L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR: 1.677
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 40.944

dimecres, 13 d’abril del 2016

Questió de noms: desficacis, desgavells...


“Desficaci” és sinònim de disbarat, però també “esperpent” o “desgavell”, i fins i tot del col·loquial “destarifo” en afegir una bona dosi de ridícul. Un bon “desficaci” va ser el resultat de la postura adoptada pels governs del PP quan a la naturalesa del valencià en oposar-se a la definició de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua: és la mateixa llengua parlada Catalunya o a les Balears i que allà “rep el nom de català”.

Els governs valencians del PP anaven per un altre camí, no per una “qüestió de noms” sinó per abonar un secessionisme lingüístic que, a més de polítiques populistes, es va plasmar en algun fet grotesc com el que expliquem.

El “diario.es” ha donat a conèixer el protocol de col·laboració entre la Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya per a l’atenció sanitària de pacients en zones limítrofes. Va ser signat el 28 de maig de 2008 a Barcelona, i es va redactar en dues versions d’una mateixa llengua: la valenciana i la catalana.

La comparació dels dos textos resulta molt didàctica. Observem que només hi ha diferències en demostratius “aquest” per “este”, terminacions verbals “permeti” per “permeta” o “resideixin” per “residixen”, uns mínims canvis forçats de lèxic  (“d’una banda” per “d’una part”, o “desenvolupin” per “despleguen”) i altres de retòrics (“aquest document serà d’aplicació a tot el territori” per “este document s’aplica a tot el territori”). Tot el demés tot, tot igual.

Qualsevol document oficial redactat a Mèxic es diferenciaria molt més d’un redactat a Espanya, però a ningú se li passaria pel cap comparar les dues versions i dir que són llengües diferents.

Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya, va proposar l’any 2004 una solució molt raonable a la “qüestió de noms”: que es denominara català-valencià o valencià-català a efectes de les institucions comunitàries . I per a sorpresa de Francisco Camps i del portaveu del Consell, Esteban González Pons, ho porta a la pràctica i va assumir com a pròpia la traducció al valencià de la Constitució Europea.

Maragall va enviar a Madrid i a Brussel·les com a versió catalana la versió redactada a València. Perdre el temps, perquè el PP va seguir en la seua i no reconeixent mai – de fet no ho reconeixen encara en contra de totes les universitats del Món- que català i valencià són la mateixa llengua.

Podeu consultar la doble versió del document. Com veieu una vegada més la irracionalitat i falta de vocació constructiva va ser la tònica, però sobretot va fallar el sentit del ridícul.

Basat en un text publicat per "eldiario.es" d'Adolf Beltran