L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR: 1.376
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 15.042

dijous, 6 de maig del 2010

El trist final d'una reserva de samaruc


Havia de ser la reserva del samaruc a la Valldigna. Havia de ser una zona de descans i de gaudi de la natura. Havia de ser un lloc atractiu i d’esbargiment. Havia de ser….
Moltes coses havia de ser en aquell 1998-99, quan es van fer les obres per a condicionar l’Ullal del Gat. El projecte va servir per aillar el vas d’aigua de les terres del voltant, va fer obres per impedir filtracions d’adobs i aigües contaminades del horts i es va delimitar la zona humida, envoltant amb una tanca de fusta el perímetre de reserva de l’ullal.
Les obres servien per condicionar, al costat mateix, una zona d’estada i gaudi de la natura, i s’enjardinava amb espècies autòctones.
Tot seguit, a l’ullal ara ja amb aigua neta, gaudia d’una solta i repoblació de milers i milers de samarucs. I quedava constituïda la reserva de samaruc de la Valldigna.
Però com sol passar en aquest poble, al cap de pocs anys el nostre govern municipal del PP es va oblidar del tema, va vindre la falta de manteniment i atenció i tot seguit, l’abandó del projecte, i les actuacions vandàliques de la gent, trencant i cremant les tanques…. I un ullal de nou contaminat, envait per la malesa, convertit per la gent en lloc on tirar de tot i com no…. sense samarucs. (Fotos 1, 2, 3 i 4 - Si feu clic al damud les voreu en gran)
I també, com no, l’esbarzers i altres plantes han enviat la zona de descans i gaudi que és ara una foresta infranquejable (fotos 5 i 6).
Trist destí per a un ullal que havia de ser un espai natural municipal, i l’enveja del voltant per ser la reserva d’una especie autóctona, cas del samaruc.
I arribats ací, i vist el que veiem, ens preguntem: ¿Passarà el mateix a l’Ullal Gran, de Las Cinco Hermanas? Camí, ja en porta.

-