El pla està ben definit, i ho està d’un temps ençà, d’abans del mes d’abril de 2015, en què el món s’hagué de tornar àcid, i també, obvi, d’abans del mes de juliol de 2017, en què la suma ens deixava al marge, i abans fins i tot de la tornada d’allà, de les illes, per bé que aquesta decisió, tornar-ne, no l’havíem meditada amb prou independència dels fets que la varen precedir, i encara, si voleu, la definició és ben anterior a les primeres mostres de cansament, de fet, és el cansament, ben raonable, allò que defineix els moviments, en el temps i l’espai, de tot plegat.
[82] Conree l’odi a l’acció com una flor d’estufa. M’alabe amb mi mateix de la meua clarividència de la vida. (...) [112] Sí, abans jo era d’aquí; avui, a cada paisatge, tan nou com siga per a mi, hi regresse estranger, hoste i peregrí de llur presentació, foraster d’allò que veig i escolte, vell de mi.
Llibre del desassossec, Fernando Pessoa.
València i el Sud del Sud
Poc abans de les Mallorques (1994-2003), molt poc, vaig anar d’Erasmus
mig any a Bari, i a Urbino, primer Congrés, passant per Besançon, quan això era
excepcional per la novetat (1992-93), per tal de completar la formació
acadèmica del doctorat. Entre Catalunya i les Illes, per tant, fou Itàlia. I molt abans encara, altre cop la bóta, Florència (1984-85), entre el no res i la Formació. Sempre, sense cap mena d’excepció, però, l’objecte de la meua observació del món, de la meua escriptura, dels meus pensaments, el meu esperit, no ho podria negar, ha estat l’éssersicitat –efecte d’exercir l’acció d’ésser-se- més absoluta, una mena de plec sobre si fet de capes de se, una construcció fortificada que deixés al defora de si l’exili en què sabia que m’havia de convertir. Inconscientment o ben despert, tot en la meua vida ha estat la recerca d’un imaginari de confort, fins i tot la Llei 50/1984, de 30 de desembre, de pressupostos generals de l’Estat per a l’any 1985, que inclou la futura normativa en matèria de Classes Passives, m’afavorirà el dia de la meua retirada de catedràtic (de facto, setembre de 2019; de iure, febrer 2020), i anunciarà, a anys llum de les seves conseqüències sobre jo, un coixí que protegirà en els màxims els drets adquirits amb els necessàris deures satisfets. Mon pare, quina casualitat més deliciosa, que diria la sogra, comença a fer de mi part del sistema contributiu i computable per a les prestacions econòmiques del sistema de la Seguretat Social, precisament, l’any de l’esmentada Llei, i ho farà, períodes de subsidis d’atur inclosos, durant cinc anys, dos mesos i vint-i-quatre dies, exactament fins l’any 1994 [1.07.1984/18.09.1994], en què es farà càrrec del meu ésser-se, l’Estat, durant vint-i-cinc anys, quatre mesos i tretze dies [26.09.1994/8.02.2020], que sumen un total de trenta anys, set mesos i set dies, que amb aquella Llei em permetia de jubilar-me de ple en fer els seixanta anys, i vaig nàixer el dia 8 de febrer de 1960. Aquesta dèria de l’éssersicitat és comú a l’humà, de fet aquest actua com una aspiradora el nucli de la qual tendeix a compactar tot quant hi té a veure, amb més o menys capacitat o ansietat succionadora, cosa que de vegades implica l’efecte contrari, i enlloc de cohesionar, tanta és la coacció que exerceix, esbandeix qualsevol mena de material, siga físic o mental, susceptible de ser considerat afí a l’espècie comuna, i així allunya de si les opcions de gregarisme, poques o moltes, que són característica d’aquell, i la solitud està garantida, cosa que és possible d’evitar-se si l’aspiració es fa en diferit, és a dir, havent escrit al llarg de la vida les carències, en aquell passat tan necessitat, i fer-les públiques a futur, quan ja l’ànsia no sagna. I encara molt abans de les Mallorques, als dotze orfe (octubre 1972), als catorze internat en una Laboral (octubre 1974), als desset una opció d’estima que es va perllongar tant com va ser possible, als Orriols (1977-79), a la Malva-rosa (1980-81), a Castelló i a València (1985-1992), de la qual, jo sí, recorde coses belles, tantes que la vida es va començar a construir allí, molt abans de les Mallorques, el final de la qual no va cercar ni dolor ni humiliació, solament el final.
Aquest maig (2021) segon de confinament celebre el segon any de la separació de la forçada quotidianitat, que fou el darrer maig del salt al selectiu dels meus alumnes, i quasi a tocar del darrer dia de jo i nins en una aula plegats (25.06.2019), i ho pense tan enfora de mi que em sembla d’una altra vida que la meua en què he regnat, i fos la d’un humà a la recerca d’un llibre de caixa on tot ha de remetre als dedins que exigeix la necessària identitat, i entenc, ara sí, millor, tot i que gens condescendent, que fora ser-ho amb jo, al màgic ésser acarat a la pluja i les seves múltiples residències, com ara vides diverses projectades en vigília sobre l’abisme del pont suspès de fils invisibles, els mateixos que delicadament sostenen les nostres vides, tan fràgils si en somnis no radiquen, i des dels anys de formació (1985-94), els de les publicacions acadèmiques (1993-2004) i els de docència (1994-2019), la tornada, primer a ciutat, després al Sud (quasi del Sud), sobretot els dedicats a preparar-los per al selectiu des de la càtedra, gairebé tot ho visquí com una mena de regrés a la concreció dels manuals, una mena d’aterratge a la realitat dels absolutament altres que eren els alumnes per jo, segurament per primer cop i darrer en la meua professió, alguns viatges de final de curs, assistència a les explicacions dels continguts d’aquelles provés d’accés a la Universitat, acompanyament dels discents en el seu pelegrinatge, recollida dels resultats com a vocal representant de l’institut, assistència a jornades acadèmiques, bones pràctiques del plurilingüisme com a membre de la Unitat d’Educació Multilingüe (2011-15), participació a la Intercomarcal, Juntes de Personal i Comitè de Seguretat del Sindicat, del qual era membre hereditari i electe (2011-18), però per damunt de tot, els anys a Elx devora la UMH, els passeigs diaris pel campus amb Boira i Gràcia són per mi l’avantsala del paradís (2006-16), per bé que sempre em demanava on era que eren les altres tres pèrdues en la singularitat, el lloc on la llum dimiteix de ser ona, allí on la massa esdevé senyora, el lloc on a la inversa hom pot integrar matèria per ones i intercanviar-les, on era que eren les altres tres, ningú les va tornar a veure i la mare les enyorava en silenci, varen fondre’s en cossos pesants quan tothom les veia ésser fràgils oscil·lacions etèries, on és que són ara aquelles gràcils il·lusions perdudes?, potser mai varen existir de tan poc com es mostraren, tant d’amor escampat arreu i tanta humiliació i dolor de retorn, com és possible?, a algú, en algun lloc, li havia caigut al terra la capacitat de somniar, la voluntat de viure ni que siga uns instants obert a l’exterior, però en canvi, com un jugador abstret dels moviments de la taula, deixar caure les cartes de darrera hora com la fel que regalima dels cors d’aquells que varen perdre la memòria, perquè quina cosa pot ser més maligna que passar per alt aquell migdia a València al Mar en què la llum va enterbolir tot el blau dels ulls del nin que no entenia res i va veure allunyar-se-li la vida tota verd enllà, què li va quedar en aquell asfalt de primavera sinó la mort més segura, per bé que passat el temps pogué tornar a confiar en la condició humana, mai més ho faria assumint el pes de la part altra, ni tres, ni dues, ni una ni cap, per perdudes que es trobassen, on era que eren les peces oblidades?, als dedins de la seua ànima, segur que no, i tanmateix va ser capaç d’estimar amb absoluta devoció, i encara, des d’aquell paradís italià, primer Florència, després Bari, a continuació les Illes, i finalment el Sud del Sud per entendre que el regrés ja era a punt, amb la mort del pare, simbòlica i real, Tavernes, València, Castelló, i torna a començar, en bucle, des de la mort de la mare, aquesta únicament real, Logroño 2002 darrer Congrés, trenta anys després i vint-i-vuit de la Universitat Laboral, hom hi torna sempre al lloc, Orriols (Sant Vicent de Paül, 1977-79, Institut 2004-06), Ayora (Humanista Furió, 1979-80, Institut Pintor Sorolla, 2003-04), Malva-rosa (Cavite, 1980-81, els anys a València, 1977-82, 2003-06, 2018-20, i , Alcossebre, amb Castelló de base, 1985-89, o València, 1989-1992 (Honduras i El Cedre), Itàlia (1984-85, 1992-93, 1999, estiu), casa és on sóc, és amb mi allà on he essercitat el plec del se i res pus m’ha torbat del meu camí, fins i tot els anys de boira espessa, a la casa de camp d’Alboraia (1981-82), la primera platja (1982-83) i el comiat del no res (1983-84).
Josep Franco i Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada