ombra s’havien d’arrimar i on i com podien fer bons negocis. Ells eren els seus amics, i no hi ha res més bonic i preciós que una bona i fidel amistat. Després als mitjans de comunicació, perquè s’acabaren de convéncer que ells eren persones de bona voluntat. I de les persones de bona voluntat sempre es parla bé, i dels seus enemics, mal.

 Però bé! Amb això n’hi havia prou? D’aquesta manera, potser aconseguirien el poder una vegada, però després com havien de fer per a mantindre’l? Ells no eren gent d’amollar el mos en seguida, que havien tingut un bon mestre!  La solució, doncs? La mateixa. Més diners i favors, que qui paga mana.

Escolte, Sr. Alcalde, que no tinc diners per a mantidre la família i passen fam. Pren, valent, diners per a tu. Però recorda qui te’ls ha donat quan vages a votar, eh! Que costareu més de criar! Escolte, Sr. alcalde, que m’he quedat sense faena! Pren, diners. I per la faena no patisques, que jo tinc amics empresaris. Però recorda qui te’ls ha donat quan vages a votar, eh! Ai, no sé què faríeu sense nosaltres!

 Escolte, Sr. alcalde, que tinc molts deutes i hauré de tancar la meua botiga. No patisques. Ací estic jo, el teu alcalde, per a solucionar els teus problemes. Pren, diners. Però recorda qui te’ls ha donat quan vages a votar, eh!

Escolte Sr. alcalde, la hipoteca... Pren diners. Però recorda qui te’ls ha donat quan vages a votar, eh! Escolte, Sr. alcalde... Pren diners. Però recorda qui te’ls ha donat quan vages a votar, eh! Escolte, Sr. alcalde... vots, vots, vots, diners, diners, diners... una orgia de diners...  I ara vos convide a una bona paella, una paella d’arròs, carn i vots. Jo ho pague tot.   Visca el Sr. alcalde! 

I bé, ha arribat el moment d’acabar aquest conte. En agradaria dir que al final tots foren feliços amb un tirà... perdó, amb un alcalde tan esplèndid i generós tot farcit de diners, vots i paelles gegants. No, allò no era una democràcia, no era aquella democràcia que un dia somiaren construir entre tots, però van ser tan feliços! S’ho van passar tan bé!

I heus ací que un dia, un mal dia, els diners es van acabar, clar! i el Sr. alcalde es va quedar sense amics, sense familiars, i sense vots.  I bo, xiquets, conte contat, conte acabat; i el qui no alce el cul de la cadira és perquè el té cagat!

Sico Fons