Evidentment, la terminologia política tradicional que utilitzen els periodistes especialitzats i els portaveus de la majoria dels partits està absolutament desfasada. No és una casualitat, ni molt menys. Es tracta d’un ús del llenguatge totalment capciós, estratègic, en absolut involuntari. Els discursos buits o les fal·làcies semàntiques són un instrument de manipulació, de distorsió malintencionada de la realitat, molt llaminer en mans de determinats líders, que han aprés perfectament la lliçó: ser un bon polític ja no té res a veure amb tindre idees brillants o principis honestos, sinó simplement saber jugar les cartes amb l’opinió pública, projectant una imatge mediàtica d’èxit i forçant l’aritmètica cada quatre anys.
Quin trellat té que un partit autoproclamat socialista i obrer (això d’espanyol, no ho discutirem) propose retalls en el sou dels pensionistes i els treballadors públics? D’acord, es tracta d’una mesura d’austeritat pressupostària, molt necessària en el context econòmic actual. Però no hauria sigut més lògic que, en primera instància, l’executiu de Zapatero haguera estipulat un impost especial per a les rendes més altes? I qui pot explicar-nos per què una de les mesures més urgents que va prendre el PSOE de Madrid quan li va vindre tota la borrasca de la Crisi va ser rescatar la banca (!) amb bona cosa de milions a fons perdut, amb diners dels contribuents, per a salvaguardar els negocis d’uns pocs privilegiats, d’aquells que viuen en l’abundància?
La meua teoria és que al PSOE (i, particularment, al PSPV, el gos del seu amo) li agradaria ser com el PP: un partit unívoc, sense fractures internes flagrants (almenys de cara a la galeria, todos a una como Fuenteovejuna), amb un sol objectiu a l’horitzó: perpetrar-se en el poder el màxim possible i omplir-se les butxaques a base de comissions, tripijocs i suborns de tota mena. Un partit que advoca obertament pels interessos econòmics dels valencians, vull dir, dels valencians que militen i/o pertanyen a l’òrbita del Partit Popular, amb una xarxa de clientelismes i favoritismes polítics que fan molt difusa la línia divisòria entre empresaris i militants. Un partit que guanya i amplia la seua majoria absoluta, a pesar dels assumptes fraudulents de Fabra i tutti quanti. Són uns lladres, sí, però són els nostres lladres! El PSPV es mor d’enveja: ells no gaudeixen de la immunitat electoral del PP, perquè se suposa que un partit autodenominat socialista té la vocació filantròpica de fer justícia social, com el seu nom indica, i això de ficar la mà en la caixa no està ben vist. ¿Estic acusant els socialistes de corrupció? Sí, indiscutiblement. No tinc proves que ho puguen demostrar en un tribunal, però dos més dos són quatre i hi ha evidències escandaloses. El boom de la construcció al País Valencià no es va produir exclusivament en municipis governats pel Partit Popular. Només cal pegar una volteta per les poblacions del desaparegut cinturó roig de la comarca de l’Horta i admirar el desenvolupament urbanístic miraculós que han experimentat alguns d’aquestos termes en un brevíssim període de temps. Cal fer una miqueta de memòria i recordar aquells anys d’eufòria desmesurada, quan ostentar el càrrec de regidor d’Urbanisme significava ser més poderós que el mateix alcalde!
On vull arribar a parar amb tot açò? El PSPV no fa oposició, això és un fet. I no fa oposició perquè no s’oposa a la manera d’entendre la política de l’altre partit majoritari. El bipartidisme és com una espècie de subterfugi de la democràcia, un sainet que entreté o avorreix sobiranament (tant se val, l’efecte dissuasori és el mateix) la ciutadania, els votants, els electors: ara tu fas de moro i jo faig de cristià, després ens canviem els papers i tan amics, encara que ens diguem del mal que anem a morir en les sessions de control de les Corts! Mentrestant, el públic aplaudeix ensordidorament o badalla de son... ¿Per què Alarte, Luna i companyia no li planten cara al Consell, amb tots els arguments que podrien utilitzar políticament contra un Camps en hores baixes? La resposta és senzilla: perquè no els interessa governar gens ni miqueta, no pretenen guanyar les eleccions de 2011. Sí, home! Això faltava! I menjar-nos el marró de la crisi i el deute de la Generalitat? Ja s’ho faran ells!
A més a més, encara que volgueren governar, tampoc no podrien, mai no tindrien el permís de Ferraz i ho saben perfectament. A Madrid ningú no vol sentir a parlar d’un altre tripartit que desgaste la imatge estatal del PSOE, aliant-se amb nacionalistes i esquerrosos. Ho demostra dia a dia: hipotecant electoralment el País Valencià, preferint que governe Unión del Pueblo Navarro en minoria a arribar a un acord amb Nafarroa Bai o pactant directament amb el PP en Euskadi (!!). El PSOE és un partit absolutament sucursalista: tant com per a baixar-se els pantalons i posar el cul en pompa a l’hora de pactar l’estatut del País Valencià (havíem de donar bon exemple del que significa ser una autonomia obedient i submisa, un avís per a navegants de cara a les reformes estatutàries serioses, les de Catalunya i el País Basc). El PSPV està lligat de peus i mans: Camps encara es pot permetre el luxe d’amenaçar Rajoy amb la possibilitat de trencar el PP i crear un partit regionalista al País Valencià, si Génova no li fa costat amb la pedra a la sabata del Gürtel, però algú s’imagina Alarte pegant una punyada a la taula?
Com diu Xavi Castillo: Alarte? I eixe qui és?
Pau Alabajos a L'Informatiu
-
Quin trellat té que un partit autoproclamat socialista i obrer (això d’espanyol, no ho discutirem) propose retalls en el sou dels pensionistes i els treballadors públics? D’acord, es tracta d’una mesura d’austeritat pressupostària, molt necessària en el context econòmic actual. Però no hauria sigut més lògic que, en primera instància, l’executiu de Zapatero haguera estipulat un impost especial per a les rendes més altes? I qui pot explicar-nos per què una de les mesures més urgents que va prendre el PSOE de Madrid quan li va vindre tota la borrasca de la Crisi va ser rescatar la banca (!) amb bona cosa de milions a fons perdut, amb diners dels contribuents, per a salvaguardar els negocis d’uns pocs privilegiats, d’aquells que viuen en l’abundància?
La meua teoria és que al PSOE (i, particularment, al PSPV, el gos del seu amo) li agradaria ser com el PP: un partit unívoc, sense fractures internes flagrants (almenys de cara a la galeria, todos a una como Fuenteovejuna), amb un sol objectiu a l’horitzó: perpetrar-se en el poder el màxim possible i omplir-se les butxaques a base de comissions, tripijocs i suborns de tota mena. Un partit que advoca obertament pels interessos econòmics dels valencians, vull dir, dels valencians que militen i/o pertanyen a l’òrbita del Partit Popular, amb una xarxa de clientelismes i favoritismes polítics que fan molt difusa la línia divisòria entre empresaris i militants. Un partit que guanya i amplia la seua majoria absoluta, a pesar dels assumptes fraudulents de Fabra i tutti quanti. Són uns lladres, sí, però són els nostres lladres! El PSPV es mor d’enveja: ells no gaudeixen de la immunitat electoral del PP, perquè se suposa que un partit autodenominat socialista té la vocació filantròpica de fer justícia social, com el seu nom indica, i això de ficar la mà en la caixa no està ben vist. ¿Estic acusant els socialistes de corrupció? Sí, indiscutiblement. No tinc proves que ho puguen demostrar en un tribunal, però dos més dos són quatre i hi ha evidències escandaloses. El boom de la construcció al País Valencià no es va produir exclusivament en municipis governats pel Partit Popular. Només cal pegar una volteta per les poblacions del desaparegut cinturó roig de la comarca de l’Horta i admirar el desenvolupament urbanístic miraculós que han experimentat alguns d’aquestos termes en un brevíssim període de temps. Cal fer una miqueta de memòria i recordar aquells anys d’eufòria desmesurada, quan ostentar el càrrec de regidor d’Urbanisme significava ser més poderós que el mateix alcalde!
On vull arribar a parar amb tot açò? El PSPV no fa oposició, això és un fet. I no fa oposició perquè no s’oposa a la manera d’entendre la política de l’altre partit majoritari. El bipartidisme és com una espècie de subterfugi de la democràcia, un sainet que entreté o avorreix sobiranament (tant se val, l’efecte dissuasori és el mateix) la ciutadania, els votants, els electors: ara tu fas de moro i jo faig de cristià, després ens canviem els papers i tan amics, encara que ens diguem del mal que anem a morir en les sessions de control de les Corts! Mentrestant, el públic aplaudeix ensordidorament o badalla de son... ¿Per què Alarte, Luna i companyia no li planten cara al Consell, amb tots els arguments que podrien utilitzar políticament contra un Camps en hores baixes? La resposta és senzilla: perquè no els interessa governar gens ni miqueta, no pretenen guanyar les eleccions de 2011. Sí, home! Això faltava! I menjar-nos el marró de la crisi i el deute de la Generalitat? Ja s’ho faran ells!
A més a més, encara que volgueren governar, tampoc no podrien, mai no tindrien el permís de Ferraz i ho saben perfectament. A Madrid ningú no vol sentir a parlar d’un altre tripartit que desgaste la imatge estatal del PSOE, aliant-se amb nacionalistes i esquerrosos. Ho demostra dia a dia: hipotecant electoralment el País Valencià, preferint que governe Unión del Pueblo Navarro en minoria a arribar a un acord amb Nafarroa Bai o pactant directament amb el PP en Euskadi (!!). El PSOE és un partit absolutament sucursalista: tant com per a baixar-se els pantalons i posar el cul en pompa a l’hora de pactar l’estatut del País Valencià (havíem de donar bon exemple del que significa ser una autonomia obedient i submisa, un avís per a navegants de cara a les reformes estatutàries serioses, les de Catalunya i el País Basc). El PSPV està lligat de peus i mans: Camps encara es pot permetre el luxe d’amenaçar Rajoy amb la possibilitat de trencar el PP i crear un partit regionalista al País Valencià, si Génova no li fa costat amb la pedra a la sabata del Gürtel, però algú s’imagina Alarte pegant una punyada a la taula?
Com diu Xavi Castillo: Alarte? I eixe qui és?
Pau Alabajos a L'Informatiu
-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada