El País Valencià va tenir en el 2013 un saldo fiscal negatiu de 1.416 milions d'euros, segons les dades del Ministeri d'Hisenda, que ha publicat avui dimarts els resultats del Sistema de Comptes Públics territorialitzades corresponent a 2013.
Aquest saldo fiscal és el resultat de la diferència entre el que aportem a l'Estat i el que rebem. O siga, els valencians rebem molt menys del que li paguem a l'Estat, a pesar de ser una comunitat pobra.
Tal com hem indicat en diverses ocasions, els últims càlculs indiquen que la suma al llarg de les dècades d'aqueixa diferència arriba en aquest moment a la suma de 20.000 milions d’euros com a conseqüència del infrafinançament que patim els valencians derivat dels dos sistemes, el del 2001 amb govern del PP i el del 2009 sota gestió socialista.
Aqueixos diners són considerats com el “deute històric” de l’Estat i suposen 210 euros per valencià cada any i durant els últims 15 anys. Eixa xifra és quasi la meitat del deute actual de la Generalitat i correspon als diners que els valencians no hem rebut de Madrid, gràcies als governs del PP i del PSOE.
El treball ofereix una radiografia de la distribució territorial dels pressupostos públics segons una òptica de càrrega-benefici, i segons els experts, el saldo fiscal tendeix a empitjorar segons augmenta la renda per càpita, de manera que els territoris més rics generalment presenten dèficit fiscals, perquè són els que contribueixen, mentre que els de menor renda solen gaudir de superàvit en rebre dels altres
Però açò no ocorre amb els valencians, que estem 12 punts per sota de la renda mitjana per capita d'Espanya, i seguim pagant més a l'Estat del que rebem.
Altres comunitats amb saldo fiscal negatiu són Madrid, Catalunya, Balears i Navarra, que juntament amb la valenciana són les úniques contribuents netes a la solidaritat interregional, és a dir paguem més a l'Estat, mentre que la resta són receptores i la que més rep és Andalusia i Castella i Lleó. Ara si ens referim en termes de percentatge de PIB, la que més rep és Extremadura, ja que el que rep de l'Estat suposa el 16% de la seua riquesa.
A voltes, coneixent aquestes dades, es comprèn el perquè de algunes manifestacions dels dirigents de Andalusia i Extremadura en contra de Catalunya i del desig català de construir-se i seguir un camí propi. I mentrestant, uns altres es posen benes i fan oïts sords als desitjos dels valencians en el sentit que es millore els sistemes de finançament, i la resposta, com el cas de Montoro del PP, és més exigències i amenaces.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada