“Desficaci” és sinònim de disbarat, però també “esperpent” o “desgavell”, i fins i tot del col·loquial “destarifo” en afegir una bona dosi de ridícul. Un bon “desficaci” va ser el resultat de la postura adoptada pels governs del PP quan a la naturalesa del valencià en oposar-se a la definició de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua: és la mateixa llengua parlada Catalunya o a les Balears i que allà “rep el nom de català”.
Els governs valencians del PP anaven per un altre camí, no per una “qüestió de noms” sinó per abonar un secessionisme lingüístic que, a més de polítiques populistes, es va plasmar en algun fet grotesc com el que expliquem.
El “diario.es” ha donat a conèixer el protocol de col·laboració entre la Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya per a l’atenció sanitària de pacients en zones limítrofes. Va ser signat el 28 de maig de 2008 a Barcelona, i es va redactar en dues versions d’una mateixa llengua: la valenciana i la catalana.
La comparació dels dos textos resulta molt didàctica. Observem que només hi ha diferències en demostratius “aquest” per “este”, terminacions verbals “permeti” per “permeta” o “resideixin” per “residixen”, uns mínims canvis forçats de lèxic (“d’una banda” per “d’una part”, o “desenvolupin” per “despleguen”) i altres de retòrics (“aquest document serà d’aplicació a tot el territori” per “este document s’aplica a tot el territori”). Tot el demés tot, tot igual.
Qualsevol document oficial redactat a Mèxic es diferenciaria molt més d’un redactat a Espanya, però a ningú se li passaria pel cap comparar les dues versions i dir que són llengües diferents.
Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya, va proposar l’any 2004 una solució molt raonable a la “qüestió de noms”: que es denominara català-valencià o valencià-català a efectes de les institucions comunitàries . I per a sorpresa de Francisco Camps i del portaveu del Consell, Esteban González Pons, ho porta a la pràctica i va assumir com a pròpia la traducció al valencià de la Constitució Europea.
Maragall va enviar a Madrid i a Brussel·les com a versió catalana la versió redactada a València. Perdre el temps, perquè el PP va seguir en la seua i no reconeixent mai – de fet no ho reconeixen encara en contra de totes les universitats del Món- que català i valencià són la mateixa llengua.
Podeu consultar la doble versió del document. Com veieu una vegada més la irracionalitat i falta de vocació constructiva va ser la tònica, però sobretot va fallar el sentit del ridícul.
Basat en un text publicat per "eldiario.es" d'Adolf Beltran
La comparació dels dos textos resulta molt didàctica. Observem que només hi ha diferències en demostratius “aquest” per “este”, terminacions verbals “permeti” per “permeta” o “resideixin” per “residixen”, uns mínims canvis forçats de lèxic (“d’una banda” per “d’una part”, o “desenvolupin” per “despleguen”) i altres de retòrics (“aquest document serà d’aplicació a tot el territori” per “este document s’aplica a tot el territori”). Tot el demés tot, tot igual.
Qualsevol document oficial redactat a Mèxic es diferenciaria molt més d’un redactat a Espanya, però a ningú se li passaria pel cap comparar les dues versions i dir que són llengües diferents.
Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya, va proposar l’any 2004 una solució molt raonable a la “qüestió de noms”: que es denominara català-valencià o valencià-català a efectes de les institucions comunitàries . I per a sorpresa de Francisco Camps i del portaveu del Consell, Esteban González Pons, ho porta a la pràctica i va assumir com a pròpia la traducció al valencià de la Constitució Europea.
Maragall va enviar a Madrid i a Brussel·les com a versió catalana la versió redactada a València. Perdre el temps, perquè el PP va seguir en la seua i no reconeixent mai – de fet no ho reconeixen encara en contra de totes les universitats del Món- que català i valencià són la mateixa llengua.
Podeu consultar la doble versió del document. Com veieu una vegada més la irracionalitat i falta de vocació constructiva va ser la tònica, però sobretot va fallar el sentit del ridícul.
Basat en un text publicat per "eldiario.es" d'Adolf Beltran
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada